Ironia (Bernhardiana nº 19)

Per distreure's mentre feia cua per embarcar en un vol amb destinació a la ciutat de B., situada a més de sis-mil quilòmetres de distància, una jove enginyera d’una multinacional del sector de la comunicació va escriure en el seu terminal mòbil un missatge referent a la gent del país al qual viatjava que pretenia ser irònic i el va publicar instantàniament (i naturalment de forma irreflexiva) en l'així anomenada xarxa social, en la que tenia manco d’una cinquantena dels així anomenats seguidors.
Mentre l’avió sobrevolava l’Atlàntic en direcció antihorària i la jove enginyera es submergia en un profund somni, el missatge, que constava exactament de 12 paraules i 57 caràcters, sense comptar els espais en blanc, va ser llegit per més de cinc-mil dels així anomenats usuaris de l’així anomenada xarxa social escampats per tot el món, la immensa majoria dels quals van interpretar, de forma instantània i irreversible, que el text era inequívocament xenòfob.
Quan la jove enginyera va desembarcar a la terminal de l’aeroport de B. i va engegar el seu terminal mòbil, va rebre una quantitat desproporcionada de missatges censuradors, difamatoris i fins i tot maldients procedents de persones completament desconegudes i extraordinàriament enutjades.
Com és lògic i natural, la multinacional per a la qual treballava la jove enginyera i que tenia una sucursal a B., va acomiadar el mateix dia la jove enginyera de forma fulminant i irreversible basant-se en les opinions dels ofesos usuaris de les xarxes socials - cap dels quals, incidentalment, vivia en el país al qual la jove enginyera havia viatjat - i l’alcalde de la ciutat de B., maldament la jove enginyera s’apressà a disculpar-se públicament i adduí que el seu missatge havia estat mal interpretat, va decretar l’expulsió immediata del país de la jove enginyera, les dades personals de la qual foren publicades en tots els diaris del seu país d’origen per d’aquesta manera evitar que fos contractada de nou per qualsevol altra empresa del sector de la comunicació (o de qualsevol altre sector) i així preservar, en paraules del president, les bones relacions bilaterals entre ambdós països.
Els ofesos usuaris de la xarxa social van concloure que, fet i fet, la jove enginyera havia sortit ben parada.

Por

"Potser existeix una altra escriptura, però jo només conec aquesta, de nit, quan la por no em deixa aclucar els ulls, només conec aquesta"

Kafka, a K. de Roberto Calasso, Anagrama (p. 128)

Mediocre (Bernhardiana nº 18)

Solament llegia obres clàssiques i solament anotava amb llapis en els marges de les pàgines dels llibres de les obres clàssiques, així com solament escrivia inspirant-se en les grans temàtiques de les obres clàssiques - que constituïen l’única casta de literatura que suportava - maldament d'alguna manera sabia que, per a assolir algun tipus de comprensió sobre la seva època i especialment sobre la seva pròpia consciència - i això últim era allò que més li preocupava en el més íntim, encara que no volgués admetre-ho als altres i molt manco a si mateix - la veritat era que eren precisament les obres contemporànies, sobretot les obres contemporànies que considerava mediocres - i despreciava - les que hauria de llegir i que era en els marges de les pàgines dels llibres de les obres mediocres on hauria de prendre anotacions amb llapis i que era inspirant-se en el que li suggerien aquestes obres mediocres que hauria de produir els seus escrits i la seva obra.

Zona de confort (Bernhadiana nº 17)

Un grup de cinc jubilats germànics de vacances a l’illa paradisíaca en règim de tot inclòs, al cap d’una setmana assolellant-se en la platja decidiren prendre un autobús, i després un tren, i després un altre autobús que els portà al punt d’inici de l’excursió de la coma negra de la que tant havia sentit parlar un d’ells i després d’endinsar-se en la coma negra no es tornà a saber res més d’ells fins una dècada més tard quan un muntanyer expert descobrí per pura casualitat els ossos amuntegats i confosos dels cinc jubilats germànics al peu d’un penyal. El dia després de la troballa, un diari de l’illa especialitzat en successos, retreia pòstumament als cinc jubilats germànics la negligència d’haver abandonat la zona turística, malgrat el sender triat pels jubilats era, segons els especialistes, el més fàcil dels senders de la coma negra i accessible a tothom.

Contra (Bernhardiana nº 16)

Mentre era viu, una vegada i una altra imputava al fet d’haver viscut sempre a la casa familiar i d’haver freqüentat ininterrompudament els amics de la infància i especialment al fet d’haver romàs al país fins que, en les seves pròpies paraules, ja era massa tard la mediocritat de la seva obra literària, quan, segons els crítics, les millors pàgines de la seva extensa obra eren precisament aquelles que havia escrit contra la seva infantesa, contra la seva familia i contra el seu país.

Feta (Bernhardiana nº 15)

Un jove de vint-i-dos anys natural de Helsingør va publicar a les així anomenades xarxes socials la seva intenció d’assolir el rècord Guinness de número de viatges en motocicleta entre Dinamarca i Suècia a través del pont de Øresund en vint-i-quatre hores, que havia estat establert en 31 per un motorista de Malmö unes setmanes abans, el mateix dia de la inauguració del pont.
Pocs minuts després d’haver iniciat el seu intent, el jove va perdre el control de la motocicleta molt a prop de la meitat del pont i va impactar amb la roda davantera en la barrera del costat de la carretera, amb tan mala fortuna que va sortir despedit i va precipitar-se irremeiablement en el mar Bàltic.
Atès que els diaris sensacionalistes van esbrinar posteriorment, entre altres coses, que havia estat passant per una greu crisi amorosa i que en el moment de dur a terme el seu intent de record Guinness es trobava sota els efectes dels ansiolítics i dels antidepressius, el jove de Helsingør va passar a ser considerat des de llavors com la primera persona en intentar el suïcidi des de dalt del pont de Øresund i la primera persona també en aconseguir la tràgica feta.

Èxit (Bernhardiana nº 14)

No havia tornat a la casa familiar ni a la petita ciutat nord-americana d’A. des que cinc anys enrere havia partit en autobús en direcció a la capital per convertir-se en una així anomenada “estrella del rock” i malgrat els seus biògrafs creuen conèixer el motiu últim de la seva inesperada visita, aquest mai s’ha sabut del cert, perquè el matí següent a la nit en la qual la jove estrella del rock celebrà el seu aniversari a la casa familiar i la seva mare, segons el seu propi testimoni, li prohibí expressament seguir l’estela de totes aquelles difuntes estrelles del rock - els noms de les quals procedí a enumerar, segons el seu propi testimoni, un darrere l’altre sense ometre'n cap ni un- què s’havien suïcidat a la mateixa edat a la què el seu fill acabava d'arribar, el cos inert de la jove estrella del rock fou descobert ben d'hora surant en les aigües del riu, prop del pont d’acer d’A. que constitueix la via més ràpida per entrar i sortir d’A.

Awkward smile (Bernhardiana nº 13)

He found out that this old schoolmate had recently died from a long and painful disease, but despite the fact that he had known his father and his mother for a long time and even his wife and his little daughter on one occasion, from that moment on he couldn’t stop thinking that he wouldn’t have to cope with that awkward smile any more.

