Covidianes-19 (XXXII) - So young, and true

en l’estudi. llibres arrenglerats al fons i llibres apilats verticalment en l’extrem de les prestatgeries
en fràgils equilibris
només llegesc dels llibres amuntegats. N’agaf un (intentant no fer caure la pila), l’obr i grufo a dins, com un animal afamegat.
(Al quarto del costat, la nina alinea peluixos i pepes i jo faig mateix amb els meus llibres)
llibres, fidels consellers en el captiveri inconsolable
incapaç de llegir més de dues pàgines seguides, m’aliment de fragments i de noms personatges i idees suren ingràvids en l’aire de l’estudi, com electrons lliures,
Lear i Perec
Foix i Pessoa
Nietzsche i Hrabal, Coetze,
Rilke i Bernhard
en la confusió del confinament, no distingeixo Camus de Canetti ni Barthes de Blanchot
i l’escriptura? pluja de rajos còsmics, mai igual a sí mateixa diversa. quàntica.
però hi ha una unitat indestriable de la diversitat dels escrits, si més no en la legió de monstres que la raó irradia en aquest tancament solipsista.
Mimèticament, la nina alliçona bebès i ossos mentre jo, sobre el paper, provo de conciliar les veus alterades que (vull pensa que em) murmuren des de les pàgines.

donar un sentit, donar un sentit, donar un sentit (més sentit del que té de per sí no és possible trobar-lo, el cervell no dóna per més)

diu Vila-Matas que l’escriptura comença en trobar una frase vertadera, una frase que sigui vera, una frase de veres (l’escriptura de veres, no l’altre, espuria). tautologia.
en el captiveri però, no sembla que la veritat importi (quina veritat?),
en l’enclaustrament no hi ha més veritat que el temps posant-se com pols fina en els prestatges. res és el que sembla, o tot és el que aparenta no ser. antimatèria.
volums acaramullats en precari equilibri, rengleres desbaratades, per a què és una biblioteca assortida, em deman, si no per fer-ne un ús voluble i vel·leïtós, com fan els infants amb les joguines?. no mirar prim. Arrossegar-los al present, capolar-los a lectures capricioses.

Aixi doncs, escriure sense parar entre fiblades per mirar de trobar el final del camí entre les runes que són aquesta vida confinada.

Nutshell

“I could be bounded in a nutshell, and count myself a king of infinite space”

La cita de Hamlet continua: “were it not that i have bad dreams”.

Desconeixo si Albert Speer, l’arquitecte i ministre d’armament del Tercer Reich, va ser assetjat pels malsons durant els vint anys (set mil tres-centes cinc nits) que va passar reclòs a la presó d’Spandau, a Berlin, el més probable és que, si somniava, ho fés amb el dia llunyà del seu alliberament. La pena de presó havia estat un mal menor, tenint en compte que es va salvar pels pèls de la pena capital en els judicis de Nuremberg. Dotze anys més tard d'entrar en el cercle de poder de Hitler després de crear l'espectacular "catedral de llum" en el congrés del partit nazi de 1934, en la mateixa ciutat, però aquest cop en el Palau de Justícia, va enlluernar la majoria dels seus jutges amb la seva retòrica i uns innegables dots dramàtics.

El que si es sap, o almanco així s’afirma a la wikipedia, és que durant aquelles dues dècades va llegir prop de cinc mil llibres, va estudiar anglès i francès, va dissenyar un jardí en el pati de la presó amb parterres i hi va sembrar flors, arbres fruiters i mates, seguint les línies generals d’uns plànols que havia mostrat a Hitler, i que a partir del vuitè any de presó va dur el compte de totes i cadascuna de les passes que feia en el seu jardí en un imaginari viatge al voltant del globus terraqüi. En acabar la seva condemna, havia realitzat, segons els seus propis càlculs, un total de trenta-un mil nou-cents trenta-sis quilòmetres i havia arribat fins a Guadalajara, Mèxic.