I.
10.30h. Surto a fer una volta al poble amb el cotxe. Avui s’han aixecat les restriccions més dures del confinament. Sobre la cinta de l’autopista, rutllen amunt i avall cotxes i camions, que semblen de joguina en la distància. Percep un augment notable de tràfic respecte de les setmanes anteriors.
Pels carrers del costat de casa, els pocs transeünts porten mascareta i guants. La infermera del centre de salut guaita per la porta. Un home travessa el pas zebra en direcció a l’ajuntament sostinguent una carpeta groguenca amb un guants de color blau. En girar una cantonada, passo al costat d’un home major que camina per la vorera i es balanceja una mica i mira al front amb una mirada d’estranyesa. (Potser que els ulls semblen més expressius en una cara sense boca).
En aparcar al costat de casa, penso que el que més em xoca dels carrers és no veure-hi nens. I que la gent no porti bata, a més de guants i mascareta, com la infermera del centre de salut. Ni que sigui per mimetitzar-se amb metges, metgesses, infermers, infermeres i demés personal sanitari i assistencial, els soldats d’aquesta guerra sense soldats.
El carrer, com una clínica gegant. El més mínim gest, investit d'una nova cerimoniositat. Sonar-se el nas. Saludar un conegut. Caminar en ziga-zaga per evitar intersectar l’espai de seguretat de l’altre. (Ara entenc els ulls inquiets del vell balancejant: estava pendent de no creuar-se amb els altres transeünts).
II.
El carrer està amarat de silenci. La gent intercanvia paraules esparses, filtrades per la tela o el plàstic de la mascareta. Converses sotto voce.
El virus és un enemic atípic: ens obliga a protegir-nos dels nostres congèneres.
Consulto unes notes meves sobre les notes de Byung Chul Han que constitueixen l’assaig La societat del cansament. Diuen les meves notes que “a l’època immunològica, hi havia una part negativa a evitar, ens defensàvem de l’altre, de la alteritat potser sense una raó concreta, simplement perquè era l’altre”.
Més avall, diuen les meves notes que l’època anterior a l’època anterior al coronavirus era una època immunològica. Per tant, l’època anterior al coronavirus era post-immunològica i ara travessam un període excepcional que torna a ser immunològic.
Ara la guerra freda es dóna entre la gent, no entre blocs polítics abstractes: en el carrer, en les oficines, en els llocs de feina.
Continuen les meves notes sobre la societat del cansament diu que en l’època anterior al coronavirus hi havia un excés de positivitat. El virus ens ha tornat a una època de negativitat.
III.
Als diaris digitals, surten varies així anomenades veus autoritzades a opinar i a pronosticar com serà el món de després del fi de la globalització. És fàcil profetitzar aquests dies, penso. Com pronosticar el resultat d’un partit de futbol (quan hi havia futbol) en la barra del bar (quan existien els bars).
Els que eren fins fa poc els temes habituals de discussió s’han esvaït. És molt freqüent llegir titulars amb crítiques a la unió europea. Penso que és fàcil criticar la unió europea aquests dies, la unió europea és un blanc fàcil. En general, el més fàcil és ser negatiu. Quan no hi ha res a dir, el més fàcil és criticar, com en una reunió o en festa en la què un és sent sobrer.
En una escena de la festa de La notte de Michelangelo Antonioni, Lidia, per dir alguna cosa, critica el seu home. “Avui té un dia negre”, diu. El matrimoni Pontano no rutlla per un excés de negativitat, causat pel tedi, per la rutina dels dies sempre iguals. Per un excés de normalitat. Quan, excepcionalment, acudeixen a una festa, els aconteixements revelen, negre sobre blanc, la insostenibilitat del seu matrimoni.
Què revela aquest impass excepcional en l’època de la societat del cansament? Com veuran els nens el món en sortir al carrer per primer cop? Bates, guants i màscares, giravolten un ball antiestètic de transeünts porucs i cotxes conduïts per uns ulls que traspuen una consciència nova i inquietant, en la llarga nit del desconfinament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada