30 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XLI) - De somnis, xarxes i màquines

Prenc un glop de cafè assegut a l’escriptori de l’estudi, mentre dubto entre continuar la lectura de la segona part de White Noise de Don DeLillo o seguir amb la segona part de Monsieur Teste de Paul Válery, que estic llegint en francès en l’edició de Gallimard amb el suport d’una edició anglesa en pdf. Dubtant entre una lectura o l’altra he acabat encenent el terminal fix.

En disposar d’una estona lliure, molts cops ens decantam per malgastar-la manipulant una de les múltiples pròtesis tecnològiques al nostre abast. Ens hi porta una rauxa, la manifestació espontània d’una il·lusòria llibertat d’elecció. Més enllà de l’accés il·limitat a informació i entreteniment, en el plànol físic, la pantalla ofereix a la vista una miríada de punts lumínics que atreu l’atenció i tot el ser, xuclats com per una força gravitatòria. Com un cel estelat, la pantalla ens guia, dòcils, i per mitjà de les seves idiosincràsies, aterram en una aplicació, un joc o un vídeo, a planes de diaris curulles de titulars que llegim de passada en un intent subreptici d’establir una harmonia subtil i provisional, terapèutica, entre la realitat externa i els rampells de pensament que pampalluguen en la consciència: la paradoxa de la llibertat digital és que és compulsiva.

No poques vegades em planto davant del terminal fix decidit a escriure en aquest mateix document, denominat “Diari d’una quarantena.odt” i acabo, no sé com, intentant desxifrar un obtús article de biologia molecular, jugant una partida d’escacs amb un desconegut o escoltant a Michael Jordan explicar els motius de la seva primera retirada. Un flux que no controlo, anterior a mi i al món, m’arrossega a un ball caòtic de representacions nascuda de les entranyes de la màquina. En un moment donat, com d’un encanteri, expulsat del locus virtual, desperto en el meu escriptori, com d’una migdiada inesperada que m’hagi afonat fins les fondàries abismals de la consciència.

El més fantàstic de tot plegat és que davant el terminal, tot es succeeix amb un progressiu abandonament de la voluntat, tal i com en l’endormiscament. L’experiència sembla tramada per un entreteixit digital pregon i indestriable, més enllà de la consciència i els algorismes, que connecta els seus filats artificials amb la subtil malla de les xarxes neuronals i els organs cerebrals. Una vegada superat l’encanteri, restam estupefactes, amb la impressió de que l’estona ha rutllat d’una forma sorprenentment natural. Per dir-ho amb Válery: la ment està feta de tal manera que faci el que faci, mai és incoherent amb sí mateixa.

27 d’abr. 2020

Covidianes-19 (IL) - No news

1.

La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement  està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar

La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.

Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.

La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment

2.

Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent  -,  l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.

Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.

Covidianes-19 (XXXIX) - Trenes

12h. Empenyo el tricicle de la meva filla petita pel carril bici. La roda del davant té l’eix tort i el tricicle va fent esses a banda i banda. La nina aferra amb fermesa el manillar i mira fixament cap endavant. (Amb resolució? Amb esglai?)

En una cantonada, em trobo amb la mare d’una companya d’escola de la meva filla gran. Passeja acompanyada de les seves tres filles. Parlam a dos metres de distància i controlant de cua d’ull que cap altre passejant envaeixi el respectiu perímetre de seguretat

Diu la mare que tant ella com el seu (marit | parella | company) han continuat treballant en el supermercat d’un centre comercial durant la quarantena. Torns de deu hores. Que la padrina s’ha hagut de fer càrrec de les nines durant el dia, diu la mare

Les nenes tenen 7, 5 i 1 any respectivament ( 7+5+1 són tretze, penso mentre parlo amb la mare. 7, 5 i 1 són nombres primers)

Diu la mare que la padrina de les nenes – que és també la seva mare - ha hagut d’aprendre a emprar l’ordinador i a fer trenes a les nenes. Això em recorda l’entrevista a un futbolista anglès que vaig veure a Youtube fa anys. Tenia tres filles. La seva dona havia mort sobtadament de càncer. He hagut d’aprendre a fer trenes, va confessar, entre sanglots, a l’entrevistador. (De la boca del rostre del futbolista que veig en el meu record, surt la paraula beads. Però no pot ser, perquè beads són grans, com els del rosari. En anglès, trena es diu braid)

Trena, segons el dlc: Porció de cabells que, dividits en tres o més badies, s’entreteixeixen de manera que cadascuna de les badies, seguint una línia sinuosa, va entrecreuant-se amb les altres passant-los alternativament per sobre i per sota

Imagino la padrina fent trenes a les nenes per torns. Resolguent dubtes de matemàtiques, de llengua. La neta més gran li ensenya a emprar l’ordinador, a enviar correus electrònics als seus mestres. Taules de multiplicar, enfilalls de preposicions, noms de rius (deuen obligar els infants a memoritzar els noms dels rius, com quan jo era petit? - Quin riu apareix i desapareix a sota de terra? - El Guadiana - Un positiu per a Z.!)

Les nenes del futbolista les devia guardar una assistent, no la padrina, o més bé unes quantes assistents, amb tota probabilitat. El futbolista havia de seguir entrenant i jugant partits. Amb això i les trenes ja en devia tenir a bastament. I la pena immensa i inconsolable carregada a l’esquena

A l'esquena, la mare porta una motxilla infantil. Fa unes ulleres considerables i la cara és lívida, quasi transparent. Els ulls vermellosos. Com si hagués guardat dol. Al cap i a la fi, penso, la quarantena ha estat una espècie de dol col·lectiu.

La meva filla amolla el manillar, vacil·la el seu cos menut i la sostenc abans no caigui al terra. Espantada, comença a bramar. Em despedeixo de la mare i de les tres nenes i continuam el passeig.

26 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXVIII) - La Gent

Els infants surten per fi al carrer i insuflen vida a les ciutats i als pobles, grisos i agonitzants durant una quarantena completa, quaranta-dos dies exactament.

Avui comença el desconfinament real, ja que la tornada a l’activitat de molts treballadors la setmana passada no va suposar, en molts casos, més que un canvi de cel·la i en altres, sense unes mínimes mesures higièniques i de protecció, exposar-se al contagi, motiu això de més estrés i angoixa.

La sobtada alenada vital que ha suposat l’alliberament dels nens ha disgustat molts usuaris de les així anomenades xarxes socials, que, esgrimint com a prova fotografies dels diaris digitals o realitzades amb els seus terminals mòbils, denuncien que la ciutadania s’ha concentrat massivament en parcs, passejos o platges. Naturalment, ignoren o passen per alt que les estimacions dels models epidemiològics que els governs empren per decidir les mesures de desconfinament incorporen un marge d’error que preveu incompliments puntuals de la normativa. Igualment ignoren o passen per alt que la distància real entre vianants no pot obtenir-se d'una imatge en dues dimensions. Moltes vegades no es veu en una imatge el que hi ha, sinó el que es vol veure. Ni les ciències ni les matemàtiques no son el punt fort d’aquests justiciers anònims, sorgits amb les noves tecnologies, aixi com durant el confinament ha btotat la figura del policia de balcó.

Sempre n’hi haurà que tendran necessitat de justificar una pretesa superioritat moral que els porta a tractar el proïsme – que anomenen, simplement, la gent -  d’inconscients. Altres, en l’extrem oposat, clamen des de fa setmanes contra les estrictes mesures de confinament, adduint que es coarta la seva sacrosanta llibertat i obviant que és un sacrifici que tothom fa pel bé de tots, seguint al peu de la lletra les recomanacions dels científics. Confonen el liberalisme amb un egoisme infantil.

Al final, com s’acostuma a dir, la qüestió és queixar-se d’alguna cosa o fer-se notar. Deixem que s’amargui qui vulgui i gaudim d’aquest diumenge de sol, calor i previsions optimistes. I d’aquesta efímera victòria, que esperem no sigui pírrica.

SALAS (EFE)

Covidianes-19 (XXXVII) - u

I.

23.25h. Aquesta tarda, compareixença del president del govern estatal amb motiu de la nova pròrroga de l’estat d’alarma
a partir de demà els infants podran sortir a passejar un cop al dia, entre les nou del matí i les nou del vespre, acompanyats per un dels deus progenitors o cuidadors durant una període màxim d’una hora i no es podran allunyar més d’una quilòmetre del seu domicili
és la regla 1111
1 hora, 1 quilòmetre, 1 acompanyant, 1 cop
com si es tractàs del nom d’una dieta miraculosa - “segueixi la dieta 1111 si vol etc.”
si el govern estatal estat hagués restringit també el nombre de joguines que els nens poden portar en el passeig diari, seria la regla 11111 (cinc uns)
si l’espai temporal s’hagués establert entre la una del migdia i l’una de la nit, seria la regla 111111 (sis uns) o 1111111 (set uns)
i així successivament
la regla 1111 pot agradar més o manco, però no es pot discutir que la seva formulació és coherent
la regla 111111 o 1111111 seria absurda i fins i tot estúpida, però seguiria sent coherent

II.

avui també hem sabut que a partir de demà, els així anomenats uniformats no sortiran a les rodes de premsa
els uniformats poden agradar-nos o no, però solen ser coherents amb uns principis (que poden agradar-nos o no)
als uniformats els agrada el número 1. al govern estatal li agrada el número 1. el número 1 representa unitat. el número 1 representa diversitat integrada en la unitat
o la falta de diversitat (tot és segons el color del vidre amb què es mira, va dir ramon de campoamor, diu google)
diu google també que en l’antiga grècia el número 1 representava l’essència de l’univers (sigui el que sigui el que això significa). i que els humans primitius representaven el número 1 amb una ratlla
segons la wikipèdia, l’any 1 va començar en dissabte
durant l’any 1 el budisme es va introduir a la Xina, es va produir un gran terratrèmol al mediterrani i els cherokees s’establiren al sud dels apalatxes
avui també és dissabte i en uns minuts serà diumenge i començarà el desconfinament pels infants (i pels pares)
demà, doncs, donarem la primera passa cap a la nova normalitat, en l’any 1 després del còvid-19

25 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXVI) - Lleixiu

Diu Donald Trump que potser seria bona idea, per què no, injectar-se desinfectant per tal de curar-se del covid-19 o del còvid 19. Ja que el desinfectant és tan efectiu contra el còvid-19 o el covid-19 en l’exterior de les persones, per què no injectar-lo en l’interior de les persones, afirma Donald Trump, el president Trump, en una roda de premsa, obrint els braços desmesuradament i dibuixant un òval perfecte amb els llavis.

Naturalment, els demòcrates no han desaprofitat aquesta nova oportunitat d’escarnir el president Trump a les així anomenades xarxes socials, que és el locus on es juga el partit de la política en el segle XXI. En resposta a les declaracions del president Trump, el candidat demòcrata a les properes eleccions presidencials dels Estats Units, Joe Biden, ha demanat als nord-americans en un missatge a la principal xarxa social que per favor no beguin lleixiu.

El candidat demòcrata escarneix el president Trump tractant-lo com un vell senil, penso, com algú que no sap el que diu, i la veritat és que el president Trump la majoria de les vegades no sap el que diu, la majoria de les vegades diu, a les rodes de premsa i a les xarxes socials, el primer que li passa pel cap, o bé allò que els seus assessors consideren que ha de dir a les xarxes socials o a les rodes de premsa per tal de causar el major impacte possible, maldament faci la impressió de que es tracta de l’exabrupte d’un transtornat que ha acabat ocupant el despatx oval de la Casa Blanca per casualitat.

En la política del segle XXI, el més important és tenir impacte, és causar impacte i que a conseqüència d’aquest impacte, s’incrementi el nombre dels així anomenats seguidors, augmenti exponencialment el nombre de seguidors en les xarxes socials, com si d’una epidèmia es tractés, una epidèmia social, per dir-ho d’alguna manera. Com en un partit de tennis, el més important és impactar la pilota amb força, però a diferència d’un partit de tennis, no és necessari que la pilota impactada aterri dins els límits del camp de joc del rival, realment, en el partit que és la política del segle XXI i que es juga 24/7, com els agrada dir als nord-americans, les jugades més bones i mes celebrades pels seguidors d’un polític són aquelles en que la metafòrica pilota acaba a la grada o surt de l’estadi, com quan un batejador colpeja una pilota en un partit de beisbol.

Així doncs, Joe Biden escarneix la nova ocurrència, la nova excentricitat del seu futur contrincant en les properes eleccions presidencials, el president Trump, de la mateixa manera que els mitjans de comunicació contraris al president Trump i afins als demòcrates i els seguidors de Joe Biden i els seguidors dels mitjans de comunicació contraris al president Trump escarneixen, gairebé a diari, el president Trump i tot el que el president Trump representa a través de les xarxes socials, tots ells escarneixen el president Trump 24/7 des de l’inici del mandat presidencial a la aixi anomenada Casa Blanca i fins i tot des del moment que el president Trump va anunciar la candidatura a ocupar el despatx oval de la així anomenada Casa Blanca.

Mentre els mitjans de comunicació afins al president Trump minimitzen, com s’acostuma a dir aquests dies, les recomanacions sanitàries del president Trump, la “simpàtica ocurrència” del president Trump, els mitjans de comunicació contraris al president Trump s’acarnissen amb el president Trump, qui, per la seva banda, ataca sense pietat els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió i a la seva manera de ser al món, acusant-los de divulgar fake news. You’re fake, replica Donald Trump quan un periodista alineat amb els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió desmenteix una afirmació o realitza una crítica, You know you’re fake, replica el president Trump, arrufant les espatlles i arrodonint la seva boca com el canó d’una arma de foc.

2.

Que no beguin lleixiu, demana Joe Biden als seus seguidors a les xarxes socials, i no es sap si ho diu seriosament o fa broma, perquè és obvi, penso, que els seguidors de Joe Biden, que son els lectors i televidents i oients dels mitjans de comunicació afins a Joe Biden i per tant contraris al president Trump, mai farien cas d’una recomanació del president Trump. Si el president Trump els suggereix que beguin lleixiu per curar-se del covid-19 o la còvid-19, cap d’ells beurà lleixiu de la mateixa manera que si el candidat demòcrata recomanés beure Budweisser per a curar-se del còvid-19 o covid-19, cap dels així anomenats seguidors del president Trump li faria cas. Per tant, penso, es obvi que el candidat demòcrata simplement va befa, simplement es pren a broma que el president dels Estats Units d’Amèrica recomani als nord-americans de  beure lleixiu per tractar-se el coronavirus, la qual cosa és un escàndol. És escandalós que el president Trump recomani beure lleixiu per curar-se del còvid o el covid-19 i és escandalós que el candidat presidencial es prengui a broma les afirmacions irresponsables del president Trump. Realment un no sap per què escandalitzar-se més, si de l’afirmació del president Trump o de la contestació del candidat demòcrata.

Em mans de qui estam, pensaria jo si fos nord-americà, penso, així com penso em mans de qui estam maldament no som nord-americà; realment, no sé com dormim el vespre, penso, com no restam insomnes 24/7 davant l’avenir que se’ns dibuixa en l’horitzó, per dir-ho metafòricament, als no nord-americans i als nord-americans; penso que realment, m’espanta la paraula seguidor, m’esfereeix mes que el propi virus, el còvid-19 o la còvid-19, la paraula seguidor evoca en mi una processó d’individus vestits amb hàbits blancs i amb un con blanc al cap i sostenint una torxa que representa una idea; els així anomenats seguidors son una processó sinistra d’individus fendint la negra nit del segle XXI amb una idea, el segle XXI de la polarització política, de les així anomenades xarxes socials i del covid o el còvid, el segle del futur negre i del lleixiu, realment un segle en blanc i negre.

24 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXV) - Saba (experimental)

I.

És diumenge dematí i plou una pluja blana, insubstancial. A través dels vidres observo una alzina. L’oratge esvalota el seu fullatge (aquí un adjectiu).
M’aixeco de la cadira per obrir de bat a bat la finestra de l’estudi i contemplar la soca, les ramificacions, la cortiça, per tal d’intentar retenir en la memòria les nodositats, les fendidures i els abonyegaments, i les branques absents en els talls arran del tronc.
Miro l’arbre i m’esforç per per corporificar la seva percepció, per copsar l’arbre més enllà del que representa o significa.

Simultàniament, la música que surt de la pantalla reclama atenció. És un concert de jazz. Em fixo ara en els avantbraços de Chick Corea, les venes tibants que sobresurten en la pell bruna, els dits arrelats en el teclat.

II.

Ara miro un tall en el tronc de l'alzina. Per on circulava la saba? Quins canvis interns experimenta un arbre quan se li amputa una branca, quan una branca esdevé una absència?
El tall és un (aquí un substantiu) tumescent i esquerdat.

El percussionista agita un instrument fet d’enfilalls d’aglans mentre Corea, vinclat sobre els teclats, alterna dos acords. El vent udola a les planes, fa murmurar les fulles de l'alzina. (Quin temps feia que no escoltava el vent?)

III.

Les nostres vides han estat podades. Algunes branques de la nostra existència no brotaran pus, almanco no de la mateixa manera (Els dits de Corea degoten sobre les tecles i contrasten amb la tensió dels antebraços bruns. Els llavis desgranen un sortilegi o una lletania que sembla fluir del fons de la consciència).

IV.

Quina relació té la música amb el llenguatge (aquí un adjectiu) dels arbres, la pluja i el vent?

22 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXIV) - Sobre els governants

1...paraules

Dissabte passat, el president del govern estatal va declarar que el cap de setmana següent, després de quaranta-dos dies de confinament, els infants podrien sortir al carrer. Per a “gaudir una estona de l’aire lliure”, va dir. Finalment, ahir al migdia, la portaveu del govern estatal va  confirmar oficialment la mesura. Però el permís es limitava a la possibilitat d’acompanyar un adult al supermercat, a la papereria, a la fruiteria, a la farmàcia, al banc.
“Aire lliure”.
Som esclaus dels nostres fets, va dir algú. Som esclaus de les nostres paraules, també, va dir un altre (o la mateixa persona).

2...adverbis

Naturalment, després de fer-se pública la mesura, els experts en salut infantil es van llençat, com s’acostuma a dir, a la jugular del govern, així com els experts en epidemiologia – ja que els nens són més “perillosos”, epidemiològicament parlant, en un espai tancat que en un espai obert (en aquestes alçades, per saber això, no fa falta ser cap expert en epidemiologia).
També ha protestat iradament, com no podia ser d’altra manera, l’oposició al govern estatal. Fins i tot els socis del govern estatal han protestat tímidament – tímidament perquè, naturalment, de l’estabilitat del govern estatal depèn que conservin les seves cadires – metonímicament parlant.

3...filosofia

No obstant, ahir a la nit, el ministre de sanitat – el ministre filòsof - va anunciar que els nens podrien sortir a passejar. Passejar, simplement, de forma intransitiva. I a més, va avançar vint-i quatre hores el final del captiveri infantil. Va advertir, però, en el to d’un mestre d’escola antic, que “passejar és passejar”.
Passejar, segons el dlc: (1) Anar d’un costat a l’altre per deport, per fer exercici, prendre l’aire. Exemple: Vam passejar una hora pels voltants del poble. (2)  Passejar portant o vigilant (algú) que no es val per ell mateix o de qui tenim cura.
Imagino que el ministre filòsof es referia a la segona accepció. Els pares hauran de portar els seus fills estretament vigilats (Això em recorda que en la seva autobiografia, Thomas Bernhard anomenava el seu padrastre “el meu guardià”).

4...semàntica

Alguns diaris, entre ells el diari oficial del règim, aplaudeixen figuradament el canvi de criteri del govern. Empren de forma unànime un verb: rectificar. Exemple: “El govern ha rectificat”.
Recrtificar, segons el dlc, en primera accepció: fer recta una cosa.
Rectificar és de savis, diu un comentari d’un dels diaris afins al govern. Definició de savi: aquell que fa rectes les coses (definició inventada per mi).
“Fútbol és futbol”, va dir Boskhov. Considerada la frase més sàvia mai dita sobre aquest esport.  (Això és també una aportació personal)
Penso que rectificar no és propi de savis. Que rectificar és propi dels humans, així com és propi dels humans equivocar-se i no dels caixers automàtics, per exemple.

5...retòrica

Altres diaris critiquen el president del govern estatal i el ministre filòsof. Un editorial acusa el president del govern estatal de ser un polític frívol. Encara més, de ser “l’arquetip del polític frívol”- la qual cosa és, naturalment, una exageració. L’exageració és una figura retòrica acceptable en literatura per a crear efecte, això ho sabia bé Kafka i Thomas Bernhard especialment.
Frívol, segons el dlc: (1) De poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. (2) Que dona gran importància a les coses vanes, que no valen la pena.

Diu Maquiavel a El príncep que “l’home que està avesat a actuar d’una manera no canvia i quan els temps deixen d’estar alineats amb la seva manera de fer, esta acabat”. A l'hora de la veritat, el president del govern, el seu ministre filòsof i la portaveu bocamoll s'estimen seguir tractant els adults com a nens i als nens com a mobles.
Naturalment, quan tot això comenci a passar, el temps els jutjarà, o millor, els fets i especialment, les paraules.

21 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXIII) - El meu veí és arquitecte

Mu mare publica en una xarxa social el fotomontatge del primer pla d’un rostre femení amb llàgrimes als ulls i el següent text sobreimprès: “La vida no et demana si vols ser fort, la vida et fa ser fort”.
Was mich nicht umbringt macht mich stärker, diu Nietzsche al Crepuscle dels Idols. “El que no te fa perir, t’enforteix”.
Cada matí, el meu veïnat català surt a la terrassa de casa seva vestit d’excursionista. Pantalons curts, botes de muntanya i una jaqueta paravent sobre un forro polar. Motxilla a l’espatlla amb els bastons enganxats amb una cinta. Tresca per la terrassa, de la porxada a la tanca i de la tanca a la porxada, durant una hora o més.
En una entrevista recent, Emilio Lledó diu que es passa la jornada caminant per l’estudi, per a poder pensar amb claretat (per a poder pensar). Nietzsche era un gran caminador i les seves idees sorgien directament de seves llargues caminades.
El meu veinat català camina amb la vista fixa en la pantalla del terminal mòbil. Parla amb els seus socis, amb amics, amb familiars. Parla a la pantalla i camina, amunt i avall. Recorr quilòmetres amb la vista fixa al mòbil, sense sortir del estrictes límits de la seva propietat.
Emilio Lledó es va plantar amb 20 anys a Alemanya amb una maleta petita i sense parlar una paraula d’alemany. Devia saber, però què significava Was mich nicht umbringt macht mich stärker
Mumare és depressiva i durant anys es va penedir de tenir tants de fills.
El meu veïnat català té un aspecte envejable. Rostre bronzejat. Melucs vigorosos. Somriu en mirar la pantalla i quan no mira la pantalla també somriu. És un optimista de mena, penso, el meu veïnat català.
Emili Lledó és filòsof. Emilio Lledó té 92 anys. Emilio Lledó diu que no se’n penedeix de res del que ha fet a la seva vida.
Mon pare també camina durant vàries hores. De paret a paret del pati. És un pati petit, envoltat d’edificis. Mon pare no ha sortit de casa en tres setmanes i camina amunt i avall de la pati, com un presidiari.
“A la presó, o t’ensorres o t’enforteixes”, diu en una entrevista l’expresident del Barça empresonat per corrupció i alliberat recentment per falta de proves.
Que les àvies recorrin a frases de llibre d’autoajuda extretes de Nietzsche és un símptoma agut que la crisi que estam passant és molt seriosa.
El veïnat català, si plou, es posa un impermeable i cobreix la motxilla amb una funda groga. I continua parlant a la pantalla del mòbil.
“Sóc el mateix que era als 20 anys”, diu Emilio Lledó.
“Sóc el mateix que veis a través de la pantalla”, pensa el veí català quan parla amb els seus amics, els seus familiars i els seus socis.
Mon pare té 80 anys i no he parlat amb ell des què ha començat tot això.
L’expresident del Barça somriu a la càmera i és la viva imatge del patiment redimit.
Nietzsche va abraçar un cavall esbatussat pel seu amo i va embogir.
El meu veïnat és arquitecte, crec.

