Covidianes-19 (XXXII) - So young, and true

en l’estudi. llibres arrenglerats al fons i llibres apilats verticalment en l’extrem de les prestatgeries
en fràgils equilibris
només llegesc dels llibres amuntegats. N’agaf un (intentant no fer caure la pila), l’obr i grufo a dins, com un animal afamegat.
(Al quarto del costat, la nina alinea peluixos i pepes i jo faig mateix amb els meus llibres)
llibres, fidels consellers en el captiveri inconsolable
incapaç de llegir més de dues pàgines seguides, m’aliment de fragments i de noms personatges i idees suren ingràvids en l’aire de l’estudi, com electrons lliures,
Lear i Perec
Foix i Pessoa
Nietzsche i Hrabal, Coetze,
Rilke i Bernhard
en la confusió del confinament, no distingeixo Camus de Canetti ni Barthes de Blanchot
i l’escriptura? pluja de rajos còsmics, mai igual a sí mateixa diversa. quàntica.
però hi ha una unitat indestriable de la diversitat dels escrits, si més no en la legió de monstres que la raó irradia en aquest tancament solipsista.
Mimèticament, la nina alliçona bebès i ossos mentre jo, sobre el paper, provo de conciliar les veus alterades que (vull pensa que em) murmuren des de les pàgines.

donar un sentit, donar un sentit, donar un sentit (més sentit del que té de per sí no és possible trobar-lo, el cervell no dóna per més)

diu Vila-Matas que l’escriptura comença en trobar una frase vertadera, una frase que sigui vera, una frase de veres (l’escriptura de veres, no l’altre, espuria). tautologia.
en el captiveri però, no sembla que la veritat importi (quina veritat?),
en l’enclaustrament no hi ha més veritat que el temps posant-se com pols fina en els prestatges. res és el que sembla, o tot és el que aparenta no ser. antimatèria.
volums acaramullats en precari equilibri, rengleres desbaratades, per a què és una biblioteca assortida, em deman, si no per fer-ne un ús voluble i vel·leïtós, com fan els infants amb les joguines?. no mirar prim. Arrossegar-los al present, capolar-los a lectures capricioses.

Aixi doncs, escriure sense parar entre fiblades per mirar de trobar el final del camí entre les runes que són aquesta vida confinada.

Canetti i Bernhard, Bernhard i Canetti

La relació de Elias Canetti i Thomas Bernhard durà més o manco l’espai de temps en què es desenvolupa una trama en una novel·la de Bernhard: un parell (mallorquí) d’hores.

Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.

Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc  i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.

Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.

La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.

https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3

Funcionari jubilat (Bernhardiana nº 9)

Un funcionari alemany de la regió de Renània, en l'estat federal de Renània del Nord-Westfalia, també conegut, segons la Wikipedia, com a Renània septentrional-Westfalia, va confessar, en un escrit enviat per correu electrònic el dia de la seva jubilació, als seixanta-cinc anys, als més de cinc-cents funcionaris de l'ajuntament de la ciutat de M. que durant els darrers catorze anys destinat en el seu lloc de feina no havia realitzat cap tasca.
En el citat escrit, del qual es va fer ressò el Frankfurter Allgemeine en un primer moment i posteriorment la immensa majoria de diaris alemanys i immediatament després una gran quantitat de diaris europeus, el funcionari alemany jubilat, que acusava en la seva carta l'estat de Renània del Nord-Westfalia o Renània septentrional-Westfalia de, en les seves pròpies paraules, "crear estructures ineficients" i de "contractar vàries persones per a un mateix càrrec" i àdhuc de "comprar ordinadors i programari inutilitzable", va emfatitzar que,  malgrat durant els darrers catorze anys havia acudit sens falta al seu lloc de treball com inspector de l'estat en l'ajuntament de M. no s'havia absentat més que esporàdicament, realment ningú en l'ajuntament de M. li havia encarregat cap feina i que com a conseqüència, realment no havia estat allà i que, com era natural, havia aprofitat els darrers catorze anys de servei per a preparar-se a consciència per a la jubilació.
Naturalment, la notícia va causar una gran consternació en el continent, i especialment a Alemanya i malgrat els diaris alemanys i els diaris europeus van posar-se en contacte amb ell i van instar-lo a donar la seva opinió, el funcionari alemany havia denegat comentar res als diaris al·legant que el seu escrit no estava destinat a fer-se públic i que, a més a més, des de la seva jubilació no disposava de temps per a perdre.

Objectivitat (Bernhardiana nº 7)

L'admirador de l'escriptor de culte, del qual posseïa a la seva biblioteca, en un lloc preferent en l'estanteria dels llibres decisius, l'obra narrativa completa i l'obra assagística completa, havia viatjat més de vuitanta quilòmetres en tren per a tenir l'ocasió de trobar-se amb el seu escriptor preferit en la fira del llibre de F., on pensava adquirir la seva darrera novel·la, al·labada per la crítica literària del país com la seva obra definitiva, i on pensava també presentar-se a la firma d'exemplars de l'escriptor de culte per tal que aquest li firmés el seu exemplar i, el que era més important, segons havia confessat en el vagó al seu acompanyant, per poder tenir l'ocasió de veure per primer cop, en persona, al seu escriptor preferit.
No obstant, en arribar a la fira del llibre de F. i trobar-se per casualitat amb l'escriptor de culte a uns metres d'ell, vestit elegantment amb un traje negre a mida, camisa blanca, ulleres de sol i unes còmodes sabates de tela blanques, l'admirador de l'escriptor de culte va decidir no només no adquirir la darrera obra del seu escriptor sinó escapar immediatament de la fira del llibre perquè, en les seves pròpies paraules, segons el seu acompanyant, volia conservar a qualsevol preu, en relació a l'obra del seu escriptor preferit, una completa objectivitat.