Prenc un glop de cafè assegut a l’escriptori de l’estudi, mentre dubto entre continuar la lectura de la segona part de White Noise de Don DeLillo o seguir amb la segona part de Monsieur Teste de Paul Válery, que estic llegint en francès en l’edició de Gallimard amb el suport d’una edició anglesa en pdf. Dubtant entre una lectura o l’altra he acabat encenent el terminal fix.
En disposar d’una estona lliure, molts cops ens decantam per malgastar-la manipulant una de les múltiples pròtesis tecnològiques al nostre abast. Ens hi porta una rauxa, la manifestació espontània d’una il·lusòria llibertat d’elecció. Més enllà de l’accés il·limitat a informació i entreteniment, en el plànol físic, la pantalla ofereix a la vista una miríada de punts lumínics que atreu l’atenció i tot el ser, xuclats com per una força gravitatòria. Com un cel estelat, la pantalla ens guia, dòcils, i per mitjà de les seves idiosincràsies, aterram en una aplicació, un joc o un vídeo, a planes de diaris curulles de titulars que llegim de passada en un intent subreptici d’establir una harmonia subtil i provisional, terapèutica, entre la realitat externa i els rampells de pensament que pampalluguen en la consciència: la paradoxa de la llibertat digital és que és compulsiva.
No poques vegades em planto davant del terminal fix decidit a escriure en aquest mateix document, denominat “Diari d’una quarantena.odt” i acabo, no sé com, intentant desxifrar un obtús article de biologia molecular, jugant una partida d’escacs amb un desconegut o escoltant a Michael Jordan explicar els motius de la seva primera retirada. Un flux que no controlo, anterior a mi i al món, m’arrossega a un ball caòtic de representacions nascuda de les entranyes de la màquina. En un moment donat, com d’un encanteri, expulsat del locus virtual, desperto en el meu escriptori, com d’una migdiada inesperada que m’hagi afonat fins les fondàries abismals de la consciència.
El més fantàstic de tot plegat és que davant el terminal, tot es succeeix amb un progressiu abandonament de la voluntat, tal i com en l’endormiscament. L’experiència sembla tramada per un entreteixit digital pregon i indestriable, més enllà de la consciència i els algorismes, que connecta els seus filats artificials amb la subtil malla de les xarxes neuronals i els organs cerebrals. Una vegada superat l’encanteri, restam estupefactes, amb la impressió de que l’estona ha rutllat d’una forma sorprenentment natural. Per dir-ho amb Válery: la ment està feta de tal manera que faci el que faci, mai és incoherent amb sí mateixa.
"Durant molt de temps, havia estat incapaç d'explicar i escriure la veritat, perquè llavors no hagués fet altra cosa que explicar i escriure una mentida; però escriure és una necessitat vital per a mi i aquesta és la raó per la qual escric, fins i tot si no escric més que mentides que són expressades a través meu com si fossin veritats" Thomas Bernhard, "El Celler"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ornitologia (Bernhardiana nº 97)
El passat dissabte, a primera hora del matí, vam coincidir en un punt d'observació de l'aiguamoll del parc natural amb un prestigiós...
-
L’autoanomenat periodista, que havia publicat en una aixi anomenada xarxa social la noticia de la mort del futbolista de segona fila despr...
-
Un nen belga de nou anys d’edat ha abandonat els estudis d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat d’Eindhoven perquè la universitat d’Eindho...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada