Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.
Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?
“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”. “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.
Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?
(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada