L'argument de la soledat creixent

En les persones més escrupuloses, els remordiments de consciència són poca cosa comparats amb el sentiment de «això està en contra de la moral de la nostra societat». Fins i tot els més forts temen l'esguard glaçat o desdenyós d’aquells entre els quals han estat educats. Peò de què tenen por realment? Doncs de la soledat creixent. Vet aquí l’argument que refuta els millors arguments a favor d’una persona o d’una causa – així parla en nosaltres l’instint del ramat.

Nietzsche, La ciència gaia (50)

Embriaguesa, Nietzsche, Baudélaire

L’embriaguesa de Baudélaire i Nietzsche, a la revista El funàmbul.

Covidianes-19 (XXXIII) - El meu veí és arquitecte

Mu mare publica en una xarxa social el fotomontatge del primer pla d’un rostre femení amb llàgrimes als ulls i el següent text sobreimprès: “La vida no et demana si vols ser fort, la vida et fa ser fort”.
Was mich nicht umbringt macht mich stärker, diu Nietzsche al Crepuscle dels Idols. “El que no te fa perir, t’enforteix”.
Cada matí, el meu veïnat català surt a la terrassa de casa seva vestit d’excursionista. Pantalons curts, botes de muntanya i una jaqueta paravent sobre un forro polar. Motxilla a l’espatlla amb els bastons enganxats amb una cinta. Tresca per la terrassa, de la porxada a la tanca i de la tanca a la porxada, durant una hora o més.
En una entrevista recent, Emilio Lledó diu que es passa la jornada caminant per l’estudi, per a poder pensar amb claretat (per a poder pensar). Nietzsche era un gran caminador i les seves idees sorgien directament de seves llargues caminades.
El meu veinat català camina amb la vista fixa en la pantalla del terminal mòbil. Parla amb els seus socis, amb amics, amb familiars. Parla a la pantalla i camina, amunt i avall. Recorr quilòmetres amb la vista fixa al mòbil, sense sortir del estrictes límits de la seva propietat.
Emilio Lledó es va plantar amb 20 anys a Alemanya amb una maleta petita i sense parlar una paraula d’alemany. Devia saber, però què significava Was mich nicht umbringt macht mich stärker
Mumare és depressiva i durant anys es va penedir de tenir tants de fills.
El meu veïnat català té un aspecte envejable. Rostre bronzejat. Melucs vigorosos. Somriu en mirar la pantalla i quan no mira la pantalla també somriu. És un optimista de mena, penso, el meu veïnat català.
Emili Lledó és filòsof. Emilio Lledó té 92 anys. Emilio Lledó diu que no se’n penedeix de res del que ha fet a la seva vida.
Mon pare també camina durant vàries hores. De paret a paret del pati. És un pati petit, envoltat d’edificis. Mon pare no ha sortit de casa en tres setmanes i camina amunt i avall de la pati, com un presidiari.
“A la presó, o t’ensorres o t’enforteixes”, diu en una entrevista l’expresident del Barça empresonat per corrupció i alliberat recentment per falta de proves.
Que les àvies recorrin a frases de llibre d’autoajuda extretes de Nietzsche és un símptoma agut que la crisi que estam passant és molt seriosa.
El veïnat català, si plou, es posa un impermeable i cobreix la motxilla amb una funda groga. I continua parlant a la pantalla del mòbil.
“Sóc el mateix que era als 20 anys”, diu Emilio Lledó.
“Sóc el mateix que veis a través de la pantalla”, pensa el veí català quan parla amb els seus amics, els seus familiars i els seus socis.
Mon pare té 80 anys i no he parlat amb ell des què ha començat tot això.
L’expresident del Barça somriu a la càmera i és la viva imatge del patiment redimit.
Nietzsche va abraçar un cavall esbatussat pel seu amo i va embogir.
El meu veïnat és arquitecte, crec.

Covidianes-19 (XXV) - Autoesbucament

La nina s'acosta a quatre grapes, treu el cap de sota la taula i emet un so onomatopeic amb la boca ben badada. A la ràdio, el locutor presenta el nou tema d'un grup indie i opina amb to que es pretén optimista, que no tot han estat males notícies en 2020. A continuació, un músic diu que ens ha tocat viure en una època molt estranya. Em recorda el darrer diàleg de Fight Club quan Edward Norton (o Tyler Durden) diu a Elena Bonham Carter (o Marla Singer) que you met me at a very strange time of my life i tot seguit presencien com s'esbuquen, un darrere l'altre, els imponents gratacels enmig de la negra nit.

Traslladada al context de l'illa, en la ficció serien hotels en primera línia de platja en lloc d'edificis de grans corporacions, bancs i companyies d'assegurances els que veuriem esfondrar-se. No obstant, en la realitat, l’esfondrament ha estat virtual i econòmic, no físic. Viatges en avió, reserves d'habitacions, d'excursions i esdeveniments d'oci cancel·lats. Aeroports, hotels, restaurants i discoteques tancats. En un obrir i tancar d'ulls, en el temps que tarda un infant en di ta i tomar d'una manotada un castell de cubs de cartró, s'ha vingut avall tota la així anomenada indústria turística.

A l'illa n'hi ha que som turistòfobs, com diria el poder i portam un Tyler Durden a dins contra el turisme. Diran que som uns privilegiats, que no depenem, almanco directament, dels ingressos d'aquesta activitat econòmica. Que som uns insensibles enfront el sofriment que la subseqüent crisi econòmica causarà entre les classes mitges i baixes.

No obstant, abans no érem així. No ens feien nosa, abans, els visitants. Érem tolerants i amables amb ells, abans no es metamorfoseessin en bitllets de cinquanta euros amb potes. Abans no s'allotgessin en les vivendes que els nostres conciutadans no poden pagar-se. Abans no envaïssin els carrers de les ciutats i les viles costaneres i provoquessin amb la seva presència i l’activitat immobiliària i de restauració associada al turisme, la conversió dels barris tradicionals en centres comercials. Quan eren simples visitants i no simples consumidors, quan nosaltres érem ciutadans i no locals, quan érem tolerants i hospitalaris amb ells i no se’ns acusava d'intolerants per desijar que el turisme ens deixés, simplement, viure d’una manera llunyanament similar a com ho hem fet sempre.

I ara, de cop i volta, tot s'ha ensorrat. L’eslògan de l’illa de calma s’ha fet realitat, com una irònica profecia. Party's over, mother fuckers es llegeix en una pintada en un carrer del centre.

It’s only after we’ve lost everything that we’re free to do anything, ens recorda, nietzscheà, Tyler Durden. Potser es trobaran - ells, els empresaris; ells, els polítics - amb una segona oportunitat per fer les coses d’una altra manera. Per diversificar l'economia, per crear un model econòmic i social sostenible. Tabula rasa. Com un infant, que sempre és a temps de recomençar el castell amb els cubs. El més probable, però, és que seguiran collant la gallina d'ous d'or fins que no doni més de si. Qui sap, potser, com diu Tyler, Maybe self-improvement isn’t the answer, maybe self-destruction is the answer.

Massacre (Bernhardiana nº 36)

La jove nord-americana de 22 anys que havia planejat, juntament amb el seu al·lot, un adolescent de 19 anys que havia conegut en un xat d’Internet, una massacre en un centre comercial de Halifax, Nova Escòcia, la qual sortosament va ser evitada per la policia de Halifax, que havia sospitat en revisar els perfils dels dos joves a la xarxa social, havia preparat una carta d’acomiadament que tenia intenció de compartir amb els seus així anomenats seguidors just després de la massacre i poc abans de suïcidar-se i en aquesta carta hi havia inclòs una cita d’Així parlà Zaratustra amb la qual pretenia justificar el seu crim.

En bona llei, al cap i a la fi, el delicte més sagnant que havia comès la jove nord-americana havia estat haver mal interpretar Nietzsche de la forma més grollera, tosca i estúpida possible i haver malbaratat el pensament de Nietzsche de forma irrevocable per als milers de persones que llegiren la noticia en el diari digital i haver així massacrat Nietzsche per a tota aquella gent - tot i que, en bona llei, molt poques d’aquestes persones haguessin llegit Nietzsche en el futur i molt manco amb un vertader interès en entendre el més mínim aspecte del pensament de Nietzsche.

Degut a tres errors

"En els darrers segles s’ha fomentat l’estudi de la ciència, en part perquè hi havia esperances d’entendre millor la bondat i la saviesa de Déu mitjançant la ciència – aquest era la principal motivació d’alguns anglesos il·lustres, com Newton; en part, perquè hi havia un convenciment en la utilitat absoluta del coneixement, especialment en l'íntima relació entre coneixement, moralitat i felicitat – aquesta era la principal motivació d’alguns francesos il·lustres, com Voltaire; en part, perquè es pensava que mitjançant la ciència s’apreciava i s’accedia a qualque cosa altruista, inofensiva, autosuficient i realment innocent, on no hi prenien part els mals impulsos – aquesta era la principal motivació d’Spinoza, que es pensava que un esdevenia diví en assolir el coneixement; o sigui, a causa de tres errors"

Nietzsche, La ciència gaia (37) - La traducció és meva

Patriota (Bernhardiana nº 26)

L’eminent patriota que, des de la seva joventut, havia observat la muntanya en la distància, de la finestra del seu despatx estant, amb el desig inalterat pel pas dels anys d'ascendir algun dia al cim per tal de poder contemplar des d'aquell punt la vista que, segons es deia, comprenia l’extensió total del territori del seu petit país, finalment es decidí a intentar l’ascens de la muntanya en companyia d’un guia. El matí de cel blaus i aire diàfan que va atènyer el cobejat cim de la muntanya, la contemplació demorada i completa del paisatge al seu voltant es sintetitzà en la seva consciència en un pensament decisiu que  l’exasperà de tal manera que, de sobte, va intentar llençar-se pel precipici, i hagués aconseguit el seu objectiu de no ser per la providencial intervenció del guia, que va subjectar l'eminent patriota i per tant va salvar-li la vida i fou considerat des de llavors pels seus conciutadans com un heroi nacional.

Equilibrista (Bernhardiana nº 4)

Un matí del mes d'agost de mil nou-cents setanta-quatre, en una clínica de Nova York, durant un examen psiquiàtric, el psiquiatra va preguntar a l’equilibrista, que unes hores abans havia travessat l'espai entre les torres bessones del World Trade Center caminant sobre un cable, quantes hores feia que no s’hidratava. L’equilibrista, qui, segons l’agent de policia que l’havia detingut, era més un ballarí que un equilibrista, perquè, en la seva opinió, durant la mitja hora que l’havia estat observant mentre esperava l'ocasió de poder-lo enxampar, l'equilibrista no havia fet altra cosa de dançar sobre un fil tensat sobre l’abisme, va contestar al psiquiatra demanant-li si estava boig. Està vostè boig?, va preguntar l'equilibrista al psiquiatra.

Arran de la resposta, el psiquiatra va concloure que les facultats mentals de l’equilibrista estaven en bon estat.

Mort a la muntanya (Bernhardiana nº 3)

Llegeixo astorat al diari digital de la tarda que tres dels millors alpinistes del món han mort a causa d'un allau de neu a les muntanyes Rocoses del Canadà. Aquestes notícies, que s'esdevenen de tant en tant (amb una certa regularitat), m'indueixen com un esvoranc a dins de la caixa toràcica, devers la zona precordial, que és com la reminiscència d'una angoixa latent dels meus temps de muntanyenc. "L'aventura és explorar", deia no fa gaire un dels decesos, David Lama, austríac de pare nepalí.
Sempre que en penso, m'és inconcebible aficar-me al cap d'un d'aquests éssers d'aura sobrenatural, déus efímers que desafien, amb la més agosarada de les lògiques i el càlcul del moviment precís en el tall que separa la vida de la mort, el sentit comú més ultrancer.
Davant de qui s'aferra amb ambdues mans a la cornisa del seu destí amb la determinació del superhome de Nietzsche, encarnant l'ideal de Zaratustra per a l'admiració, l'esglai o la incomprensió dels seus congèneres, no es pot fer d'altre que treure's metafòricament el barret.

Mala consciència o mala reputació

El que sabem sobre nosaltres mateixos i recordam no és tan decisiu per a la nostra felicitat com es pensa la gent. Un dia, el que els altres saben de nosaltres (o es pensen que saben) ens agafa per sorpresa - i llavors en n'adonam de que això és més poderós. És més fàcil suportar una mala consciència que una mala reputació.

Nietzsche, La Ciència Gaia (52)

*Foto: Winter Sleep, Nuri Bilge Ceylan, 2014

En contra del remordiment

El pensador contempla les seves accions com a experiments i qüestions – (com a) intents d’esbrinar qualque cosa. El fracàs i l’èxit són considerats principalment respostes. El remordiment i l’amargor els deixa per aquells que actuen seguint ordres o per als que témen rebre una bescollada del senyor si aquest no està satisfet amb el resultat.

Nietzsche, La Ciència Gaia (41)

Sacrifici i Poder

"El fet de que beneficiem o ferim els altres sacrificant-nos no afecta el valor últim de les nostres accions. Fins i tot si oferim la nostra vida, com feien els màrtirs per la seva església, es tracta d’un sacrifici que realitzam per preservar el nostre sentiment de poder"

Nietzsche, La Ciència Gaia (13)

*Foto: Sacrifici, Andrei Tarkovsky (1986)

Sobre l'escriure

Però per què escrius? 
 

- A: Jo no sóc un d’aquests que pensen amb una ploma a la mà, molt manco un d’aquests que davant d’un tinter s’abandonen a les seves passions mentre seuen a la cadira i miren fixament el paper. Escriure és una molèstia i m’empegueeix; escriure és per a mi una necessitat vergonyosa i punyent, i fins i tot el fet de parlar-ne en paràboles em disgusta.

- B: Però llavors, per què escrius?

- A: Amic meu, per ser-te franc: fins ara no he descobert cap altre manera de desfer-me dels pensaments.

- B: Però per què vols desfer-te d’ells?

- A: Voler? Voler? He de!

Nietzsche, La ciència gaia (93)