Covidianes-19 (LV) - Reflexions apocalíptiques

Mitjanit davant la televisió. “La mascareta ha arribat per quedar-se”, diu la presentadora dels informatius de TV3. Com si de una moda es tractàs: primer els tatuatges, després els patinets elèctrics i ara la mascareta. En sortir de casa, revisar que portes a sobre les claus, la cartera, el mòbil i la mascareta. On guardar-la, a dins la cartera? Doblegada dins d'una butxaca? Per què no a sota del capell? Tornar a posar de moda el capell

Armageddon a TVE1. Bruce Willis, Ben Affleck (BW i BA d'ara endavant). Astronautes de la NASA. La humanitat en perill d’anihilament a causa de la trajectòria capritxosa d’un meteorit que es dirigeix cap a la Terra. Em ve al cap una frase de Bruce Willis a Motherless Brooklyn: “I gotta keep this under my hat”, que es pot traduir, per què no, per “Deixeu-m’ho a mi”. A la pantalla, es produeix una forta explosió. Altres dos astronautes son engolits per una onada de foc i destrucció. “Do you believe what just happened?”, demana un estupefacte BA a BW o viceversa– fa mal distingir les cares amb el tremolor de la càmera i els reflexos en el vidre de les escafandres

“És el meu torn ara”, diu BW després d'enganyar BA per a fer-lo pujar a la nau que tornarà els astronautes sans i estalvis a la Terra. A tots excepte a ell, és obvi: el dramatisme específic de l’escena anticipa que BW es sacrificarà per tots els tripulants i per tota la humanitat, així com a Motherless Brooklyn és evident, en el moment que pronuncia aquella frase, “I gotta keep this under my hat”, que al personatge no li queden gaires minuts de vida.

L’argument d’Armageddon fa venir al cap, naturalment, el de Malenconia de Lars Von Trier, on és un planeta, anomenat precisament Malenconia, i no un meteorit el que amenaça amb estavellar-se contra la Terra. En la seva trajectòria, passa de llarg però en un gir tràgic del destí planetari, fa mitja volta acaba impactant contra el món

BW detona una càrrega explosiva que esmicola el meteorit. En els següents plans, veim gent que surt corrensos de les esglésies, de les mesquites i altres llocs de culte, salta de pura joia i aclama els seus salvadors

L’Armageddon és la batalla final entre els exèrcits del bé i el mal. El bé: la Humanitat, representada simbòlicament pel dit providencial de BW que activa el detonador. El mal: un meteorit que, sense voler-ho, amenaça la vida a la terra. A Malenconia, Claire observa el planeta amb el telescopi. “It looks friendly”, diu. Quan és evident que el final s’acosta Justine, la depressiva, la inútil, la incapaç, és precisament que assumeix el comandament de la situació i crea la cova màgica sota la qual es refugien Claire i el nen abans del final

Tant a Armaggedon com a Malenconia, es Déu qui salva o condemna la humanitat i també, qui la posa en perill en primer lloc. Les coses passen perquè han de passar. “Déu no juga als daus”. Pensava que la cèl·lebre frase era de Wittgenstein, Google em confirma que va ser Einstein. Spinoza ja ho anticipava dos segles abans, que Déu no improvisa, ni tan sols té un pla, maldament en ell està l’origen de tot allò que és i existeix, inclosa la missió èpica de la NASA a Armageddon i la cova màgica de Justine a Malenconia.

No només la mascareta, també ha vingut per quedar-se la por irracional a esdeveniments catastròfics de caire bíblic – una epidèmia més mortífera, una plaga o l’esbucament fatal del sistema capitalista. Succeirà encara que no ho volguem.

Si aquesta crisi ha de servir per alguna cosa, que sigui per desmuntar definitivament els mites de que els humans som el centre de l’univers i de l’antagonisme entre l’ésser humà i la natura. I que la desmitificació ens porti a la humilitat: som uns pobres éssers que, en darrera instància, només podem defensar-nos de les forces desencadenades de l’univers amb la imaginació i la compassió.

Covidianes-19 (XLVII) - Insospitada redempció

De fa uns quants dies que he deixat de seguir l’actualitat de la crisi sanitària. Ni tan sols consulto el diari digital de Gonçalo M Tavares, el sismògraf més fiable (i entretengut) de la situació en el món, no només perquè es subministri d'informacions d’arreu del globus que insereix com maons en l'atípic i sincopat discurs narratiu, sinó perquè Tavares transmet en la seva escriptura el pols de l’actualitat, com s’acostuma a dir, el zeitgeist - un buzzword que estalvia concretar i precisar i quedar la mar de modern, que és el mateix que dir per dir, o ja que hi som, escriure per escriure.

I de fet, millor viure des-connectat de la realitat o més bé, viure-sense-estar-pendent, de forma intransitiva. Deixar d'espipellar a totes hores els diaris digitals amb la inconfessable esperança – per ingènua i compulsiva – que aparegui la insospitada notícia d’una solució miraculosa i definitiva, ja sigui una vacuna precoçment desenvolupada, un medicament màgic o la retirada inopinada del virus, com un enemic avergonyit o una bístia moribunda, a la selva o el laboratori d’on va sortir. 

Així doncs, més val evitar la realitat que fer-se falses il·lusions, en el sentit que val més recollir-se en l’existència individual i familiar, acompanyat d’alguns pocs llibres, unes quantes melodies fidels i tant silenci com sigui possible per dedicar-nos a ser de forma concentrada, intensa – o de la manera que ens roti – en aquesta condició redescoberta, fugint d’expectatives rutilants que pampalluguegen en la miríada de miralls de l’enganxifosa teranyina universal, que és el que significa, ni més ni manco, world wide web, un altre buzzword, sense trampa aquest cop.

O fabricar-te la teva pròpia constel·lació màgica en els nassos de l'apocalipsi, com el tippi de Justine en Melancholia de Lars Von Trier, mentre el món se’n va a norris, ja sigui per col·lapse o per una nova volta de rosca del sistema per obra i gràcia d'un efecte rebot, terminologia dels mercats financers que ens ve que ni pintat. Res més trendy que esperar la fi del món reclòs en el teu propi món, registrant aquest altre pols que donaves per perdut, com un record pouat de la memòria de la infància i redescobrint el poder redemptor de les misèries exposades al microscopi, les teves, no les d’un planeta de cada dia més agonitzant i aliè.