29 de juny 2019

Degut a tres errors

"En els darrers segles s’ha fomentat l’estudi de la ciència, en part perquè hi havia esperances d’entendre millor la bondat i la saviesa de Déu mitjançant la ciència – aquest era la principal motivació d’alguns anglesos il·lustres, com Newton; en part, perquè hi havia un convenciment en la utilitat absoluta del coneixement, especialment en l'íntima relació entre coneixement, moralitat i felicitat – aquesta era la principal motivació d’alguns francesos il·lustres, com Voltaire; en part, perquè es pensava que mitjançant la ciència s’apreciava i s’accedia a qualque cosa altruista, inofensiva, autosuficient i realment innocent, on no hi prenien part els mals impulsos – aquesta era la principal motivació d’Spinoza, que es pensava que un esdevenia diví en assolir el coneixement; o sigui, a causa de tres errors"

Nietzsche, La ciència gaia (37) - La traducció és meva

28 de juny 2019

Dialèctica (Bernhardiana nº 28)

La nit en què s’havia reclòs en la seva habitació per llegir l’Enciclopèdia de les Ciències Filosòfiques de Hegel i durant la qual esperava comprendre per fi la dialèctica, va rebre de sobte la cridada telefònica i als pocs minuts abandonava l’apartament i no hi tornava fins els primers rajos de sol, completament borratxo però amb la certesa perible i autèntica d’haver copsat de forma definitiva en algun moment durant el camí de tornada l’essència del pensament filosòfic de Hegel.


27 de juny 2019

Ad hoc (Bernhardiana nº 27, Caldersiana nº 1)

Encara bo que la durant dècades pronosticada i anunciada pujada del nivell de les aigües en la ciutat costanera que constituia la destinació preferida pels turistes - els quals durant tot l’any desembarcaven dels creuers atracats en la dàrsena de la ciutat i inundaven els carrers de la ciutat i omplien a vessar els allotjaments hotelers i els així anomenats allotjaments de turisme residencial de la ciutat - provocà el negament de les plantes baixes, els palaus, els patis i les places en el nucli històric durant la celebració de les protestes dels autodenominats residents del nucli històric de contra el turisme de masses - que, segons el seu parer, havia convertit la seva ciutat, coneguda i estimada internacionalment per l'hospitalitat dels seus habitants i la harmònica convivència de diverses races en un entorn multicultural, en una ciutat inhabitable - perquè amb la subseqüent declaració de zona catastròfica  per part del Govern Central, el Govern Local va aprofitar per posar fi a les protestes de forma expeditiva i per manar, organitzar i executar el desallotjament complet de les cases del nucli històric i la reubicació de la totalitat dels habitants en uns campaments instal·lats ad hoc a la part continental de la península on es troba la ciutat.

--------

Donat que, contra tot pronòstic, la declaració de zona catastròfica per part del Govern Central no solament no havia foragitat el turisme de masses sinó que ans al contrari, durant les setmanes següents el número de reserves s’incrementà, per així dir-ho, de forma exponencial, el Govern Local, reunit en Consell extraordinari, decidí per unanimitat destinar els fons que el Govern Central havia proveït per al drenatge dels palaus, les places, els patis i les plantes baixes a la construcció de dos nous molls d’embarcament pels grans creuers i al bastiment d’un mur de tres metres entre la part continental de la península i el centre històric per tal d’evitar l’accés dels autodenominats residents de la part històrica a les seves antigues residències, en les quals el Govern Local tenia pensat ubicar els turistes que no capiguessin a les residències hoteleres ni als així anomenats allotjaments de turisme residencial.

-------

Com és natural, les autoritats del Govern Local es felicitaren d’haver donat amb una solució que si bé no acontentava totes les parts, almanco havia resolt una situació molt adversa d’una forma imaginativa i completament innovadora i havia donat un nou impuls a la primera indústria del país.


25 de juny 2019

Patriota (Bernhardiana nº 26)

L’eminent patriota que, des de la seva joventut, havia observat la muntanya en la distància, de la finestra del seu despatx estant, amb el desig inalterat pel pas dels anys d'ascendir algun dia al cim per tal de poder contemplar des d'aquell punt la vista que, segons es deia, comprenia l’extensió total del territori del seu petit país, finalment es decidí a intentar l’ascens de la muntanya en companyia d’un guia. El matí de cel blaus i aire diàfan que va atènyer el cobejat cim de la muntanya, la contemplació demorada i completa del paisatge al seu voltant es sintetitzà en la seva consciència en un pensament decisiu que  l’exasperà de tal manera que, de sobte, va intentar llençar-se pel precipici, i hagués aconseguit el seu objectiu de no ser per la providencial intervenció del guia, que va subjectar l'eminent patriota i per tant va salvar-li la vida i fou considerat des de llavors pels seus conciutadans com un heroi nacional.

Premis (Bernhardiana nº 25)

El primer pensament que va tenir el jove escriptor quan s’assabentà que havia guanyat el seu primer premi literari, ni més ni manco que el premi B. per unanimitat del jurat, va ser, naturalment, emular l’escriptor que més admirava - qui, segons explicava a la seva autobiografia, havia rebutjat tots i cadascun dels guardons literaris que li havien estat concedits durant la seva llarga i prolífica carrera - i per això va rebutjar el premi, de forma fulminant, per mitjà d’un comunicat de premsa breu i sec, que va causar estupefacció i fins i tot escàndol entre la comunitat literària del país.

No obstant, immediatament després de fer-se pública la noticia del rebuig del segon premi literari més important del país, el jove escriptor s’empenedí de la seva irreflexiva decisió, perquè es va adonar que la vertadera raó per la qual havia rebutjat el premi era que hagués estat pràcticament incapaç de fer el discurs d'agraïment a causa del quequeig que arrossegava des de l’infància.

El jove escriptor va continuar escrivint i publicant sense descans durant dècades, contes i novel·les, poesia i assaig, però l'idealisme jovenívol i les seves ambicions més pures havien quedat de costat: ara la única finalitat de tot plegat ja no altre que aconseguir ser distingit de nou amb un premi, ja no pensava res més que en això, i en com enfrontaria els seus temors més íntims el dia de la cerimònia.

Com és natural, després del seu inesperat refús al segon premi literari més important del país, cap institució, editorial o organisme públic o privat va gosar atorgar-li un premi mai més, tot i que va quedar finalista vàries vegades.

Molts anys després, li fou concedit finalment per unanimitat, el premi literari A., el més important del país, en reconeixement a la totalitat de la seva obra, quan l’escriptor ja no estava en condicions d’acceptar o rebutjar el guardó ni d’angoixar-se a causa del discurs d’agraïment. Era el primer cop en gairebé cent anys que aquest premi s’adjudicava a títol pòstum.

22 de juny 2019

Circ sense Lleons (Bernhardiana nº 24)

Els autodenominats animalistes, emparant-se en els principis ètics de defensa dels drets dels animals i en la llibertat d’expressió, empraren tots els mitjans al seu abast, incloent notícies en els diaris més sensacionalistes i la publicació arreu d’un vídeo de baixa resolució que havia estat gravat d’amagat pel pallasso - qui, com tothom sabia en el circ, era l’enemic mortal del domador de feres - per acusar el domador de maltractar, verbal i físicament, els lleons del circ i només van donar per finalitzada la seva croada quan el cos del domador, que portava quaranta anys en l’ofici, fou descobert un matí penjant inert d’un trapezi.

Com és natural, ningú es va fer responsable del suïcidi del domador i el públic en general, que havia mostrat fins aquell moment un gran interès i sensibilitat per l’afer, incendiant les xarxes, com s'acostuma a dir, amb crítiques despietades al domador, es va despreocupar des d’aquell moment del destí dels lleons, els quals, donada la dificultat en trobar un domador de feres avui dia, foren venuts pel propietari del circ a un país d’Orient Mitjà de dubtosa reputació en quant als drets dels animals i de les persones.

