27 d’abr. 2021

Objectivitat (Bernhardiana nº 94)

Els locutors de l'emissora de ràdio van lloar de forma unànime el gest de l'entrenador de l'equip X, el qual s'havia negat a saludar l'arbitre al final partit. Quan un aficionat els va recordar, en un missatge en les així anomenades xarxes socials, que la setmana anterior, quan l'entrenador de l'equip Y, el màxim rival de l'equip X, s'havia negat a saludar l'arbitre al final del partit, havien recriminat la seva actitud i l'havien qualificat d'antiesportiva, els locutors van adduir que era evident per sí mateix i per tant evident per la immensa majoria dels seus oients que l'entrenador de l'equip X havia actuat amb honestedat mentre que l'entrenador de l'equip Y havia actuat de mala fe i que no feia cap falta veure les imatges per arribar a aquesta conclusió.

25 d’abr. 2021

Errata (Bernhardiana nº 93)

A., que visita regularment el psicòleg des de fa més de vint-i-cinc anys, i segons pròpia confessió, seguirà consultant el psicòleg mentre li restin diners en el compte corrent, ens assegura que el psicòleg al que visita darrerament, és, sens dubte, el millor psicòleg que ha tengut mai, i que des que freqüenta la consulta d’aquest psicòleg, la seva salut mental ha experimentat una notable millora i que, de fet, es troba mental i psicològicament millor que mai o millor del que recorda haver-se trobat mai. No obstant, diu, cada cop que acudeix a la consulta, el psicòleg pronuncia equivocadament una determinada paraula. El darrer cop que hi va anar, ahir a la tarda, va tornar a pronunciar aquella paraula equivocadament no una, sinó vàries vegades i diu que, per aquest motiu, ha decidit no tornar a visitar aquest psicòleg, ja que, com és evident, senzillament seria aberrant tornar a la consulta i escoltar de nou aquella paraula mal pronunciada perquè,  tard o d'hora, el seu benestar mental es veuria afectat i acabaria per degenerar fins un punt de no retorn. Al cambrer, que s'acosta a la seva taula, li diu que avui no prendrà res més que un cafè amb llet, perquè ha concertat una cita amb un altre psicòleg que li han recomanat. Les dues primeres consultes són de franc, això li han assegurat, diu.

24 d’abr. 2021

Au moribunda (Bernhardiana nº 92)

En el nostre passeig setmanal en bicicleta, hem passat pel costat d'un gorrió - passer domesticus - estàtic com un ocell dissecat sobre la línia blanca de la carretera. De la vida només esperava ser atropellat mortalment.

22 d’abr. 2021

Migrant (Bernhardiana nº 91)

L'enginyer polonès que gaudia del seu dia d'esbarjo bevent una copa de vi ajaçat en un matalàs inflable en la terrassa de casa seva en un barri exclusiu de Londres es va aixecar de bursada i es va llençar a tota velocitat per la carretera amb la seva motocicleta. Havia cregut distingir en el cel blavíssim un objecte voluminós d'apariència humana caient d'un avió en el moment en què l'aparell desplegava el tren d'aterratge en ple descens a l'aeroport, situat a cinc quilòmetres. Davant la reixa del jardí del xalet on l'objecte s'havia estavellat i a causa d'això, hi havia esbucat part de la teulada, es va trobar amb un vehicle policial i amb l'esguard corglaçat d'un jove, enginyer també, que s'estava dret i immòbil i amb una llauna de cervesa a la mà. Els seus ulls li va confirmar la realitat d'allò que s'hagués estimat més no haver presenciat.

20 d’abr. 2021

JFK (Bernhardiana nº 90)

El franctirador que va encertar d'un precís tir el lòbul parietal del president aquella tarda assolellada de diumenge a la ciutat dotada d'amples i airejades avingudes i edificis anodins va ser disparat l'endemà a boca de canó amb un revòlver Colt per un activista d'extrema dreta que al seu torn va ser apunyalat el dia següent per un activista d'extrema esquerra que en ser preguntat insistentment pels periodistes per les seves motivacions, va declarar, amb inusual clarividència, que qui era ell per contradir el vent de la Història.