Covidianes-19 (XXXII) - So young, and true

en l’estudi. llibres arrenglerats al fons i llibres apilats verticalment en l’extrem de les prestatgeries
en fràgils equilibris
només llegesc dels llibres amuntegats. N’agaf un (intentant no fer caure la pila), l’obr i grufo a dins, com un animal afamegat.
(Al quarto del costat, la nina alinea peluixos i pepes i jo faig mateix amb els meus llibres)
llibres, fidels consellers en el captiveri inconsolable
incapaç de llegir més de dues pàgines seguides, m’aliment de fragments i de noms personatges i idees suren ingràvids en l’aire de l’estudi, com electrons lliures,
Lear i Perec
Foix i Pessoa
Nietzsche i Hrabal, Coetze,
Rilke i Bernhard
en la confusió del confinament, no distingeixo Camus de Canetti ni Barthes de Blanchot
i l’escriptura? pluja de rajos còsmics, mai igual a sí mateixa diversa. quàntica.
però hi ha una unitat indestriable de la diversitat dels escrits, si més no en la legió de monstres que la raó irradia en aquest tancament solipsista.
Mimèticament, la nina alliçona bebès i ossos mentre jo, sobre el paper, provo de conciliar les veus alterades que (vull pensa que em) murmuren des de les pàgines.

donar un sentit, donar un sentit, donar un sentit (més sentit del que té de per sí no és possible trobar-lo, el cervell no dóna per més)

diu Vila-Matas que l’escriptura comença en trobar una frase vertadera, una frase que sigui vera, una frase de veres (l’escriptura de veres, no l’altre, espuria). tautologia.
en el captiveri però, no sembla que la veritat importi (quina veritat?),
en l’enclaustrament no hi ha més veritat que el temps posant-se com pols fina en els prestatges. res és el que sembla, o tot és el que aparenta no ser. antimatèria.
volums acaramullats en precari equilibri, rengleres desbaratades, per a què és una biblioteca assortida, em deman, si no per fer-ne un ús voluble i vel·leïtós, com fan els infants amb les joguines?. no mirar prim. Arrossegar-los al present, capolar-los a lectures capricioses.

Aixi doncs, escriure sense parar entre fiblades per mirar de trobar el final del camí entre les runes que són aquesta vida confinada.

18 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXXI) - Infanticidi

Diu Cioran que en els moments de desesperació, la filosofia no serveix per a res. L’alcaldessa de barcelona demana al govern estatal en un text llarg, repetitiu i sentimental en una xarxa social que relaxi en confinament i els nens i les nenes puguin sortir a passejar, i acaba amb la proclama: “allibereu els nostres infants!”. Una pedagoga diu que el confinament té conseqüències per a la salut, el benestar i el desenvolupament físic i psicològic dels infants. El ministre de sanitat és llicenciat en filosofia.

Dies enrere, el govern estatal concedí l’aprovat a tots els alumnes de primària i secundària, a excepció dels de segon curs de batxillerat. En la resta de països europeus, no hi ha restriccions específiques per als infants, diuen en un article. Però sí a l’estat (em demano si és sintàcticament escriure Però després d’un punt). No es diu, però es pensa que són més inconscients. Els nens, és clar, no els polítics. Diuen en un altre article que no miren on posen les mans, etc.

L’estat ha aprovat als nens i a les nenes. Però no els deixa trepitjar el carrer, si no és per una emergència. (Es veu que sí, que es pot escriure Però després de punt). Trepitjar el carrer permetrà als nens construir la vivència del confinament més enllà de les parets de casa seva, diu una experta en educació. Els nens seran els primers en sortir del confinament, diu una notícia de fa quatre dies, sempre i quan baixi el nombre de morts. A Grècia, només han mort un centenar llarg de persones a causa del Covid-19.  L’alcaldessa de barcelona parla de “adult centrisme” (potser no ha volgut ajuntar les dues paraules per a que no l’acusin de pretendre crear un neologisme). Que ningú ha pensat en els nens, diu l’alcaldessa. (Em demano si a l’estat, s’és infant fins els 18 anys, si els adolescents són considerants nens també). Sòcrates fou acusat de corrompre la joventut.

Una veu autoritzada adverteix que els nens, si surten al carrer, podrien tocar alguna cosa – una paret, un fanal, una paperera, un unicorn -  i contagiar-se o contagiar algú. (deu ser, penso, que si un adult surt al carrer i toca alguna cosa  - un unicorn, una paperera, un fanal, una paret – té manco probabilitats de contagiar-se). Que els nens no es contagien més que els adults, diu Unicef. Gent anònima protesta a les xarxes socials i diu que els gossos tenen més drets que els nens. (Em demano si el franquisme sociològic és un mite social o una realitat palpable) Plató va deixar escrit que els governants ideals de les nacions són els filòsofs.

Una altra veu autoritzada diu que hi ha més riscos que beneficis en el desconfinament prematur dels infants (Em demano si no és més arriscat, per la salut dels infants i per la salut pública en general, mantenir els infants tancats que exposar-los al contagi). Els nens es contagien més que els adults, diu Save The Children.  A Itàlia, fa dues setmanes que els nens poden sortir al carrer. Plató va escapar per cames de Siracusa de l'ira de Dionisi.

Degut a la falta de mà d’obra, el govern estatal permetrà contractar aturats i immigrants per a les feines del camp. La OMS recomana una hora al dia d’activitat física a l’exterior durant el confinament. (Si no s’hagués abolit el treball infantil, penso, els nens podrien sortir al carrer. Serien treballadors essencials). Ahir, l’estat va decidit canviar el criteri del recompte dels morts. Em dic que els nens i els ancians són unes víctimes propiciatòries que no surten a cap comptabilitat de víctimes. Diu la wikipèdia que la Wehrmacht va reclutar una gran quantitat de nens 1945. (No només els infants, penso, també els ancians i les persones que pateixen determinats trastorns psicològics i aquells que sofriran algun tipus de trastorn psicològic a causa del confinament, necessiten sortir al carrer després de trenta-quatre dies).

En l'intercanvi d'opinions sobre el desconfinament infantil, s’han detectat contradiccions manifestes entre el govern estatal i els governs autonòmics, entre els diaris i els governs, entre els especialistes i les veus autoritzades, entre les veus autoritzades i els no especialistes, entre els governs i els especialistes, entre les veus autoritzades i el sentit comú. Quan veurem les primeres manifestacions de nens, organitzades pels nens? És possible un moviment social d’infants, un infantisme? “Allibereu-nos dels adults!”.

JUSTIN PAGET VIA GETTY IMAGES

17 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXX) - Soroll blanc

Cada vespre, prop de mitjanit, aprofito la visita diària al contenidor d'escombraries per vagarejar enfront de casa. A l’altra banda del carrer desert hi ha un coster poblat de pins, alzines i ullastres. A través de les branques, espurneja la munió de llums de la ciutat.

En el silenci guanyat als vehicles a motor i des de la penombra dels arbres hieràtics, avança implacable el brogit nocturn dels ocells i els animals nocturns. Un xivarri divers que un lector urbanita associaria a la fressa que esfereeix Bardamu en les nits selvàtiques de Viatge al fons de la nit de Céline. Xiscles estridents i murmuris semihumans, güells sagaços i esgarips regulars. Per uns breus instants, la consciència s’endinsa en una dimensió primitiva, ignota.

Tant ens hem allunyat de la natura?

Cioran considerava la desaparició del silenci (o l’omnipresència del soroll antropogènic) com un dels símptomes del final de la humanitat. Menys apocalípticament, sentim a dir amb freqüència que el silenci és un privilegi. Com així? Per a què serveix, el silenci? Doncs per a endinsar-se en la jungla de la pròpia consciència o en la dels altres – em revé mentre escric això aquest breu diàleg de La Grande Bellezza de Sorrentino: - Perchè non parla mai? - Perchè lui ascolta . O per a percebre el brogit de les profunditats que clama per reconquerir el seu antic espai. O, simplement, per parar atenció a la ressonància interior del soroll inextingible que ens envolta i ens defineix, d'aquest “rugit sord i il·localitzable com el que produiria certa forma multitudinària de vida immune a l’aprehensió humana”.

16 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXIX) - Idiosincràsies en confinament

16.40h. Les primeres setmanes de confinament vaig seguir sense falta el dietari online d’un novel·lista local. Aquest, uns dies enrere, va decidir interrompre’l perquè, deia, donat que l’estat d’alarma s’allargava indefinidament, no tenia sentit continuar.

La majoria s’imaginava que amb una quinzena bastaria per doblegar el virus. Enfocàvem el confinament com un repte, amb crides a la resistència i al coratge, com si es tractés de l’ascensió a la cara nord del K2. No obstant, la situació ha desbordat els límits inicials i encaram una interminable i incerta travessia pel desert.

Hi ha alguns per a qui l’enclaustrament indefinit representa poc menys que una tortura o una prova de fe. Més els hi valdria convertir-se a l'estoïcisme o com els primers romàntics, contemplar la vida durant aquestes setmanes com un aprenentatge de la dissort.

Per altra banda, els que d'habitud perceben, com Bernardo Soares, “no només la multitud de la qual són [part], sinó també els espais en blanc que hi ha al costat”, poden aprofitar per aprofundir en l’autoconeixement. Ni que sigui per estar entretenguts.

També n’hi ha que proven de continuar la seva vida com si no res, fent les adaptacions que convengui amb l’ajut d’utilitats tecnologies. I n’hi ha també, els manco imaginatius, que prefereixen, per costum o masoquisme, maldar en amargar-se la vida. Cadascun adopta el punt de vista que més li convé o que se li imposa per idiosincràsia o abúlia.

Jo em dic que més val seguir aquest pensament de Jack Gladney a White Noise: “Disfrutem mentre poguem d’aquests dies sense rumb, em vaig dir a mi mateix, tement la possibilitat d’una hàbil acceleració”.

15 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XVIII) - Já não suportamos estar em casa

1.
Els dies passen. Passen aviat o passen lentament? És mal de dir, anorreats com estam sota la monotonia sense contrastos de l'enclaustrament. Els titulars dels diaris, són diferents dels d'ahir o dels de la setmana passada? En el diari estatal més llegit, un epidemiòleg assevera que no es podrà tornar a la normalitat fins que no es trobi i es distribueixi massivament un vaccí. Un vaccí, segons el diccionari, és un preparat que estimula la formació d'anticossos per aconseguir la immunització contra diverses infeccions. O sigui, per induir el desplegament d'un exèrcit de microsoldats en el nostre interior.

2.
Intento posar-me en la pell- o com es diu ara, traduïnt una expressió anglesa, en les sabates - d'aquells que malviuen aquestes setmanes de confinament en apartaments foscos, dels immigrants que comparteixen habitacions sense finestres en pisos insalubres. Tracto de posar-me en la pell d'aquells als que se'ls hi acaben els diners, en la dels nens narcotitzats per la rutina i l'olor a reclosit, oiats de joguines i videojocs, que desitgen desesperadament sortir al carrer.

De passada, em fixo en la fotografia a contrallum de dos germans, un nen i una nena, asseguts amb les cames creuades enfront d'una finestra barrada arran del trespol. Donen l'espatlla a l'espectador, no els hi veim les cares, només el reflex del rostre de la nena en el vidre. Al cap d'un parell d'hores, me n'adono de que en aquella imatge hi ha un detall, un puntcum que em crida més l'atenció que els missatges més obvis, els nens empresonats o la sensació d'engabiament dels barrots: és la façana de l'enfront, coberta íntegrament per finestres. Són uns finestrals vulgars, sense ornamentació, que em retrotreuen a les galeries modernistes de La Corunya, que vaig descobrir en un programa de televisió que casualment vaig estar mirant la primera o segona nit de confinament. Acompanyada d'un guia turístic, la reportera caminava davant dels edificis modernistes i les vistoses galeries envidriades i record com en aquell moment em va punyir la impossibilitat no tan sols de viatjar, sinó fins i tot de sortir al carrer lliurement: el mateix desig impulsiu que expressen les espatlles encorbades i resignades dels dos nens.

3.
Mu mare em va explicar ahir que un home major que caminava pel carrer amb una barra del pa sota el braç va ser aturat per un policia local, que li va demanar el document d'identitat. Va resultar que l'home vivia a cinc quilòmetres d'aquell lloc. En descàrrec seu, l'home va explicar a l'agent, segons mu mare, que no suportava més estar tancat. El diario da Peste de Gonçalo M. Tavares acabava ahir precisament amb una frase similar: "Já não suportamos estar em casa." Com es combat aquesta desmoralització generalitzada, on es troben els anticossos per aquesta guerra casolana? No tenc altra resposta que aquesta, la més obvia: deixant passar el temps. Un dia més.. i van trenta-dos.

14 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXVII) - La llarga nit del desconfinament

I.
10.30h. Surto a fer una volta al poble amb el cotxe. Avui s’han aixecat les restriccions més dures del confinament. Sobre la cinta de l’autopista, rutllen amunt i avall cotxes i camions, que semblen de joguina en la distància. Percep un augment notable de tràfic respecte de les setmanes anteriors.
Pels carrers del costat de casa, els pocs transeünts porten mascareta i guants. La infermera del centre de salut guaita per la porta. Un home travessa el pas zebra en direcció a l’ajuntament sostinguent una carpeta groguenca amb un guants de color blau. En girar una cantonada, passo al costat d’un home major que camina per la vorera i es balanceja una mica i mira al front amb una mirada d’estranyesa. (Potser que els ulls semblen més expressius en una cara sense boca).
En aparcar al costat de casa, penso que el que més em xoca dels carrers és no veure-hi nens. I que la gent no porti bata, a més de guants i mascareta, com la infermera del centre de salut. Ni que sigui per mimetitzar-se amb metges, metgesses, infermers, infermeres i demés personal sanitari i assistencial, els soldats d’aquesta guerra sense soldats.
El carrer, com una clínica gegant. El més mínim gest, investit d'una nova cerimoniositat. Sonar-se el nas. Saludar un conegut. Caminar en ziga-zaga per evitar intersectar l’espai de seguretat de l’altre. (Ara entenc els ulls inquiets del vell balancejant: estava pendent de no creuar-se amb els altres transeünts).

II.

El carrer està amarat de silenci. La gent intercanvia paraules esparses, filtrades per la tela o el plàstic de la mascareta. Converses sotto voce.
El virus és un enemic atípic: ens obliga a protegir-nos dels nostres congèneres.
Consulto unes notes meves sobre les notes de Byung Chul Han que constitueixen l’assaig La societat del cansament. Diuen les meves notes que “a l’època immunològica, hi havia una part negativa a evitar, ens defensàvem de l’altre, de la alteritat potser sense una raó concreta, simplement perquè era l’altre”.
Més avall, diuen les meves notes que l’època anterior a l’època anterior al coronavirus era una època immunològica. Per tant, l’època anterior al coronavirus era post-immunològica i ara travessam un període excepcional que torna a ser immunològic.
Ara la guerra freda es dóna entre la gent, no entre blocs polítics abstractes: en el carrer, en les oficines, en els llocs de feina.
Continuen les meves notes sobre la societat del cansament diu que en l’època anterior al coronavirus hi havia un excés de positivitat. El virus ens ha tornat a una època de negativitat.

III.

Als diaris digitals, surten varies així anomenades veus autoritzades a opinar i a pronosticar com serà el món de després del fi de la globalització. És fàcil profetitzar aquests dies, penso. Com pronosticar el resultat d’un partit de futbol (quan hi havia futbol) en la barra del bar (quan existien els bars).
Els que eren fins fa poc els temes habituals de discussió s’han esvaït. És molt freqüent llegir titulars amb crítiques a la unió europea. Penso que és fàcil criticar la unió europea aquests dies, la unió europea és un blanc fàcil. En general, el més fàcil és ser negatiu. Quan no hi ha res a dir, el més fàcil és criticar, com en una reunió o en festa en la què un és sent sobrer.
En una escena de la festa de La notte de Michelangelo Antonioni, Lidia, per dir alguna cosa, critica el seu home. “Avui té un dia negre”, diu. El matrimoni Pontano no rutlla per un excés de negativitat, causat pel tedi, per la rutina dels dies sempre iguals. Per un excés de normalitat. Quan, excepcionalment, acudeixen a una festa, els aconteixements revelen, negre sobre blanc, la insostenibilitat del seu matrimoni.

Què revela aquest impass excepcional en l’època de la societat del cansament? Com veuran els nens el món en sortir al carrer per primer cop? Bates, guants i màscares, giravolten un ball antiestètic de transeünts porucs i cotxes conduïts per uns ulls que traspuen una consciència nova i inquietant, en la llarga nit del desconfinament.

12 d’abr. 2020

Tancar els ulls

«La condició prèvia de la imatge és la vista», deia Janouch a Kafka; i Kafka, somriguent, responia: «Fotografiam coses per foragitar-les de l'esperit. Les meves històries són una manera de tancar els ulls­»

Roland Barthes, La càmara lúcida (22) 

"...els esforços de la humanitat s'han dirigit sempre a l'enfortiment de la consciència. A aquest objectiu serviren els rites, les representacions col·lectives, els dogmes; tots ells eren dics i murs aixecats contra els perills de l'inconscient"

C.G. Jung, Sobre els arquetips de l'inconscient col·lectiu



Covidianes-19 (XXVI) - L'illa dels morts

11.35h. És l’hora dels morts. l’hora del recompte diari de casualties – de baixes.

A l’estat, s’arriba a la xifra diària més baixa en dues setmanes: cinc-cents i escaig. A la Gran Bretanya, 980. A l’estat de Nova York, gairebé 800.

A Nova York enterren els cossos que ningú reclama en fosses comunes en una illa a l’est del Bronx, que es diu Hart island, l’illa de Hart, he llegit a un diari.

Caven una síquia i després col·loquen, amb la pala de l’excavadora, les capses blanques, sense ornamentar, una al costat de l’altre i les unes sobre les altres, com fitxes de dominó.
Es veu que és una pràctica habitual que es du a terme des de fa dècades.

L’illa és plena de fosses comuns. Estan indicades en un mapa de la pàgina web del Hart Island Project. Les fosses estan numerades. La que es veu al vídeo de la noticia del diari és la 390.

"És l'illa dels morts", me diu en T. quan li explico a través del terminal mòbil.

En clicar sobre una fossa, s’apilen a la columna de l’esquerra les fitxes amb els noms de les persones enterrades. N’hi ha que només son un llinatge o un nom. Dias. Smith. Samad. Girl. Hi ha fosses comuns de nens. Hi ha nens que han viscut dies. N'hi ha que han viscut minuts. Un nen va viure 2 minuts.

Algunes persones tenen una espècie de biografia.

Erik Lindstrom va néixer a Escotolm. Va arribar a Nova York en un vaixell en els anys 20, que va partir de Copenhaguen. Va començar a treballar com a obrer metal·lúrgic. Es va casar. Es va establir en una adreça de Nova York. Va seguir treballant com a obrer metal·lúrgic. I es va morir.

Llavors el van enterrar a l’illa de Hart amb altre gent, amb o sense biografia.

A la part inferior de la fitxa de cada persona, hi ha un rellotge que indica el temps que fa que els van enterrar a l’illa de Hart. Els que van ser enterrats el mateix dia i en la mateixa fossa estan separats per un segon. El rellotge digital va corrent en les fitxes mentre les miram. Ara mateix, fa deu anys, 4 mesos, 7 dies, 10 hores, 8 minuts i 12 segons que Erik Lindstrom va ser enterrat a l'illa de Hart.

Hi ha gent de la que no sabem més que el seu nom. I el dia i l’hora en què els van enterrar.

Em demano si la mort és digital o analògica. Si anar-se morint és part de la mort. O si un es mor només quan traspassa (Segons el diccionari: Traspassar: passar a l'altre costat)

Em demano si els hi fan un funeral, als que enterren a l’illa de Hart.

Em demano com s'oficia el funeral d'una fossa comú.

El 39% dels habitants de NY són catòlics romans. El 32% són protestants. El 6% són jueus. M’imagino un capellà o un rabí en l’enterrament. Té els cabells de color terrós, com el barquer del quadre de Bocklin.

En el mapa digitalitzat de l’illa digitalitzat es perceben amb detall les construccions, els arbres, les variacions de tonalitat del terra, els terrats de les cases, la marques de les fosses, la cinta d’asfalt que envolta l’illa. Al davant de l’única construcció que està en un estat mínimament decent, es veuen les màquines que empren per cavar les síquies, transportar els taüts i enterrar-los.

La terra de l’illa de Hart és negra. Les platges estan plenes de pedres arrossegades i arrenglerades per la mar.

Els colors de la imatge de l’illa de Hart tenen una bellesa tardorenca que incita a la reflexió.

Em demano qui era Hart.

Busco l’illa de Hart al Google Maps. Em moc pels carrers urbanitzats de la península estreta de terra que hi ha enfront de l’illa. Un d’ells acaba amb una reixa just davant les roques. A sobre de la reixa hi ha un senyal en forma de romb amb una paraula escrita en negre sobre un fons groc: END.

Covidianes-19 (XXV) - Autoesbucament

La nina s'acosta a quatre grapes, treu el cap de sota la taula i emet un so onomatopeic amb la boca ben badada. A la ràdio, el locutor presenta el nou tema d'un grup indie i opina amb to que es pretén optimista, que no tot han estat males notícies en 2020. A continuació, un músic diu que ens ha tocat viure en una època molt estranya. Em recorda el darrer diàleg de Fight Club quan Edward Norton (o Tyler Durden) diu a Elena Bonham Carter (o Marla Singer) que you met me at a very strange time of my life i tot seguit presencien com s'esbuquen, un darrere l'altre, els imponents gratacels enmig de la negra nit.

Traslladada al context de l'illa, en la ficció serien hotels en primera línia de platja en lloc d'edificis de grans corporacions, bancs i companyies d'assegurances els que veuriem esfondrar-se. No obstant, en la realitat, l’esfondrament ha estat virtual i econòmic, no físic. Viatges en avió, reserves d'habitacions, d'excursions i esdeveniments d'oci cancel·lats. Aeroports, hotels, restaurants i discoteques tancats. En un obrir i tancar d'ulls, en el temps que tarda un infant en di ta i tomar d'una manotada un castell de cubs de cartró, s'ha vingut avall tota la així anomenada indústria turística.

A l'illa n'hi ha que som turistòfobs, com diria el poder i portam un Tyler Durden a dins contra el turisme. Diran que som uns privilegiats, que no depenem, almanco directament, dels ingressos d'aquesta activitat econòmica. Que som uns insensibles enfront el sofriment que la subseqüent crisi econòmica causarà entre les classes mitges i baixes.

No obstant, abans no érem així. No ens feien nosa, abans, els visitants. Érem tolerants i amables amb ells, abans no es metamorfoseessin en bitllets de cinquanta euros amb potes. Abans no s'allotgessin en les vivendes que els nostres conciutadans no poden pagar-se. Abans no envaïssin els carrers de les ciutats i les viles costaneres i provoquessin amb la seva presència i l’activitat immobiliària i de restauració associada al turisme, la conversió dels barris tradicionals en centres comercials. Quan eren simples visitants i no simples consumidors, quan nosaltres érem ciutadans i no locals, quan érem tolerants i hospitalaris amb ells i no se’ns acusava d'intolerants per desijar que el turisme ens deixés, simplement, viure d’una manera llunyanament similar a com ho hem fet sempre.

I ara, de cop i volta, tot s'ha ensorrat. L’eslògan de l’illa de calma s’ha fet realitat, com una irònica profecia. Party's over, mother fuckers es llegeix en una pintada en un carrer del centre.

It’s only after we’ve lost everything that we’re free to do anything, ens recorda, nietzscheà, Tyler Durden. Potser es trobaran - ells, els empresaris; ells, els polítics - amb una segona oportunitat per fer les coses d’una altra manera. Per diversificar l'economia, per crear un model econòmic i social sostenible. Tabula rasa. Com un infant, que sempre és a temps de recomençar el castell amb els cubs. El més probable, però, és que seguiran collant la gallina d'ous d'or fins que no doni més de si. Qui sap, potser, com diu Tyler, Maybe self-improvement isn’t the answer, maybe self-destruction is the answer.

11 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXIV) - Fallada de sistema

23.50h. Anit he estat de sort. El contenidor de plàstics era ple fins adalt. Hi havia bosses a sobre, bosses enganxades al contenidor, bosses al terra. Una d’elles, plena de cd. Aplicacions informàtiques de l’any de la picor. Alguns dels cd tenien el plàstic posat i tot. Havia cd escampats per terra. Dic que he estat de sort, perquè he pogut caminar fins a l’altre punt verd, que està a l’aparcament d’enfront la Casa de la Vila, a tres-cents o quatre cents metres de casa en l’altra direcció. En deixar el primer punt verd, he vist un ca gran al costat del contenidor verd fosc de rebuig que em fitava. Era un ca gran, un ca noble, un ca silenciós i noble i expectant. M’ha fitat i jo l’he fitat a ell. He temut per un moment que m’ataqués. En partir, ha ensumat el contenidor i s’ha perdut entre la penombra de les ombres. Me n’he adonat que estava tan espantat com jo. He fantasiat amb la possibilitat de gossos salvatges, escapats dels xalets dels seus amos o abandonats a la seva sort per no haver d’alimentar-los, formant autèntiques gossades que atemoreixen la població. La gent evita sortir de casa. Llencen les escombraries per la finestra. Carrers fetorosos, intransitables. El contenidor de plàstics del punt verd de l’ajuntament no està ple, estranyament, és més accessible i més cèntric que l’altre, situat en una avinguda poc transitada de la urbanització. Passo per davant la casa d’una amiga de na M. Ahir va dir que setmanes enrere, havia vist una pel·lícula infantil a casa de l’amiga, i que el germà gran d’aquesta s’havia anat a dutxar perquè havia de veure el fútbol amb el seu pare. La porta està tancada, les finestres barrades. Rere el finestrons del primer pis hi pampallugueja ha un llum blanc vacil·lant. Avui no hi ha futbol, penso. Som al mes d’abril i no hi ha futbol. Per primer cop en tres quarts de segle, no hi ha futbol al mes d’abril. Això espanta, penso. Que els nens siguin amenaçats, ni que sigui per això, per l’absència de la normalitat, acollona. No comptàvem amb això. Comptàvem amb la possibilitat de trobar un contenidor ple. Comptàvem amb la possibilitat de l’excés, no amb la possibilitat de la fallada. No amb la possibilitat de que el nostre món, el de tots, per imperfecte que sigui, trontolli. No comptam amb la possibilitat de que falti menjar als supermercats. Ni amb la possibilitat de ser amenaçats per les nostres pròpies mascotes. I potser sí, que hi hauriem de comptar. Potser sí, que ens hem de preparar pel que sigui. Potser sí, que la vida era això.

10 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXIII) - Lockdown blues

Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.

Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula  – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?

“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”.  “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.

Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?

(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)

8 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXII) - Inferno

18.15h. Ahir, passada la mitjanit, després d’una tarda i una nit angoixoses, saltant d’una web a una altra buscant algun indici de quan començarà l’així anomenat desconfinament de la població, em vaig dir que l’endemà només llegiria les notícies un cop, al migdia. Avui les 12 he fet una pausa en la feina i he fet una àvida i ràpida repassada dels diaris habituals (El Pais, Vilaweb, El Diario, The Guardian, Ara.cat, Ultima Hora, Diario Insular i el Diário da Peste de Gonçalo M Tavares al portuguès Expresso) i des de llavors – han passat ja sis hores i quinze minuts – he resistit la temptació.
Així doncs, aprofitant aquest temps que no passaré rebuscant entre els titulars renovats però tan similars als dels darrers dies i setmanes – tenc la impressió de viure, cada dia, dins una nova versió dels anteriors, substancialment indiferenciada de les altres – enumeraré les notícies que recordo del repàs del migdia:

   * una ministra ha dit el confinament s’allargarà fins dia vint-i-sis d’aquest mes i que a partir de llavors es començaran a implantar (implementar) unes mesures de desconfinament progressives o mesures de desescalat del confinament (preferesc aquesta denominació que relativitza el pes del mot confinament, que evoca la sonoritat del mot coffin, que en anglès significa taüt o fèretre - i que és aquest confinament, sinó un enterrament en vida però amb sobreabundància d’aliments al rebost i connexió de fibra òptica i envoltats de família i pantalles, però enterrament al cap i a la fi, no literal perquè no és sota terra però si circumscrit als límits infranquejables del pis o de la casa o de la propietat o de l’habitació, i que és aquesta manca de llibertat personal sinó una absència de vida, un simulacre de mort amb l’afegit que degut a la incertesa que tot ho amara, a estones ens falta l’aire, com si necessitessim nosaltres també, persones sanes o malalts així anomenats asimptomàtics de la Covid-19, un respirador d’aquests que escassegen, que són muntats a tota pressa en fàbriques de vehicles i d’electrodomèstics i fins i tot en cotxeries, no és la pneumònia incipient sinó l’angoixa que s'aferra al coll com una mà, que es pot combatre, crec haver llegit o m'imagino, caminant amunt i avall el passadís o sortint al balcó a cridar fill de puta! al veí que passeja amunt i avall del carrer amb el gos o fent push ups, que és una altra manera de dir flexions o empassant-se episodis d’una sitcom que és com s'anomena ara una sèrie televisiva, un episodi darrera l’altre, acció per expresar la qual ha estat creat ex-professo un verb anglès que ara mateix no record, per expressar l’empassolar-se capítols d’una sitcom com qui s’empassola galetes, videos de Youtube o els titulars insípids dels diaris digitals);

   * s’ha mort alguna personalitat il·lustre, un escriptor o un músic o un polític;

   * els morts diaris arriben a un rècord a la gran bretanya: vuit-cents i escaig;

i això es tot. Ara, deixar escórrer el temps fins a l’endemà, sense noticies ni novetats, sense falses esperances ni sobtades contrarietats, sense neguits que no porten enlloc.

5 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XXI) - vintidós

vint-i-dos dies.

en un vídeo, el cap d’estat major diu que els ciutadans són soldats (un periodista diu que ell és un periodista).

diu ramoneda que en les guerres hi ha dos bàndols oposats. diu ramoneda que l’estimació del nombre de baixes és cabdal en l’estratègia a seguir en les guerres.

un altre diari diu que l’estratègia del govern no és transparent (per tant, és opaca).

reclosa, la població aguanta estoicament el setge (tot i així, diu na J. que un malalt es va llençar per la finestra de l’habitació de l’hospital on estava ingressat – malgrat tot, a hores d’ara, com s’acostuma a dir, les evidències de desesperació ciutadana són mínimes).

en un poble, vessen un munt de terra a l’entrada per a que els estranys no hi entrin.

en un altre poble (o el mateix), multen un ancià per recollir una lletuga del seu hort.

a tots els diaris i informatius, epidemiòlegs asseveren que. sociòlegs opinen que. polítics afirmen que els experts asseveren que.

una infermera nord-americana plora d’impotència davant la càmara.

al diari espanyol de referència, una guia explica com fer-se una mascareta amb una samarreta de cotó i cintes elàstiques.

(totes) les meves camisetes venen d’àsia. i tots els meus pantalons. i tots els meus calcetins. i tots etc.

infermers mostren màscares noves de trinca fabricades amb caretes de busseig.

al diari portuguès de referència, un jove dibuixant diu que està passant un núvol negre per sobre nostre.

a wuhan, ahir o avui era o és el dia de difunts que no poden o no han pogut celebrar.

el nombre morts es esfereïdor, però baixa per segon dia consecutiu, a l’estat i a itàlia.

pel costat de casa, el capvespre, passa la policia local amb la música de the final countdown sonant pels altaveus.

tot anirà bé
(tot anirà)

4 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XX) - Kafka, qui si no?

Ara sabem que l’horror és això, un dia repetint l’anterior que repeteix l’anterior. Aquesta incertesa sense fi. Em dic que aquest confinament és el més semblant a un càncer que he patit mai. Una altra vegada: Em dic que aquest confinament és el més semblant a una història de Kafka que he viscut mai. En les tres setmanes que portam, no he vist l’adjectiu kafkià emprat en cap article, curiosament. Curiosament, perquè la situació actual té molts elements kafkians – la sensació continua de desorientació, d’estar visquent dins d'un somni, senyors instal·lats en llunyans castells  que pronuncien discursos incomprensibles que son interpretables de diferents maneres depenent de qui porta el missatge, de qui el llegeix, de qui l’interpreta, etc. Centenars d’intermediaris del poder, cadascun amb la seva versió personal de la veritat, pugnen per fer-se escoltar.

Alternança d’estats d’ànim. Esperances fútils que reemplacen desesperances casolanes que reemplacen esperances infundades. Alegries frívoles que trepitgen moments de desànim que substitueixen tendreses insofribles. Un dia i un altre dia i un altre. Despertar-se de nit i constatar amb espant que el malson és la vigília, no al revés. Kafka li va dir un cop a Brod que potser hi havia altres maneres d’escriure, però que ell només sabia fer-ho de nit, quan la por li impedia dormir-se. Llavors, insomne, creava la substància del malson en la què ara, com en una teranyina, estam enganxats tots.