21 de juny 2019

Penitenciaria (Bernhardiana nº 23)

Gràcies a l’hemeroteca digital del principal diari local, aquest matí he sabut que vuit anys enrere, un dels principals diaris britànics, en un article sobre la nova directora de la penitenciaria de Palermo (Sicilia) va emprar la imatge - subministrada per una de les principals agències fotogràfiques del món - d’una política del meu país imputada per corrupció en diversos casos, que s’anomenava igual que la flamant directora de la penitenciaria italiana. En el citat article, el corresponsal del diari britànic a Itàlia informava de la decisió de la directora de la presó - en la què, segons les males llengües, un padrino de la màfia siciliana hi havia celebrat, dècades enrere, el seu aniversari amb tota mena de luxes, com xampany i ostres, i per aquest fet va començar a ser coneguda com el “Grand Hotel” - de privar alguns reclusos dels seus “privilegis", entre d’altres, l’exempció de portar l’uniforme carcerari, amb l’ànim de servir d’exemple a la resta de penitenciaries del país. Segons l’article del diari local, que reprodueix amb més o manco fidelitat les paraules de l’article del diari britànic, fins aquell moment molts de reclusos vestien amb tota normalitat americanes Armani, pantalons Valentino, camises Versace i últims models de sabatilles esportives Nike en la seva vida diària dins la presó. Cap al migdia, gràcies a un article publicat en un diari digital italià, m’he assabentat que la directora de la penitenciaria italiana s’ha jubilat recentment de la seva tasca. Per la seva banda, la política del meu país va morir fa dos anys a causa d’un infart que va sofrir en l’habitació de l’hotel de cinc estrelles de la capital on estava allotjada. Mai va arribar mai a ser jutjada i per tant mai va arribar a ser condemnada pels múltiples casos de corrupció en què estava implicada i per tant mai va arribar a trepitjar una presó.

14 de juny 2019

Vida Passada (Bernhardiana nº 22)

El Consell General del govern de l’illa meridional, reunit en sessió ordinària, decidí impulsar l’asfaltat de tots i cadascun dels carrers i les carreteres del país, les secundàries i les terciàries àdhuc, de manera que els turistes del nord que arribaven a l’illa amb l’objectiu (prioritari) de recórrer-la de punta a punta en bicicleta poguessin gaudir de l’experiència sense excessius riscos.

Quan, al cap d’uns mesos, s’hagueren asfaltat i condicionat totes i cadascuna de les carreteres del país, incloent les secundàries, les terciàries i fins i tot els així anomenats ‘camins de carro’, totes i cadascuna de les vies per on cabés la possibilitat, per mínima que fos, que s’hi pogués aventurar un turista en bicicleta, s’inicià un curiós fenomen que les autoritats no havien previst ni en el més atrevit dels seus somnis.

I és que a partir de llavors, els turistes del nord, atrets per la facilitat de desplaçament, les ideals condicions climàtiques durant tot l’any i el relaxat ritme de vida de l’illa, començaren a establir-s’hi de forma permanent.

-----

Naturalment, com no podia ser d’altra manera en els temps que corren, la cosa va anar a més.

Al cap d’uns anys, quan la saturació humana de l’illa, limitada en els seus recursos, arribà al paroxisme, el Consell de Govern, reunit aquest cop d’urgència amb els cònsols dels països nòrdics, va adoptar una mesura salomònica: per cada turista nòrdic que sol·licités un permís de residència, s’atorgaria a un illenc una visa per al país del turista.

-----

Els turistes arrelats a l’illa estudiaren la llengua i els costums de la minvant població autòctona; els homes aprengueren a conrear la terra i a pasturar el ramat, les dones infantaren nens i nenes rossíssims que acudien a les escoles públiques de l’illa. Arribaren al punt d’adquirir els hotels, on allotjaven els seus compatriotes del nord, que seguien desembarcant massivament a l’aeroport i amb el temps esdevenien veïnats seus. De mica en mica, els turistes accediren al Consell General del país, des d’on impulsaren restriccions a l’ús dels vehicles a motor, la implantacio d’innovadors mètodes pedagògics i la instal·lació de centrals fotovoltaiques i aerogeneradors.

-----

Per la seva banda, a poc a poc primer i després amb una freqüència creixent, famílies senceres d'illencs amatents a l’aventura i en busca de, com s’acostuma a dir, una vida millor, s’establiren en llogarets isolats dins les grans planes dels països nòrdics on ocupaven les cases dels turistes i es feien càrrec dels seus llocs de feina majoritàriament en el sector industrial.

Els illencs trasplantats, per així dir-ho, a milers i desenes de milers als països nòrdics prosperaren amb més o manco fortuna. Uns pocs, vençuts pel destí, decidiren tornar. Els que quedaren, de tant en tant, sentien la sobtada fiblada d’enyorança d’una imatge remembrada dels paratges de l’infància. Per combatre aquesta ocasional nostàlgia, recorrien amb els seus vehicles tot terreny nous de trinca les llargues i tortuoses carreteres polsegoses fins a les regions més septentrionals on contemplaven embadalits durant hores les aurores boreals que els recordaven els capvespres de tardor de la seva vida passada.

10 de juny 2019

Ícar (Bernhardiana nº 21)

Una goleta del segle XIX que havia estat recentment objecte d’una restauració total per valor d’un milió i mig d'euros i batiada com “Ícar” ha naufragat en el port d’H. després que a causa d’un viratge equivocat del capità pocs minuts després de salpar del moll, hagi envestit un creuer en la que era la seva primera navegació després de la restauració i s’ha enfonsat completament a dins la mar, a excepció del segment superior del pal major.

No s’han produït víctimes mortals, gràcies a la ràpida reacció de la tripulació del creuer que ha rescatat els vint-i-tres passatgers de la goleta i el capità de les gelades aigües amb els bots salvavides de la seva embarcació.

El capità de la goleta, que n'era també el propietari, havia costejat de la seva butxaca la remodelació del vaixell i com a resultat de l’accident s’ha vist arruïnat, ha declarat a la guàrdia costanera que en el moment de realitzar la fatal maniobra  no ha vist el creuer perquè el sol l’ha enlluernat i ha donat la culpa de tot plegat al turisme de masses i als temps que corren.

8 de juny 2019

Excel·lència (Bernhardiana nº 20)

Era el professor de la Facultat de Matemàtiques més respectat entre els alumnes i, al mateix temps, el professor més temut entre els alumnes de la Facultat de Matemàtiques, perquè en l’examen final de la seva assignatura exigia poc menys que l'excel·lència i era tan implacable en la seva exigència de l'excel·lència que any rere any, malgrat els alumnes de la Facultat s’esforçaven més en la seva assignatura que en qualsevol altre assignatura - àdhuc molt més que en qualsevol altre assignatura -,  de prop del centenar d'alumnes que acudien a les seves classes i es presentaven a l’examen, manco de cinc aconseguien aprovar.

Naturalment, any rere any, les baixes notes desanimaven els alumnes i un cop i un altre, inquietaven el rector de la Facultat de Matemàtiques qui, en reunir-se amb el professor, li pregava moderació en la seva insubornable exigència.

Tot i així, el professor P. es negava una vegada i una altra a cedir a les peticions del rector, perquè considerava, en el seu fur intern, que cap dels seus alumnes, no era mereixedor de l’aprovat, ni tan sols els que superaven l’examen final,

---

Aquell matí del mes de juny, al cap de moltes hores dedicades a corregir els exàmens finals en el seu despatx de la Facultat de Matemàtiques, el professor P. quedà, de sobte, com s’acostuma a dir, en estat de shock.

Va llegir i rellegir l’examen de l’alumne N., per encertir-se de la seva impressió primera i al final, va haver de reconèixer, que l’examen de l’alumne N. era, no només aprovable i fins i tot excel·lent sinó senzillament perfecte.

Acte seguit, el professor P. va sortir del seu despatx i va caminar arrossegant els peus fins al despatx del rector de la Facultat, uns metres més enllà del seu. Moments després, davant l’estupefacció, i qui sap si també, en gran part, l'alleujament del rector, va presentar la seva dimissió irrevocable.

En les actes de final de curs, la immensa majoria dels alumnes matriculats en l’assignatura del professor P. figuraven com aprovats. L'alumne N. hi figurava com a suspès, amb la nota més baixa.

Es comenta entre el claustre que, en la seva carta d'acomiadament, el professor P. va confessar que l’examen de l’alumne N. havia estat senzillament massa per a ell i que havia descobert, als seixanta-vuit anys, que havia desaprofitat la seva existència entre els nombres.

De llavors ençà, P. viu reclòs en la finca familiar, situada al més alt d'un turó i envoltada de pastures en el centre del país, a centenars de quilòmetres de la Universitat, dedicat en exclusiva a la ramaderia intensiva de boví, oví i caprí, que, com tothom sap, és, avui dia, un negoci deficitari.

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...