27 de febr. 2021

Del que no es pot parlar, millor no dir res (Bernhardiana nº 72)

Un mestre de l’escola primària d’U. de quaranta anys d’edat, conegut i apreciat per tots els habitants del poble i reconegut per l’aixi anomenada comunitat educativa de la comarca i segons tots els indicis, respectat i fins i tot estimat pels seus alumnes, va emmudir de forma definitiva al bell mig de la classe de matemàtiques un matí de novembre. Naturalment, els nens, acostumats als reptes que els plantejava sovint per tal d’engrescar-los en l’aprenentatge i, en les propies paraules del mestre – quan encara parlava – per estimular la capacitat dels nens de pensar per si mateixos, van interpretar el silenci sobtat com un nou repte i van passar la resta del matí resolguent de forma aplicada els exercicis que el mestre havia proposat al començament de la lliço.

Els següents dies, la resta de mestres de l’escola primària d’U. van començar a inquietar-se davant el mutisme del seu col·lega, qui, a banda d’aixo, no mostrava cap signe extern de transtorn o de preocupació. No va ser fins al cap d’una setmana, després que el professor ignorés una vegada i una altra les preguntes dels seus companys en els passadissos i els missatges que li escrivien al telèfon mòbil que el director de l’escola primària es va decidir a convocar el mestre al seu despatx.

Com no podia ser d’una altra manera, el mestre va romandre en silenci durant els deu minuts de reunió amb el director i la situació va derivar inevitablement en l’obertura d’un expedient. L'endemà que el metge concedís al mestre de primària la baixa per depressió - malgrat aquest no mostrava externament cap senyal de trobar-se deprimit i a més, exhibia un aspecte físic absolutament envejable per la seva edat i una fesomia alegre i desprecupada, amb el rostre iluminat sempre per un somriure beatífic - la mestra de primària substituta va entrar a la classe en la que el mestre havia emmudit dues setmanes enrere. Va trobar-se amb un grup d’al·lots i al·lotes com no n’havia vist cap mai durant la seva llarga trajectòria com a mestra substituta. Els nens havien organitzat les classes de tal manera que cada dia, un d’ells impartia la lliçó i la resta escoltava i prenia notes aplicadament en el quadern. Abans d’acabar la classe, ja fos de matemàtiques, de llengua o de música – les matèries que impartia el mestre emmudit - feien una posada en comú, els més espabilats resolien els dubtes dels que anaven endarrerits i proposaven solucions alternatives i exercicis suplementaris per tal d’afinar la destresa i esperonar la curiositat més enllà del currículum acadèmic.

---

Aquell mateix dia, a l’hora de música, els dos alumnes més fornits, incitats pels seus companys, van aixecar la mestra substituta cadascun per un braç i la van llençar per la finestra i a continuació van travar la porta de l’aula amb la prestatgeria de la biblioteca infantil.

El director, que, com havia advertit el dia anterior en la reunió de la Comisió pedagògica, s’havia temut que els esdeveniments acabarien agafant mal caire - doncs havia sentit a dir que altres dos docents - una mestra de primària a ciutat i un professor de llengües clàssiques en un poble de la costa nord - havien emmudit també sense cap explicacio cientificament plausible d’un dia per l’altre, va trobar que ja era ben hora de posar fil a l’agulla i després d’activar l’alarma anti-incendis i coordinar l’evacuació ordenada de l’alumnat i personal docent pels passadissos i portes habilitades a aquest efecte, va cridar la policia, que va enviar un escamot d’antiavalots que van procedir amb eficiència i la mínima dosi imprescindible de violència a desallotjar l’aula del grup rebel.

Tanmateix, tot i l’enrenou generat a la comarca, l’endemà es van poder reprendre les classes, encara que algunes associacions de mares i pares han manifestat la seva preocupació de què el fenomen es pugui estendre a altres contrades del país i fins i tot a l'estranger, el govern ha informat per mitjà d’una nota de premsa que no cal passar ànsia i que que la situació estarà aviat sota control.

19 de febr. 2021

Mal de molts etc. (Bernhardiana i Covidiana alhora)

Segurament que per a recordar-nos, penso, que qualsevol temps passat fou pitjor, la televisió nacional programa cada divendres a la nit tres documentals en successió ininterrompuda sobre la segona guerra mundial, el nazisme i l'holocaust respectivament. Naturalment, un s'acaba consolant amb que al costat d'aquest tríptic atroç, la pandèmia que ens ocupa és poc més que un joc de nens. Val més neci que deprimit, o no?



La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...