Matí a la platja
Sobre l’arena, a la part més a prop del passeig, un grup de dotze o tretze dones practica uns exercicis, que consisteixen en colpejar rítmicament uns bastons a banda i banda del cos mentre es puja i baixa el tors, a compàs d’una música disco
Dins l’aigua, un grapat de practicants del paddle surf, que, de lluny, fan la impressió de caminar sobre la mar amb l'ajut d'un gaiato
A la dreta, una morena de pell blanquinosa i els pits com globus i un mascle d'uns quaranta-cinc anys fornit i atractiu, amb el cabell llustrós i impecablement pentinat d'un sicari de la màfia. Conversen tombats d’espatlles a l’arena, amb els ulls fixos al respectius terminals mòbils
A l'esquerra, una dona prima, de la mateixa edat si fa no fa que el sicari, amb un tall de cabells que em fa recordar el flirt de Marcello en la festa del castell dels afores de Roma a La Dolce Vita. Somriu i s’abraça al seu estimat saltironejant com una adolescent
Pels carrers de la localitat costanera. Es diria un dia qualsevol d'estiu, si no fos per l’absència de turistes. La gent camina al seu aire, s’atura a conversar a la vorera, a les terrasses dels bars, circula amb els vehicles. Hi ha vianants que porten mascareta, però a part d'això, es comporten de manera completament normal, és a dir, com abans de la pandèmia. Els ancians són els únics que caminen previngudament, mirant-ho tot amb ulls d’artificier, com si les voreres fossin camps de mines
Un camió d’escombraries realitza vàries maniobres per girar la cantonada. Un clàxon sona regularment, alertant d’un estacionament inadequat
Tot fa l’aspecte de tornar ser com abans, per a decepció dels que esperaven el miracle d’una presa de consciència col·lectiva, d’un canvi total en la vida de la gent
A la cafeteria, dues parelles de romanesos o albanesos conversen a crits, a dos pams de la cara. Dos joves italians abandonen la seva taula i la cambrera desinfecta les superfícies de taula i cadires amb un spray i un pedaç blanc, amb cura, com si netegés un sagrari
Sento una esgarrifança en fregar involuntàriament la part inferior de la cantonada de la meva taula
Un dels italians de la cafeteria, que porta una arracada amb una creu platejada a cada orella, surt de l’estanc, on ha entrat sense la mascareta. S’atura a la vorera, torna la salutatió a un conegut que passa en motocicleta, fa mitja volta i continua el seu camí
