Postveritat (Bernhardiana nº 45)

Un diputat del partit A va ser descobert in fraganti mentre feia la sesta en el seu escó durant una sessió del Parlament local dedicada a debatre una llei de mesures per a la prevenció del fracàs escolar i va ser fotografiat mentre dormia per alguns diputats del partit B. En no res, les fotografies es van escampar, per així dir-ho, com la pólvora per les aixi anomenades xarxes socials. No obstant això, el diputat del partit A no solament no va dimitir del seu càrrec, com demanaven un gran nombre de diputats del partit B en les susdites xarxes socials sino que l’endemà, en el mateix Parlament local, va acusar els diputats del partit B de passar-se totes i cadascuna de les sessions del Parlament local dormint amb els ulls oberts a la seva bancada i com no podia ser d’altra manera, les seves paraules van ser aplaudides de forma atronadora per la bancada del partit A.

Escriptor de culte (Bernhardiana nº 44)

Un escriptor de culte publicava cada quatre o cinc anys una novel·la o un recull de contes en una editorial marginal i poc coneguda. L’aparició de cadascun dels seus llibres era rebuda gairebé com una epifania pels seus escassos i fidelíssims lectors, la majoria dels quals desconeixia que el motiu de l’espaiament en el temps de les publicacions de l’escriptor de culte no era tant la inspiració fugissera o l’així anomenada autoexigència com les estretors econòmiques de la seva família, que el forçaven a treballar més dotze hores al dia en diversos oficis i li deixaven molt poc temps per escriure.

Inopinadament un dia com qualsevol altre les penúries de l’escriptor de culte es van acabar gairebé per art de màgia, quan la campanya de crowdfunding que sense el seu coneixement havia posat en marxa un dels seus lectors més entusiastes va aconseguir, contra tots els pronòstics, com s’acostuma a dir, col·lectar una quantitat ingent i realment desproporcionada de diners, cosa que va permetre a l’escriptor de culte dedicar-se exclusivament a la literatura durant dos anys.

Passats els dos anys, els lectors més fidels de l’escriptor de culte, els mateixos que en el passat havien llegit amb veneració totes i cadascuna de les seves esparses publicacions i s’havien deixat la pell, com s’acostuma a dir, per a sustentar l’escriptor de culte per a que l’escriptor de culte escrivís l’obra de la qual les estretors econòmiques de l’escriptor de culte els havia privat durant els anys, van manifestar de forma unànime a través de les així anomenades xarxes socials, després de llegir íntegrament però amb una veneració decreixent les cinc novel·les i els quatre reculls de contes que l’escriptor de culte havia publicat durant aquells dos anys, que el seu antigament preferit escriptor de culte s’havia deixat atrapar per la convencionalitat des que, per així dir-ho, havia escapat del pes d’una existència penosa.

Com és natural, des d'aquell moment l’antigament escriptor de culte va esdevenir un escriptor cèlebre i per tant no ja de culte i amb els anys li van ser concedits tots i cadascun dels premis literaris del país i va ser entrevistat per totes i cadascuna de les així anomenades publicacions literàries del país i per les publicacions no literàries del país i àdhuc va aparèixer qualque vegada a la televisió i naturalment les penúries econòmiques de l’escriptor cèlebre i les de la seva família es van acabar per sempre.