La mort és acostar-se dia a dia al silenci

Discurs de la boja

Monòleg (editat i adaptat per mi) que la dona dels gossos pronuncia davant Karrer en Perdició de Béla Tarr (sota la pluja, al costat del mur en un descampat anegat i enfangat) és extret d'Ezequiel, 7:14, “Anunci de la gran catàstrofe”.

Coneix l'antic testament, jove?
"La trompeta sona i tothom es prepara, però ningú es presenta a la batalla.
El meu furor amenaça tot el poble.
L'espasa és a fora, la pesta i la fam són a dins: qui sigui al camp morirà per l'espasa, la fam i la pesta consumiran qui estigui a la ciutat.
Si queden supervivents, vagaran per les muntanyes, gemegant com els coloms a les valls, cadascun per la seva pròpia culpa.
Les mans no tenen força, les cames no s'aguanten, l'espant les torna balbes.
Llançaran pels carrers la seva plata i tractaran el seu or com si fos immundícia, perquè ni la plata ni l'or no podran salvar-los el dia que arribi la fúria del senyor.
No satisfaran la fam, no ompliran el ventre, perquè l'or i la plata els faran caure en el pecat.
Jo els giraré la cara, i els deixaré profanar el meu tresor.
A la terra hi ha vessament de sang, la ciutat és plena de violència.
Faré venir la xusma per a que ocupi les seves cases.
Quan el terror arribi, cercaran la pau i no la trobaran.
Consultaran en va el profeta, el sacerdot no tindrà resposta i l'ancià no donarà consell.
El rei entonarà un plany i a la gent del poble els tremolaran les mans.
Els tractaré segons la seva conducta i els jutjaré tal com ells han jutjat.
Llavors sabran que jo sóc el senyor."

Discurs del borratxo

BERNHARD:   Se m'ha acabat la palinka. Me'n donaríeu una botella?

VELL:  Per què no vas a la ciutat?

BERNHARD: El temporal se l'ha endut.

VELL: Com així?

BERNHARD: S'ha ensorrat.

VELL: Com ha pogut passar?

BERNHARD: Perquè tot ha estat arruïnat, degradat, diria que són ells qui ho han arruïnat... i degradat tot. No es tracta de cap cataclisme que hagi caigut damunt els homes. Pel contrari, es tracta del judici dels homes, del judici sobre sí mateixos, en el qual Déu hi té alguna cosa a veure, àdhuc diria que hi pren part. I sigui el que sigui això en que pren part, és la més espantosa creació imaginable. Perquè el món ha estat corromput.
Així que no importa el que jo digui, tot allò del que s'han apoderat ha estat corromput i com que, astutament, s'han apoderat de tot, ho han corromput tot.
Perquè tot el que toquen - i ells ho toquen tot - ha estat corromput. Així fins la victòria final, fins al final triomfant. Apoderar-se, corrompre, corrompre, apoderar-se. O amb altres paraules, si vols: tocar, corrompre i per tant, apoderar-se; o tocar, apoderar-se i per tant, corrompre. Així durant segles, sempre endavant, sempre el mateix, uns cops de forma astuta, uns cops de forma ruda, a vegades amb compte, a vegades amb brutalitat, Sempre en la mateixa direcció, com l'atac per sorpresa d'una rata. Per a la victòria perfecta, era essencial que l'altre bàndol, o sigui, tot el que és excel·lent i de qualque manera gran i noble, defugís qualsevol tipus de lluita. No hi havia d'haver cap lluita, només la sobtada  desaparició d'un bàndol que signifiqués la desaparició del que és excel·lent, gran, noble, per a que els guanyadors, els que ataquen per sorpresa, governessin la terra.
I no hi ha el més mínim racó on puguis amagar-lis res, perquè tot allò on hi posen les mans els hi pertany. Àdhuc allò que pensam que no poden atènyer - però realment sí poden - és seu també. Perquè el cel ja és seu, i els nostres somnis també. Seu és el moment, la natura, l'infinit silenci. Fins i tot la immortalitat és seva, entens? Tot, tot està perdut, per sempre!
I tots els que eren nobles, grans i excel·lents quedaren palplantats, si ho puc dir així: renunciaren a l'acció i van haver de comprendre, d'acceptar que no hi ha Déu, ni déus. I els excel·lents, els grans i els nobles van haver de comprendre, d'acceptar des del començament.
Però naturalment eren incapaços de comprendre res. S'ho cregueren i ho acceptaren però no ho varen comprendre. Es quedaren allà palplantats, perplexos però no resignats, fins que quelcom – una espurna en el cervell - finalment els il·luminà. I llavors comprengueren de sobte que no hi ha déu ni déus. De sobte veren que no hi el bé, ni el mal. Veren i comprengueren que essent així les coses, ells tampoc no existien.
Veus? Crec que aquell va ser el moment en què podem dir que foren extingits, consumits. Extingits i consumits com una foganya que es deixa cremant en un prat.
Un era l'incessant perdedor, l'altre l'incessant guanyador.
Derrota, victòria, victòria, derrota, i un dia que era per aquests voltants, vaig haver d'acceptar, i vaig acceptar, en conseqüència, que estava equivocat. Estava equivocat quan pensava que mai hi ha hagut i mai podrà haver cap canvi aquí, a la terra. Perquè, creu-me, ara sé que aquest canvi ja ha tingut lloc.

VELL - Ja basta! Tot això són desbarats!

Béla Tarr, O Torinói Ló
Traducció d'A.A.S