18.15h. Ahir, passada la mitjanit, després d’una tarda i una nit angoixoses, saltant d’una web a una altra buscant algun indici de quan començarà l’així anomenat desconfinament de la població, em vaig dir que l’endemà només llegiria les notícies un cop, al migdia. Avui les 12 he fet una pausa en la feina i he fet una àvida i ràpida repassada dels diaris habituals (El Pais, Vilaweb, El Diario, The Guardian, Ara.cat, Ultima Hora, Diario Insular i el Diário da Peste de Gonçalo M Tavares al portuguès Expresso) i des de llavors – han passat ja sis hores i quinze minuts – he resistit la temptació.
Així doncs, aprofitant aquest temps que no passaré rebuscant entre els titulars renovats però tan similars als dels darrers dies i setmanes – tenc la impressió de viure, cada dia, dins una nova versió dels anteriors, substancialment indiferenciada de les altres – enumeraré les notícies que recordo del repàs del migdia:
* una ministra ha dit el confinament s’allargarà fins dia vint-i-sis d’aquest mes i que a partir de llavors es començaran a implantar (implementar) unes mesures de desconfinament progressives o mesures de desescalat del confinament (preferesc aquesta denominació que relativitza el pes del mot confinament, que evoca la sonoritat del mot coffin, que en anglès significa taüt o fèretre - i que és aquest confinament, sinó un enterrament en vida però amb sobreabundància d’aliments al rebost i connexió de fibra òptica i envoltats de família i pantalles, però enterrament al cap i a la fi, no literal perquè no és sota terra però si circumscrit als límits infranquejables del pis o de la casa o de la propietat o de l’habitació, i que és aquesta manca de llibertat personal sinó una absència de vida, un simulacre de mort amb l’afegit que degut a la incertesa que tot ho amara, a estones ens falta l’aire, com si necessitessim nosaltres també, persones sanes o malalts així anomenats asimptomàtics de la Covid-19, un respirador d’aquests que escassegen, que són muntats a tota pressa en fàbriques de vehicles i d’electrodomèstics i fins i tot en cotxeries, no és la pneumònia incipient sinó l’angoixa que s'aferra al coll com una mà, que es pot combatre, crec haver llegit o m'imagino, caminant amunt i avall el passadís o sortint al balcó a cridar fill de puta! al veí que passeja amunt i avall del carrer amb el gos o fent push ups, que és una altra manera de dir flexions o empassant-se episodis d’una sitcom que és com s'anomena ara una sèrie televisiva, un episodi darrera l’altre, acció per expresar la qual ha estat creat ex-professo un verb anglès que ara mateix no record, per expressar l’empassolar-se capítols d’una sitcom com qui s’empassola galetes, videos de Youtube o els titulars insípids dels diaris digitals);
* s’ha mort alguna personalitat il·lustre, un escriptor o un músic o un polític;
* els morts diaris arriben a un rècord a la gran bretanya: vuit-cents i escaig;
i això es tot. Ara, deixar escórrer el temps fins a l’endemà, sense noticies ni novetats, sense falses esperances ni sobtades contrarietats, sense neguits que no porten enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada