Covidianes-19 (XXVI) - L'illa dels morts

11.35h. És l’hora dels morts. l’hora del recompte diari de casualties – de baixes.

A l’estat, s’arriba a la xifra diària més baixa en dues setmanes: cinc-cents i escaig. A la Gran Bretanya, 980. A l’estat de Nova York, gairebé 800.

A Nova York enterren els cossos que ningú reclama en fosses comunes en una illa a l’est del Bronx, que es diu Hart island, l’illa de Hart, he llegit a un diari.

Caven una síquia i després col·loquen, amb la pala de l’excavadora, les capses blanques, sense ornamentar, una al costat de l’altre i les unes sobre les altres, com fitxes de dominó.
Es veu que és una pràctica habitual que es du a terme des de fa dècades.

L’illa és plena de fosses comuns. Estan indicades en un mapa de la pàgina web del Hart Island Project. Les fosses estan numerades. La que es veu al vídeo de la noticia del diari és la 390.

"És l'illa dels morts", me diu en T. quan li explico a través del terminal mòbil.

En clicar sobre una fossa, s’apilen a la columna de l’esquerra les fitxes amb els noms de les persones enterrades. N’hi ha que només son un llinatge o un nom. Dias. Smith. Samad. Girl. Hi ha fosses comuns de nens. Hi ha nens que han viscut dies. N'hi ha que han viscut minuts. Un nen va viure 2 minuts.

Algunes persones tenen una espècie de biografia.

Erik Lindstrom va néixer a Escotolm. Va arribar a Nova York en un vaixell en els anys 20, que va partir de Copenhaguen. Va començar a treballar com a obrer metal·lúrgic. Es va casar. Es va establir en una adreça de Nova York. Va seguir treballant com a obrer metal·lúrgic. I es va morir.

Llavors el van enterrar a l’illa de Hart amb altre gent, amb o sense biografia.

A la part inferior de la fitxa de cada persona, hi ha un rellotge que indica el temps que fa que els van enterrar a l’illa de Hart. Els que van ser enterrats el mateix dia i en la mateixa fossa estan separats per un segon. El rellotge digital va corrent en les fitxes mentre les miram. Ara mateix, fa deu anys, 4 mesos, 7 dies, 10 hores, 8 minuts i 12 segons que Erik Lindstrom va ser enterrat a l'illa de Hart.

Hi ha gent de la que no sabem més que el seu nom. I el dia i l’hora en què els van enterrar.

Em demano si la mort és digital o analògica. Si anar-se morint és part de la mort. O si un es mor només quan traspassa (Segons el diccionari: Traspassar: passar a l'altre costat)

Em demano si els hi fan un funeral, als que enterren a l’illa de Hart.

Em demano com s'oficia el funeral d'una fossa comú.

El 39% dels habitants de NY són catòlics romans. El 32% són protestants. El 6% són jueus. M’imagino un capellà o un rabí en l’enterrament. Té els cabells de color terrós, com el barquer del quadre de Bocklin.

En el mapa digitalitzat de l’illa digitalitzat es perceben amb detall les construccions, els arbres, les variacions de tonalitat del terra, els terrats de les cases, la marques de les fosses, la cinta d’asfalt que envolta l’illa. Al davant de l’única construcció que està en un estat mínimament decent, es veuen les màquines que empren per cavar les síquies, transportar els taüts i enterrar-los.

La terra de l’illa de Hart és negra. Les platges estan plenes de pedres arrossegades i arrenglerades per la mar.

Els colors de la imatge de l’illa de Hart tenen una bellesa tardorenca que incita a la reflexió.

Em demano qui era Hart.

Busco l’illa de Hart al Google Maps. Em moc pels carrers urbanitzats de la península estreta de terra que hi ha enfront de l’illa. Un d’ells acaba amb una reixa just davant les roques. A sobre de la reixa hi ha un senyal en forma de romb amb una paraula escrita en negre sobre un fons groc: END.