La vida era com el bosc, va dir, on una vegada i una altra, un es trobava amb senyals, amb indicacions fins que, de sobte, ja no n'apareixia cap.
Thomas Bernhard, Gelada
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bernhard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bernhard. Mostrar tots els missatges
2 de maig 2021
23 de maig 2020
Exorcisme (Bernhardiana nº 57)
En un moment de debilitat mentre conversava amb el matrimoni A. en el Prater, l’artista vienès havia acceptat en contra la seva voluntat la invitació dels seus antics amics i mecenes, el matrimoni A., a l’així anomenat per ells sopar de societat, que havien organitzat per a la flor i nata de la societat vienesa aquell vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.
Aquella tarda, en trobar-se casualment amb el matrimoni A. mentre passejava pel Prater l’artista vienès havia comès el terrible error de, en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni A. i en segon lloc, acceptar la invitació al sopar de societat doncs no podia suportar ja el matrimoni A. des de feia decennis i per això mateix els havia estat evitant durant vint anys fins al punt de, llavors ho havia descobert, haver emigrat a la Gran Bretanya i haver evitat durant dues dècades tornar a Àustria i a Viena a causa del matrimoni A.
No obstant això, a les quatre de la matinada d'aquell dia, després d’abandonar l’així anomenat sopar de societat - on havia arribat el primer de tots i on havia restat fins el final de la vetllada quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni A. i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador - mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi se li va fer clar de cop i volta, com una revelació, que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni A. havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni A. i de tot el relacionat amb el matrimoni A. i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i repugnància respecte del matrimoni A. i respecte de les vetllades anomenades sopar de societat almanco durant dos decennis més.
Aquella nit, en arribar al seu apartament, l’artista vienès va poder, finalment, després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, des que havia tornat a la seva pàtria, dormir com un innocent.
22 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXIV) - Sobre els governants
1...paraules
Dissabte passat, el president del govern estatal va declarar que el cap de setmana següent, després de quaranta-dos dies de confinament, els infants podrien sortir al carrer. Per a “gaudir una estona de l’aire lliure”, va dir. Finalment, ahir al migdia, la portaveu del govern estatal va confirmar oficialment la mesura. Però el permís es limitava a la possibilitat d’acompanyar un adult al supermercat, a la papereria, a la fruiteria, a la farmàcia, al banc.
“Aire lliure”.
Som esclaus dels nostres fets, va dir algú. Som esclaus de les nostres paraules, també, va dir un altre (o la mateixa persona).
2...adverbis
Naturalment, després de fer-se pública la mesura, els experts en salut infantil es van llençat, com s’acostuma a dir, a la jugular del govern, així com els experts en epidemiologia – ja que els nens són més “perillosos”, epidemiològicament parlant, en un espai tancat que en un espai obert (en aquestes alçades, per saber això, no fa falta ser cap expert en epidemiologia).
També ha protestat iradament, com no podia ser d’altra manera, l’oposició al govern estatal. Fins i tot els socis del govern estatal han protestat tímidament – tímidament perquè, naturalment, de l’estabilitat del govern estatal depèn que conservin les seves cadires – metonímicament parlant.
3...filosofia
No obstant, ahir a la nit, el ministre de sanitat – el ministre filòsof - va anunciar que els nens podrien sortir a passejar. Passejar, simplement, de forma intransitiva. I a més, va avançar vint-i quatre hores el final del captiveri infantil. Va advertir, però, en el to d’un mestre d’escola antic, que “passejar és passejar”.
Passejar, segons el dlc: (1) Anar d’un costat a l’altre per deport, per fer exercici, prendre l’aire. Exemple: Vam passejar una hora pels voltants del poble. (2) Passejar portant o vigilant (algú) que no es val per ell mateix o de qui tenim cura.
Imagino que el ministre filòsof es referia a la segona accepció. Els pares hauran de portar els seus fills estretament vigilats (Això em recorda que en la seva autobiografia, Thomas Bernhard anomenava el seu padrastre “el meu guardià”).
4...semàntica
Alguns diaris, entre ells el diari oficial del règim, aplaudeixen figuradament el canvi de criteri del govern. Empren de forma unànime un verb: rectificar. Exemple: “El govern ha rectificat”.
Recrtificar, segons el dlc, en primera accepció: fer recta una cosa.
Rectificar és de savis, diu un comentari d’un dels diaris afins al govern. Definició de savi: aquell que fa rectes les coses (definició inventada per mi).
“Fútbol és futbol”, va dir Boskhov. Considerada la frase més sàvia mai dita sobre aquest esport. (Això és també una aportació personal)
Penso que rectificar no és propi de savis. Que rectificar és propi dels humans, així com és propi dels humans equivocar-se i no dels caixers automàtics, per exemple.
5...retòrica
Altres diaris critiquen el president del govern estatal i el ministre filòsof. Un editorial acusa el president del govern estatal de ser un polític frívol. Encara més, de ser “l’arquetip del polític frívol”- la qual cosa és, naturalment, una exageració. L’exageració és una figura retòrica acceptable en literatura per a crear efecte, això ho sabia bé Kafka i Thomas Bernhard especialment.
Frívol, segons el dlc: (1) De poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. (2) Que dona gran importància a les coses vanes, que no valen la pena.
Diu Maquiavel a El príncep que “l’home que està avesat a actuar d’una manera no canvia i quan els temps deixen d’estar alineats amb la seva manera de fer, esta acabat”. A l'hora de la veritat, el president del govern, el seu ministre filòsof i la portaveu bocamoll s'estimen seguir tractant els adults com a nens i als nens com a mobles.
Naturalment, quan tot això comenci a passar, el temps els jutjarà, o millor, els fets i especialment, les paraules.
Dissabte passat, el president del govern estatal va declarar que el cap de setmana següent, després de quaranta-dos dies de confinament, els infants podrien sortir al carrer. Per a “gaudir una estona de l’aire lliure”, va dir. Finalment, ahir al migdia, la portaveu del govern estatal va confirmar oficialment la mesura. Però el permís es limitava a la possibilitat d’acompanyar un adult al supermercat, a la papereria, a la fruiteria, a la farmàcia, al banc.
“Aire lliure”.
Som esclaus dels nostres fets, va dir algú. Som esclaus de les nostres paraules, també, va dir un altre (o la mateixa persona).
2...adverbis
Naturalment, després de fer-se pública la mesura, els experts en salut infantil es van llençat, com s’acostuma a dir, a la jugular del govern, així com els experts en epidemiologia – ja que els nens són més “perillosos”, epidemiològicament parlant, en un espai tancat que en un espai obert (en aquestes alçades, per saber això, no fa falta ser cap expert en epidemiologia).
També ha protestat iradament, com no podia ser d’altra manera, l’oposició al govern estatal. Fins i tot els socis del govern estatal han protestat tímidament – tímidament perquè, naturalment, de l’estabilitat del govern estatal depèn que conservin les seves cadires – metonímicament parlant.
3...filosofia
No obstant, ahir a la nit, el ministre de sanitat – el ministre filòsof - va anunciar que els nens podrien sortir a passejar. Passejar, simplement, de forma intransitiva. I a més, va avançar vint-i quatre hores el final del captiveri infantil. Va advertir, però, en el to d’un mestre d’escola antic, que “passejar és passejar”.
Passejar, segons el dlc: (1) Anar d’un costat a l’altre per deport, per fer exercici, prendre l’aire. Exemple: Vam passejar una hora pels voltants del poble. (2) Passejar portant o vigilant (algú) que no es val per ell mateix o de qui tenim cura.
Imagino que el ministre filòsof es referia a la segona accepció. Els pares hauran de portar els seus fills estretament vigilats (Això em recorda que en la seva autobiografia, Thomas Bernhard anomenava el seu padrastre “el meu guardià”).
4...semàntica
Alguns diaris, entre ells el diari oficial del règim, aplaudeixen figuradament el canvi de criteri del govern. Empren de forma unànime un verb: rectificar. Exemple: “El govern ha rectificat”.
Recrtificar, segons el dlc, en primera accepció: fer recta una cosa.
Rectificar és de savis, diu un comentari d’un dels diaris afins al govern. Definició de savi: aquell que fa rectes les coses (definició inventada per mi).
“Fútbol és futbol”, va dir Boskhov. Considerada la frase més sàvia mai dita sobre aquest esport. (Això és també una aportació personal)
Penso que rectificar no és propi de savis. Que rectificar és propi dels humans, així com és propi dels humans equivocar-se i no dels caixers automàtics, per exemple.