Covidianes-19 (XIX) - Herois moderns

Naturalment, ens hauríem d’haver començat a alarmar quan els experts en epidemiologia del país van començar a avisar, per terra i aire, com s’acostuma a dir, que la cosa era seriosa i que era possible arribar en algun moment al desbordament de les UCI. No obstant, la majoria de la població, potser perquè no va entendre la cèlebre la gràfica amb l’ona travessada per la línia horitzontal que representa de la màxima capacitat hospitalària, sols va prendre consciència de la gravetat de la situació en trobar-se casualment, de camí al súper, amb una patrulla militar. Com en les grans ocasions.
En les rodes de premsa diàries del govern estatal, els responsables polítics, escarransits i titubejants, apareixien en pantalla flanquejats per dos paios amb uniforme i cara de mala baba, que costa de creure que s’aguantin drets amb la quantitat d’insignies que porten penjant de la jaqueta. Alguns, sense menystenir els mèrits obtinguts en el terreny militar o policial, creim que obtendriem una imatge més representativa de la situació excepcional en la que ens trobam si aquests dos individus fossin substituïts per dues persones vestides amb bata mèdica.
En la guerra contra el virus, el protagonisme exclusiu hauria de ser per l’exèrcit anònim dels sanitaris. En canvi, els militars semblen obstinats a colar-se en la foto. Al diari local han aparegut imatges anacròniques de parelles de soldats passejant-se sense cap tipus de protecció i ben arran l’un de l’altre per llocs icònics de Ciutat, com si acabessin d’ocupar l’illa per aclamació popular, quan les que hauríem de veure cada dia són les instantànies dels herois moderns, metges i infermers en primera línia del front de batalla, sense armes, amb l’alè del coronavirus en el clatell, salvant vides a carretades.
En comentar la poca traça dels qui han tret els militars al carrer, un amic em demanava que per a què, si no, invertia tants diners l’estat en defensa. Qui s’hagi fet aquesta pregunta i no hagi percebut a la primera que és clarament retòrica, té un problema més greu que el coronavirus. I qui no entengui que és en investigació, en sanitat i en educació i no en defensa que s’haurien d'invertir els diners, més li valdria tornar a l’escola.

Bartomeu Pons'20

3 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XVIII) - Un conte moral


(Per manca d'imaginació, avui ens adentrarem, per un dia, en el pantanós terreny de l'assaig sociopolític)

La darrera gran crisi mundial, iniciada el 2008, va tenir causes purament econòmiques: la debilitat dels sistemes financers i l’especulació bursàtil i immobiliària. Va posar en dubte els mecanismes del capitalisme neoliberal i aquest qüestionament ha arribat fins els nostres dies.

La crisi que ha encetat l’expansió inesperada del coronavirus és, per la seva banda, en origen  purament sanitària, però tendrà unes notables conseqüències econòmiques, però també socials. I no només per si mateixa. No oblidem que s’ha desencadenat inesperadament en una època en que la humanitat s’enfronta a una altra amenaça desconeguda i temible, el canvi climàtic, que ara ja no sembla l’argument d’una novel·la distòpica ordida per uns quants científics.

Aquesta autèntica crisi mundial sistèmica – sanitària, política, social i econòmica i mundial - hauria de portar-nos a afrontar la redefinició d’un concepte bàsic de les societats democràtiques occidentals: el de llibertat. La llibertat personal és el valor més preuat pels ciutadans de l’autodenominat primer món i està protegit a les constitucions de tots els països. Aquesta noció hauria de ser reconfigurada per tal de lligar-lo de forma indefectible al de responsabilitat individual.

Els estats haurien d’incitar els ciutadans a fer una reflexió profunda sobre l’estil de vida de l’època anterior a la Covid-19: el consum il·limitat de recursos, el consumisme desenfrenat, els viatges innecessaris en mitjans de transport contaminants, la desigualtat econòmica, la insolidaritat social. Per citar només alguns aspectes, com s’acostuma a dir. Totes les institucions i entitats polítiques i socials s’haurien d’implicar en aquest canvi, un canvi de mentalitat global i total.

No ens facem, però, il·lusions. El que veurem amb tota seguretat una vegada passat l’ensurt - la quarentena quedarà en el record de tothom com un desafiament afortunadament superat i serà cel·lebrat de forma contundent per tal de no pensar-hi més -,  després del previsible shock, és un reforçament del status-quo. I, de retruc, un altre turn of the screw en la progressiva i imparable infantilització de la població. Basta veure la gent s’ha llençat als braços de múltiples eines tecnològiques de videotelefonia i compartició de dades, que son controlades per megacorporacions que violen sistemàticament la privacitat dels seus usuaris i conculquen els seus drets més fonamentals. En l’escenificació d’un complex d’Estocolm de dimensions planetàries, ningú denuncia aquesta situació escandalosa – i qui ho fa, és silenciat en ser ignorat pels mitjans de comunicació que controlen des de fa dècades l’opinió pública.

De totes maneres, aquests dies ningú està pendent d’altra cosa que de la corba d’infectats i de les previsions del final del mal son en el que estam inmersos. I per altra banda, des de fa mesos, fins i tot anys, els informatius i els diaris no fan més que informar sobre escàndols. L’opinió pública està avesada ja a estar escandalitzada, ja que els mitjans de comunicació no fan més que parlar-nos d’escàndols (I això, com deia Thomas Bernhard, també és un escàndol).

La conseqüència més evident de la pandèmia serà un augment del control social. La gent no només ha obert les portes de casa seva de bat a bat a les corporacions digitals. Aviat, seus els telèfons mòbils seran monitoritzats, en principi, només per registrar dades del mapa de l’epidèmia. D’aquí, però, a un control total de les existències de les persones hi ha solament una passa.

L’oportunitat que obre aquesta crisi per a redefinir el concepte de llibertat dins del nou context mundial serà, no hi ha dubte, una oportunitat perduda. En nom de la seguretat, de la salut i de la conservació del medi ambient, els ciutadans, a través de les seves pròtesis tecnològiques, seran seguits i controlats per tal d’evitar que els robin o violin, que contagiïn els altres o es contagiïn ells mateixos o que malbaratin els recursos. O el que és el mateix, per registrar els seus moviments, cobrar-lis més imposts o bombardejar-los amb publicitat.

En l'aspecte purament econòmic, veurem en què queden les mesures keynesianes que la majoria de governs del món, sense distingir situació geogràfica o política, estan anunciant – aquesta desacostumada unanimitat ja ens hauria de posar en guàrdia. El Keynesianisme va permetre aixecar el món en el que vivíem fins unes setmanes enrere, perquè després de la II Guerra Mundial, la humanitat tenia davant seu un solar buit i tots els mitjans al seu abast per construir una nova societat. Ara, però, el que tenim davant és un camp de mines. Qüestió de temps que el nostre futur, i nosaltres amb ell, volem, metafòricament, pels aires.


2 d’abr. 2020

Covidianes-19 (XVII) - Untori

Des dels temps de Caín, sempre que els sobrevé un problema gros, els éssers humans cerquen primer el culpable i després la solució.
La pandèmia de la Covid-19 no n’és una excepció. A la Xina, els habitants d’altres regions acusaren als de Wuhan d’estendre la malaltia; els italians, per la seva banda, acusaren als xinesos, els espanyols als italians i els sud-americans, als espanyols. Tots ells, un cop trobat un cap de turc, es posaren a la feina. Tard i malament, això sí.
A nivell particular, molta gent, com que no pot culpar el govern – a fi de comptes, el confinament és un mal menor – vomita la seva ira per la finestra. Proliferen arreu els anomenats “policies de balcó”, que insulten qui passeja el gos massa estona o pitjor encara, els que acompanyen a fer un tomb el seu fill autista. A Itàlia està de moda amenaçar els que surten a córrer per espassar els nervis. Son, diu el diari, els nous Untori. Amb aquesta paraula es denominava els sospitosos de provocar voluntàriament contagis de pesta durant la edat mitjana.
La por irracional i injustificada a que els corredors escampin el virus pels carrers i acabin contagiant-nos és estúpida. Ni que expiressin radiació nuclear per la boca en lloc d’alè. Però la desinformació fa estralls, com els sorolls i els problemes de convivència als edificis de pisos. Al pas que anam, esclataran guerres civils a les comunitats.
Si alguna cosa es pot aprendre de l’Antic Testament, és que cal estar llest pel pitjor, sempre. Homo hominis lupus. 

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...