(came up with it on a bike ride)

Predestinació (Bernhardiana nº 12)

S'explicava en els diaris que publicaren la noticia, que fou qualificada per un articulista de simultàniament tràgica i absurda, que segons el testimoni dels familiars més propers, el professor estranger havia quedat tan fascinat pel país - per la seva cultura, la seva gastronomia, els seus paisatges - arran de la seva estança en la capital durant tres mesos com a estudiant d'intercanvi, que de tornada a la seva ciutat, on va finalitzar els estudis, va contraure matrimoni, es va doctorar en Història de l’Art i va tenir un fill, mai va deixar de maldar per tornar al país i establir-s’hi i ho va aconseguir finalment, cinc anys més tard gràcies a una beca de doctorat en la universitat més prestigiosa de la capital i un cop instal·lat a la capital amb la seva família, va tenir un altre fill amb la seva dona i va muntar conjuntament amb ella una agència de "tours turístics" que fins i tot organitzava noces de compatriotes seus en el país.
Un altre articulista afirmava que no podia ser sinó una predestinació macabra el que va conduir el professor estranger, la seva dona i els dos fills fins als penya-segats de C un capvespre de juliol, el dia abans que el professor i la seva dona iniciessin les seves vacances que els havien de portar de tornada al seu país i algú altre aventurava la tesi segons la qual la fatal atracció de l’espectacle de la posta de sol va portar el professor estranger i la seva dona a fotografiar-se a si mateixos literalment a la vora del penya-segat emprant la càmera del terminal mòbil d'ell.
Les autoritats varen ser incapaces de recuperar el terminal mòbil i per tant la fotografia que va realitzar el pare, i per tant, la imatge última del matrimoni sols es conserva en la memòria dels dos fills, que presenciaren en silenci i a una distància ideal per a realitzar un retrat la caiguda fatal dels seus pares i escoltaren, superposats als seus crits, els crits d'esglai de la resta de turistes que casualment hi havia en aquell moment voltant per l’indret.

Definitivament un mite (Bernhardiana nº 11)

Durant més de cinquanta anys l’escriptor cèlebre havia estat considerat gairebé un mite en el món de la literatura, arran de la publicació i posterior èxit de crítica i de vendes de la seva única novel·la, i des d'aquell moment havia romàs en silenci fins al dia de la seva mort, succeïda dos anys enrere quan va ser atropellat per una furgoneta de repartiment just davant de la casa familiar a Nova York.
Just després de la desaparició de l’escriptor cèlebre, la viuda i la única filla de l’escriptor cèlebre havien anunciat, per a estupefacció de la premsa literària, que el seu espòs i pare respectivament no havia deixat mai d'escriure i que de fet, durant els cinquanta anys exactes que transcorregueren des de la seva retirada fins a la seva mort, no havia fet altra cosa que escriure (compulsivament), i que la seva obsessió amb l’escriptura - que el portava a distribuir llibretes i bolígrafs arreu de la casa i a escriure a totes hores, fins i tot mentre era al lavabo o mirava la televisió - que sols era comparable amb el seu zel en evitar que arribés a oïdes de la premsa que continuava escrivint amb tanta o més determinació que en els anys precedents al seu èxit literari, s’havia traduït en una quantitat ingent de manuscrits que atapeïen els prestatges de les estanteries que cobrien, des del terra al sostre, totes les parets del seu estudi a la casa familiar.
Unes setmanes enrere, la premsa literària rebé encara amb major estupefacció i fins i tot esglai la noticia de que l’estudi de l’escriptor cèlebre s’havia vist afectat per un incendi a la casa familiar que havia reduït literalment a cendres els mobles, les estanteries, els prestatges i els manuscrits que aquests contenien.
Segons les últimes investigacions de la policia publicades puntualment per la premsa sensacionalista, totes les sospites de l’incendi recauen en la vídua i la filla de l’escriptor cèlebre, les quals, d’acord amb la declaració de nombrosos testimonis, s’haurien vist aclaparades per la descomunal tasca de desxiframent, transcripció i classificació dels manuscrits del seu espòs i pare respectivament.
Hi ha unanimitat en els mitjans literaris en considerar que ara sí es donen totes les condicions per a que l’escriptor cèlebre esdevingui definitivament un mite perdurable en el temps.

Precisament els rics

"Mentre tornàvem al cotxe a través de la plaça del mercat de Stiwoll, vam parlar dels meus imminents exàmens, de les relacions entre els estudiants de Leoben, de l'avorriment dels estudiants, del seu cansament de la vida. De la gran quantitat de suïcidis, especialment entre els millors. Era estrany que precisament els rics tenguessin tendència a suïcidar-se i que precisament fossin els primers en caure en el tedi, la malaltia més terrible que un pot contraure a la vida".

Transtorn, Thomas Bernhard, Alfaguara 1978, pàg 50. La traducció al català és meva.

D'acord amb els temps (Bernhardiana nº 10!)

Com a conseqüència d’un prolongat i incòmode silenci durant la celebració d’un sopar familiar, algú va portar a col·lació, com s'acostuma a dir, la noticia recent del futbolista d'elit que havia sofert un infart de miocardi en plena celebració d’un partit de la màxima rivalitat. Un dels assistents, otorrinolaringòleg de professió, va insinuar que l’infart sofert per  l’esportista d'elit, jugador estrella del seu equip i una celebritat al país, havia estat probablement causat pel consum d'estupefaents i el seu cunyat, metge estomatòleg, va secundar la seva hipòtesi.
A continuació, l’esposa de l’otorrinolaringòleg, una mestra de dibuix en atur, va retreure el seu espòs i el seu cunyat, el metge estomatòleg, ambdós seguidors de l’equip rival al del futbolista d'elit, que haguessin acusat gratuïtament l’esportista d’elit, pare de dos fills i model a seguir per a tots els nens i nenes de la nació, sense cap prova concloent i va recriminar-los la seva falta d'humanitat.
Posteriorment, tant el metge estomatòleg com l’otorrinolaringòleg van expressar, en un to de veu que evidenciava contrició, la seva solidaritat amb el futbolista d'elit, qui, segons les darreres informacions, es veuria obligat a retirar-se.
En descàrrec dels dos cunyats cal dir que, en acusar el futbolista d'elit, simplement van seguir un cinisme molt d'acord amb els temps i en mostrar immediatament després la seva solidaritat amb el futbolista d'elit, van mostrar una correcció política molt d'acord amb els temps també.
En ambdós casos, segons tots els indicis, tant l’otorrinolaringòleg com el metge estomatòleg van actuar de manera completament indeliberada.

Funcionari jubilat (Bernhardiana nº 9)

Un funcionari alemany de la regió de Renània, en l'estat federal de Renània del Nord-Westfalia, també conegut, segons la Wikipedia, com a Renània septentrional-Westfalia, va confessar, en un escrit enviat per correu electrònic el dia de la seva jubilació, als seixanta-cinc anys, als més de cinc-cents funcionaris de l'ajuntament de la ciutat de M. que durant els darrers catorze anys destinat en el seu lloc de feina no havia realitzat cap tasca.
En el citat escrit, del qual es va fer ressò el Frankfurter Allgemeine en un primer moment i posteriorment la immensa majoria de diaris alemanys i immediatament després una gran quantitat de diaris europeus, el funcionari alemany jubilat, que acusava en la seva carta l'estat de Renània del Nord-Westfalia o Renània septentrional-Westfalia de, en les seves pròpies paraules, "crear estructures ineficients" i de "contractar vàries persones per a un mateix càrrec" i àdhuc de "comprar ordinadors i programari inutilitzable", va emfatitzar que,  malgrat durant els darrers catorze anys havia acudit sens falta al seu lloc de treball com inspector de l'estat en l'ajuntament de M. no s'havia absentat més que esporàdicament, realment ningú en l'ajuntament de M. li havia encarregat cap feina i que com a conseqüència, realment no havia estat allà i que, com era natural, havia aprofitat els darrers catorze anys de servei per a preparar-se a consciència per a la jubilació.
Naturalment, la notícia va causar una gran consternació en el continent, i especialment a Alemanya i malgrat els diaris alemanys i els diaris europeus van posar-se en contacte amb ell i van instar-lo a donar la seva opinió, el funcionari alemany havia denegat comentar res als diaris al·legant que el seu escrit no estava destinat a fer-se públic i que, a més a més, des de la seva jubilació no disposava de temps per a perdre.

Indigestió (Bernhardiana nº 8)

Dia rere dia, el nen ens demanava que li compréssim el llibre de manualitats que havia descobert mitjançant una aplicació del terminal mòbil de la mare aprofitant un descuit d’aquesta, i era tal la seva insistència, tan obstinada, que arribava fins al punt de fer-li perdre la gana i fer-nos témer pel seu estat de salut.
Nosaltres, que, tenint en compte les precaucions que havíem disposat amb un zel constant per impedir-ho, ens fèiem creus de com havia aconseguit fer-se amb el mòbil i de com havia aconseguit accedir a l’aplicació on havia descobert el llibre de manualitats, que, segons indicava en l’índex, ensenyava a pintar amb aquarel·la, aerògraf i tinta xinesa , amb pintura acrílica i pintura a l’oli, amb gouache, i tècnica mixta, amb ceres, guixos i llàpissos de colors, a dibuixar figures animals i humanes, paisatges urbans i campestres, a modelar figures de fang i escultures naturals, a armar mòbils i a construir teatres de titelles, a realitzar estampats amb figures retallades, amb segells, amb patates i amb flors, amb brins de blat, amb suros, perns i parts del cos, a elaborar collages amb retalls, teles, pasta i llegums secs,
a dissenyar mosaics àrabs i rajoles marroquines, vitralls gòtics i estendards japonesos, amulets egipcis i fermalls celtes, màscares venecianes i ombres xineses, entre d'altres, vam accedir finalment, seguint el consell de la pediatra, a comprar-li el llibre de manualitats.
Passat el temps, vam arribar a la conclusió que al nen, que sis mesos després que li compréssim només l'havia fullejat el primer dia, des de la primera a l'última pàgina, el llibre de manualitats se li havia indigestat.

Objectivitat (Bernhardiana nº 7)

L'admirador de l'escriptor de culte, del qual posseïa a la seva biblioteca, en un lloc preferent en l'estanteria dels llibres decisius, l'obra narrativa completa i l'obra assagística completa, havia viatjat més de vuitanta quilòmetres en tren per a tenir l'ocasió de trobar-se amb el seu escriptor preferit en la fira del llibre de F., on pensava adquirir la seva darrera novel·la, al·labada per la crítica literària del país com la seva obra definitiva, i on pensava també presentar-se a la firma d'exemplars de l'escriptor de culte per tal que aquest li firmés el seu exemplar i, el que era més important, segons havia confessat en el vagó al seu acompanyant, per poder tenir l'ocasió de veure per primer cop, en persona, al seu escriptor preferit.
No obstant, en arribar a la fira del llibre de F. i trobar-se per casualitat amb l'escriptor de culte a uns metres d'ell, vestit elegantment amb un traje negre a mida, camisa blanca, ulleres de sol i unes còmodes sabates de tela blanques, l'admirador de l'escriptor de culte va decidir no només no adquirir la darrera obra del seu escriptor sinó escapar immediatament de la fira del llibre perquè, en les seves pròpies paraules, segons el seu acompanyant, volia conservar a qualsevol preu, en relació a l'obra del seu escriptor preferit, una completa objectivitat.

Els gossos

"Escolti", va dir de sobte el pintor després del passeig. "Escolti com lladren els gossos!". Ens aturàrem. "No se'ls veu, però se'ls escolta. A mi aquests gossos em fan por. Potser por no és la paraula exacta, però aquests cans maten a les persones. Ho maten tot. Lladrucs! Gemecs! Udols! Escolti!", va dir, "aquest entorn és un entorn de gossos".

Frost, Thomas Bernhard, Alianza, pàg 46. La traducció al català és meva.