5...retòrica
Altres diaris critiquen el president del govern estatal i el ministre filòsof. Un editorial acusa el president del govern estatal de ser un polític frívol. Encara més, de ser “l’arquetip del polític frívol”- la qual cosa és, naturalment, una exageració. L’exageració és una figura retòrica acceptable en literatura per a crear efecte, això ho sabia bé Kafka i Thomas Bernhard especialment.
Frívol, segons el dlc: (1) De poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. (2) Que dona gran importància a les coses vanes, que no valen la pena.
Diu Maquiavel a El príncep que “l’home que està avesat a actuar d’una manera no canvia i quan els temps deixen d’estar alineats amb la seva manera de fer, esta acabat”. A l'hora de la veritat, el president del govern, el seu ministre filòsof i la portaveu bocamoll s'estimen seguir tractant els adults com a nens i als nens com a mobles.
Naturalment, quan tot això comenci a passar, el temps els jutjarà, o millor, els fets i especialment, les paraules.
10 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXIII) - Lockdown blues
Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.
Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?
“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”. “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.
Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?
(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)
Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?
“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”. “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.
Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?
(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)
3 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XVIII) - Un conte moral
(Per manca d'imaginació, avui ens adentrarem, per un dia, en el pantanós terreny de l'assaig sociopolític)
La darrera gran crisi mundial, iniciada el 2008, va tenir causes purament econòmiques: la debilitat dels sistemes financers i l’especulació bursàtil i immobiliària. Va posar en dubte els mecanismes del capitalisme neoliberal i aquest qüestionament ha arribat fins els nostres dies.
La crisi que ha encetat l’expansió inesperada del coronavirus és, per la seva banda, en origen purament sanitària, però tendrà unes notables conseqüències econòmiques, però també socials. I no només per si mateixa. No oblidem que s’ha desencadenat inesperadament en una època en que la humanitat s’enfronta a una altra amenaça desconeguda i temible, el canvi climàtic, que ara ja no sembla l’argument d’una novel·la distòpica ordida per uns quants científics.
Aquesta autèntica crisi mundial sistèmica – sanitària, política, social i econòmica i mundial - hauria de portar-nos a afrontar la redefinició d’un concepte bàsic de les societats democràtiques occidentals: el de llibertat. La llibertat personal és el valor més preuat pels ciutadans de l’autodenominat primer món i està protegit a les constitucions de tots els països. Aquesta noció hauria de ser reconfigurada per tal de lligar-lo de forma indefectible al de responsabilitat individual.
Els estats haurien d’incitar els ciutadans a fer una reflexió profunda sobre l’estil de vida de l’època anterior a la Covid-19: el consum il·limitat de recursos, el consumisme desenfrenat, els viatges innecessaris en mitjans de transport contaminants, la desigualtat econòmica, la insolidaritat social. Per citar només alguns aspectes, com s’acostuma a dir. Totes les institucions i entitats polítiques i socials s’haurien d’implicar en aquest canvi, un canvi de mentalitat global i total.
No ens facem, però, il·lusions. El que veurem amb tota seguretat una vegada passat l’ensurt - la quarentena quedarà en el record de tothom com un desafiament afortunadament superat i serà cel·lebrat de forma contundent per tal de no pensar-hi més -, després del previsible shock, és un reforçament del status-quo. I, de retruc, un altre turn of the screw en la progressiva i imparable infantilització de la població. Basta veure la gent s’ha llençat als braços de múltiples eines tecnològiques de videotelefonia i compartició de dades, que son controlades per megacorporacions que violen sistemàticament la privacitat dels seus usuaris i conculquen els seus drets més fonamentals. En l’escenificació d’un complex d’Estocolm de dimensions planetàries, ningú denuncia aquesta situació escandalosa – i qui ho fa, és silenciat en ser ignorat pels mitjans de comunicació que controlen des de fa dècades l’opinió pública.
De totes maneres, aquests dies ningú està pendent d’altra cosa que de la corba d’infectats i de les previsions del final del mal son en el que estam inmersos. I per altra banda, des de fa mesos, fins i tot anys, els informatius i els diaris no fan més que informar sobre escàndols. L’opinió pública està avesada ja a estar escandalitzada, ja que els mitjans de comunicació no fan més que parlar-nos d’escàndols (I això, com deia Thomas Bernhard, també és un escàndol).
La conseqüència més evident de la pandèmia serà un augment del control social. La gent no només ha obert les portes de casa seva de bat a bat a les corporacions digitals. Aviat, seus els telèfons mòbils seran monitoritzats, en principi, només per registrar dades del mapa de l’epidèmia. D’aquí, però, a un control total de les existències de les persones hi ha solament una passa.
L’oportunitat que obre aquesta crisi per a redefinir el concepte de llibertat dins del nou context mundial serà, no hi ha dubte, una oportunitat perduda. En nom de la seguretat, de la salut i de la conservació del medi ambient, els ciutadans, a través de les seves pròtesis tecnològiques, seran seguits i controlats per tal d’evitar que els robin o violin, que contagiïn els altres o es contagiïn ells mateixos o que malbaratin els recursos. O el que és el mateix, per registrar els seus moviments, cobrar-lis més imposts o bombardejar-los amb publicitat.
En l'aspecte purament econòmic, veurem en què queden les mesures keynesianes que la majoria de governs del món, sense distingir situació geogràfica o política, estan anunciant – aquesta desacostumada unanimitat ja ens hauria de posar en guàrdia. El Keynesianisme va permetre aixecar el món en el que vivíem fins unes setmanes enrere, perquè després de la II Guerra Mundial, la humanitat tenia davant seu un solar buit i tots els mitjans al seu abast per construir una nova societat. Ara, però, el que tenim davant és un camp de mines. Qüestió de temps que el nostre futur, i nosaltres amb ell, volem, metafòricament, pels aires.
18 de set. 2019
Avançar simplement
"Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat"
29 d’ag. 2019
Silenci
"Hem estat asseguts davant la televisió fins les deu. Miram la conferència de premsa de Schranz. Omplo el tassó de Thomas fins a dalt de vi calent i faig unes quantes observacions, però en Thomas manté un silenci impertorbable durant dues hores i mitja. Em resisteixo a pensar que sigui impossible dissoldre el seu mal humor, vull aconseguir que almanco em miri un cop. Quan el presentador diu que en Karl Schranz ha de volar demà cap a Innsbruck, jo dic: “En Schranz hauria de tenir un accident mortal; ha arribat al punt més alt i aquesta és la sortida més digna que té; en el futur, les coses només poden anar a pitjor per a ell”. Espero almanco l’assentiment de Thomas, perquè la mort és el seu tema preferit i normalment reacciona amb un somriure instantani a tot el que té a veure amb la mort. Roman en silenci. A les deu en punt, s’aixeca i diu “Bona nit” a la meva família. L’acompanyo fins a la porta. Habitualment l’acompanyo fins a l’aparcament mentre conversam; aquest cop m'he quedat a la porta, he dit “Bona nit” amb retard i ell ha partit sense dir-me res".
Text trobat en el blog de Lars Iyer. La meva versió és una traducció lliure de la traducció de Douglas Robertson Karl del text de Ignaz Hennetmair, localitzada a A Year With Thomas Bernhard.
Text trobat en el blog de Lars Iyer. La meva versió és una traducció lliure de la traducció de Douglas Robertson Karl del text de Ignaz Hennetmair, localitzada a A Year With Thomas Bernhard.
19 d’ag. 2019
104
Casualitat o Causalitat?
El número d'històries del recull L'imitador de veus de Thomas Bernhard, 104, coincideix amb el número de capses que conté l'arxiu d'Elias Canetti al búnquer sota terra de la Biblioteca Central de Zurich.
El número d'històries del recull L'imitador de veus de Thomas Bernhard, 104, coincideix amb el número de capses que conté l'arxiu d'Elias Canetti al búnquer sota terra de la Biblioteca Central de Zurich.
13 d’ag. 2019
Canetti i Bernhard, Bernhard i Canetti
La relació de Elias Canetti i Thomas Bernhard durà més o manco l’espai de temps en què es desenvolupa una trama en una novel·la de Bernhard: un parell (mallorquí) d’hores.
Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.
Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.
Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.
La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3
Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.
Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.
Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.
La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3
7 de maig 2019
Precisament els rics
Transtorn, Thomas Bernhard, Alfaguara 1978, pàg 50. La traducció al català és meva.
2 de maig 2019
Els gossos
"Escolti", va dir de sobte el pintor després del passeig. "Escolti com lladren els gossos!". Ens aturàrem. "No se'ls veu, però se'ls escolta. A mi aquests gossos em fan por. Potser por no és la paraula exacta, però aquests cans maten a les persones. Ho maten tot. Lladrucs! Gemecs! Udols! Escolti!", va dir, "aquest entorn és un entorn de gossos".
Frost, Thomas Bernhard, Alianza, pàg 46. La traducció al català és meva.
15 de des. 2016
Discurs del borratxo
BERNHARD: Se m'ha acabat la palinka. Me'n donaríeu una botella?
VELL: Per què no vas a la ciutat?
BERNHARD: El temporal se l'ha endut.
VELL: Com així?
BERNHARD: S'ha ensorrat.
VELL: Com ha pogut passar?
BERNHARD: Perquè tot ha estat arruïnat, degradat, diria que són ells qui ho han arruïnat... i degradat tot. No es tracta de cap cataclisme que hagi caigut damunt els homes. Pel contrari, es tracta del judici dels homes, del judici sobre sí mateixos, en el qual Déu hi té alguna cosa a veure, àdhuc diria que hi pren part. I sigui el que sigui això en que pren part, és la més espantosa creació imaginable. Perquè el món ha estat corromput.
Així que no importa el que jo digui, tot allò del que s'han apoderat ha estat corromput i com que, astutament, s'han apoderat de tot, ho han corromput tot.
Perquè tot el que toquen - i ells ho toquen tot - ha estat corromput. Així fins la victòria final, fins al final triomfant. Apoderar-se, corrompre, corrompre, apoderar-se. O amb altres paraules, si vols: tocar, corrompre i per tant, apoderar-se; o tocar, apoderar-se i per tant, corrompre. Així durant segles, sempre endavant, sempre el mateix, uns cops de forma astuta, uns cops de forma ruda, a vegades amb compte, a vegades amb brutalitat, Sempre en la mateixa direcció, com l'atac per sorpresa d'una rata. Per a la victòria perfecta, era essencial que l'altre bàndol, o sigui, tot el que és excel·lent i de qualque manera gran i noble, defugís qualsevol tipus de lluita. No hi havia d'haver cap lluita, només la sobtada desaparició d'un bàndol que signifiqués la desaparició del que és excel·lent, gran, noble, per a que els guanyadors, els que ataquen per sorpresa, governessin la terra.
I no hi ha el més mínim racó on puguis amagar-lis res, perquè tot allò on hi posen les mans els hi pertany. Àdhuc allò que pensam que no poden atènyer - però realment sí poden - és seu també. Perquè el cel ja és seu, i els nostres somnis també. Seu és el moment, la natura, l'infinit silenci. Fins i tot la immortalitat és seva, entens? Tot, tot està perdut, per sempre!
I tots els que eren nobles, grans i excel·lents quedaren palplantats, si ho puc dir així: renunciaren a l'acció i van haver de comprendre, d'acceptar que no hi ha Déu, ni déus. I els excel·lents, els grans i els nobles van haver de comprendre, d'acceptar des del començament.
Però naturalment eren incapaços de comprendre res. S'ho cregueren i ho acceptaren però no ho varen comprendre. Es quedaren allà palplantats, perplexos però no resignats, fins que quelcom – una espurna en el cervell - finalment els il·luminà. I llavors comprengueren de sobte que no hi ha déu ni déus. De sobte veren que no hi el bé, ni el mal. Veren i comprengueren que essent així les coses, ells tampoc no existien.
Veus? Crec que aquell va ser el moment en què podem dir que foren extingits, consumits. Extingits i consumits com una foganya que es deixa cremant en un prat.
Un era l'incessant perdedor, l'altre l'incessant guanyador.
Derrota, victòria, victòria, derrota, i un dia que era per aquests voltants, vaig haver d'acceptar, i vaig acceptar, en conseqüència, que estava equivocat. Estava equivocat quan pensava que mai hi ha hagut i mai podrà haver cap canvi aquí, a la terra. Perquè, creu-me, ara sé que aquest canvi ja ha tingut lloc.
VELL - Ja basta! Tot això són desbarats!
Béla Tarr, O Torinói Ló
Traducció d'A.A.S
Traducció d'A.A.S
Subscriure's a:
Missatges (Atom)