Naturalment, any rere any, les baixes notes desanimaven els alumnes i un cop i un altre, inquietaven el rector de la Facultat de Matemàtiques qui, en reunir-se amb el professor, li pregava moderació en la seva insubornable exigència.
Tot i així, el professor P. es negava una vegada i una altra a cedir a les peticions del rector, perquè considerava, en el seu fur intern, que cap dels seus alumnes, no era mereixedor de l’aprovat, ni tan sols els que superaven l’examen final,
---
Aquell matí del mes de juny, al cap de moltes hores dedicades a corregir els exàmens finals en el seu despatx de la Facultat de Matemàtiques, el professor P. quedà, de sobte, com s’acostuma a dir, en estat de shock.
Va llegir i rellegir l’examen de l’alumne N., per encertir-se de la seva impressió primera i al final, va haver de reconèixer, que l’examen de l’alumne N. era, no només aprovable i fins i tot excel·lent sinó senzillament perfecte.
Acte seguit, el professor P. va sortir del seu despatx i va caminar arrossegant els peus fins al despatx del rector de la Facultat, uns metres més enllà del seu. Moments després, davant l’estupefacció, i qui sap si també, en gran part, l'alleujament del rector, va presentar la seva dimissió irrevocable.
En les actes de final de curs, la immensa majoria dels alumnes matriculats en l’assignatura del professor P. figuraven com aprovats. L'alumne N. hi figurava com a suspès, amb la nota més baixa.
Es comenta entre el claustre que, en la seva carta d'acomiadament, el professor P. va confessar que l’examen de l’alumne N. havia estat senzillament massa per a ell i que havia descobert, als seixanta-vuit anys, que havia desaprofitat la seva existència entre els nombres.
De llavors ençà, P. viu reclòs en la finca familiar, situada al més alt d'un turó i envoltada de pastures en el centre del país, a centenars de quilòmetres de la Universitat, dedicat en exclusiva a la ramaderia intensiva de boví, oví i caprí, que, com tothom sap, és, avui dia, un negoci deficitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada