Solo (Bernhardiana nº 89)

Molt de tant el tant ens creuàvem a les darreries del capvespre en algun dels estrets carrerons enllosats de la ciutat antiga i cada cop, la conversa desembocava, inevitablement, en una afició comuna a tots dos, el jazz: meva, perquè havia tocat el piano en una banda local de dubtós prestigi i pitjor afinació i seva, perquè d'adolescent escoltava una vegada i una altra els discos del seu pare, que disposava d’una assortida col·lecció dels millors intèrprets clàssics i dels renovadors del gènere. El seu instrument preferit era la trompeta i mai ens acomiadàvem sense que m'expliqués de nou - amb la veu apagada en un mormoleig entre esporuguit i desenganyat, la boca encongida en un rictus d'extremat sofriment, el coll en tensió, travessat per una vena tibant i els ulls estràbics, com els d'un intèrpret en el trànsit d'un solo - aquesta vella història: quan tenia vint anys, el destí o la casualitat, mitjançant el seu progenitor, havia posat en les seves mans una entrada per a l'únic concert que Miles Davis va fer a l'illa, però ell, en el darrer moment, havia declinat la invitació per un motiu imperiós i inaplaçable d'índole sentimental que passats els anys, era incapaç de recordar ja.

Com és natural, s'havia penedit sempre d’haver rebutjat aquella invitació i de no haver assistit al concert i de no haver vist en persona i sobretot de no haver escoltat i especialment de no haver estat en presència de Miles Davis.

Poc després d’aquesta nova confessió cadascun seguia el seu camí. Record que el darrer cop em vaig girar per observar-lo mentre s’allunyava entre les parets de marès, gomboldat per les ombres, la figura corbada i arrossegant els peus sobre l’empedrat, com un penitent en una processó. I no hi havia cap música ni blues que pogués alleugerir un caminar tan culpable.

Covidianes-19 (XXXV) - Saba (experimental)

I.

És diumenge dematí i plou una pluja blana, insubstancial. A través dels vidres observo una alzina. L’oratge esvalota el seu fullatge (aquí un adjectiu).
M’aixeco de la cadira per obrir de bat a bat la finestra de l’estudi i contemplar la soca, les ramificacions, la cortiça, per tal d’intentar retenir en la memòria les nodositats, les fendidures i els abonyegaments, i les branques absents en els talls arran del tronc.
Miro l’arbre i m’esforç per per corporificar la seva percepció, per copsar l’arbre més enllà del que representa o significa.

Simultàniament, la música que surt de la pantalla reclama atenció. És un concert de jazz. Em fixo ara en els avantbraços de Chick Corea, les venes tibants que sobresurten en la pell bruna, els dits arrelats en el teclat.

II.

Ara miro un tall en el tronc de l'alzina. Per on circulava la saba? Quins canvis interns experimenta un arbre quan se li amputa una branca, quan una branca esdevé una absència?
El tall és un (aquí un substantiu) tumescent i esquerdat.

El percussionista agita un instrument fet d’enfilalls d’aglans mentre Corea, vinclat sobre els teclats, alterna dos acords. El vent udola a les planes, fa murmurar les fulles de l'alzina. (Quin temps feia que no escoltava el vent?)

III.

Les nostres vides han estat podades. Algunes branques de la nostra existència no brotaran pus, almanco no de la mateixa manera (Els dits de Corea degoten sobre les tecles i contrasten amb la tensió dels antebraços bruns. Els llavis desgranen un sortilegi o una lletania que sembla fluir del fons de la consciència).

IV.

Quina relació té la música amb el llenguatge (aquí un adjectiu) dels arbres, la pluja i el vent?

Trastorn (Bernhardiana nº 32)

Un jove finlandès, gran aficionat a la música jazz des que era un nen, va estampar una matinada el seu vehicle contra la porta de l’ajuntament d’Amsterdam. 

 

El jove va explicar posteriorment a la policia que després de recórrer gairebé dos-mil quilòmetres des de Turku fins Amsterdam en el vehicle del seu oncle, havia passat més de quatre hores buscant infructuosament el lloc exacte en què havia mort el trompetista Chet Baker després de precipitar-se per la finestra de l’habitació de l’hotel on havia passat els darrers dies de la seva turmentosa existència.

 

Maldament havia preguntat pels carrers del Districte Roig a més de cinquanta persones - la immensa majoria de les quals van reconèixer ser turistes - va ser incapaç de localitzar l'indret, malgrat el carrer venia indicat en la guia turística que portava el jove i que també pertanyia al seu oncle, qui havia mort setmanes enrere en precipitar-se des de la teulada de casa seva.

 

Així com era un enigma, fins aquell dia, la raó per la qual el trompetista s’havia precipitat de la finestra de la seva habitació - si s’havia tirat o algú l’havia empès no es sabia del cert - no es sabia encara del cert si l’oncle havia genegat mentre realitzava unes simples tasques de manteniment en la teulada o si s’havia llençat voluntàriament, l’autoritat competent havia estat incapaç d’esbrinar-ho.

El jove va va emfatitzar en la declaració que allò que li havia fet perdre el cap era un text de la guia que assegurava que al lloc on havia romàs el cos inert del trompetista fins ser descobert i recollit pels serveis funeraris, l’ajuntament havia instal·lat una placa daurada on es podia llegir que aquesta mateixa placa daurada constituïa “un homenatge per part de tots els habitants d’Amsterdam al trompetista Chet Baker”.

(Idea sorgida tot escoltant Ocell de Foc d’Igor Stravinsky, Juliol 2019)

Blanc i negre celestial

Dissabte horabaixa: ara m’acabo d’assabentar que el maig va morir Esther Cidoncha, fabulosa fotògrafa de jazz (DEP).