18 d’abr. 2021

Solo (Bernhardiana nº 89)

Molt de tant el tant ens creuàvem a les darreries del capvespre en algun dels estrets carrerons enllosats de la ciutat antiga i cada cop, la conversa desembocava, inevitablement, en una afició comuna a tots dos, el jazz: meva, perquè havia tocat el piano en una banda local de dubtós prestigi i pitjor afinació i seva, perquè d'adolescent escoltava una vegada i una altra els discos del seu pare, que disposava d’una assortida col·lecció dels millors intèrprets clàssics i dels renovadors del gènere. El seu instrument preferit era la trompeta i mai ens acomiadàvem sense que m'expliqués de nou - amb la veu apagada en un mormoleig entre esporuguit i desenganyat, la boca encongida en un rictus d'extremat sofriment, el coll en tensió, travessat per una vena tibant i els ulls estràbics, com els d'un intèrpret en el trànsit d'un solo - aquesta vella història: quan tenia vint anys, el destí o la casualitat, mitjançant el seu progenitor, havia posat en les seves mans una entrada per a l'únic concert que Miles Davis va fer a l'illa, però ell, en el darrer moment, havia declinat la invitació per un motiu imperiós i inaplaçable d'índole sentimental que passats els anys, era incapaç de recordar ja.

Com és natural, s'havia penedit sempre d’haver rebutjat aquella invitació i de no haver assistit al concert i de no haver vist en persona i sobretot de no haver escoltat i especialment de no haver estat en presència de Miles Davis.

Poc després d’aquesta nova confessió cadascun seguia el seu camí. Record que el darrer cop em vaig girar per observar-lo mentre s’allunyava entre les parets de marès, gomboldat per les ombres, la figura corbada i arrossegant els peus sobre l’empedrat, com un penitent en una processó. I no hi havia cap música ni blues que pogués alleugerir un caminar tan culpable.

16 d’abr. 2021

Mal de literatura (Bernhardiana nº 88)

D’ençà que era una nena, havia covat la il·lusió d'esdevenir una escriptora de prestigi mundial i en un moment donat, va decidir-se a intentar fer realitat el seu somni, com s'acostuma a dir, i com que, segons li havien assegurat en el taller literari en el que s'havia inscrit, calia escriure tantes hores i minuts com fos possible, començava a escriure tot just després de llevar-se, corria els matins per agafar l’autobús i dinava d’un àpat fred el migdia a l’oficina, d’on sortia escapada per no perdre l’autobús de tornada i així poder continuar escrivint fins a la matinada.  


Es va acostumar a dormir unes poques hores i es feia portar les compres del super a casa. Per evitar distraccions, va arribar al punt de tallar el fil del telèfon i abandonar el televisor vora un contenidor, tot això per disposar de més temps per escriure més i més. El darrer cop que ens vam trobar per casualitat davant el portal de casa seva, ens va confessar que havia decidit reduir al mínim el contacte amb la família i els així anomenats amics i més endavant ens vam assabentar que havia arribat a l’extrem de deixar la feina i passar a subsistir dels seus escassos estalvis. Per tal de dedicar-se més intensament a la seva dèria, va deixar d'acudir al taller literari i es va recloure a casa seva d'on ja no va sortir més. Menjava i bevia només l'imprescindible, i l'únic plaer que es permetia era fumar sense aturall, perquè li havien dit, també al taller literari, que mai hi hagut literatura bona que hagi brotat sense l'ajut inestimable del tabac.


Van passar uns anys fins que, un migdia, van forçar la porta del seu apartament i van ser necessàries set furgonetes per carregar manuscrits, llibretes i fulls esparsos que cobrien íntegrament el terra de totes les habitacions. Encara que no n’hem tengut notícies darrerament, la tarda que vam telefonar la germana ens va dir, emocionada, que conservaven esperances en el zel dels especialistes que afirmaven en els seus informes que no era, ni de lluny, la primera persona que es transformava en literatura, que els estudis en aquest camp han avançat en consonància amb la disminució de la mortalitat de la malaltia i que tanmateix, n’hi ha que sobreviuen a afeccions més letals.

15 d’abr. 2021

Tradicions (Bernhardiana nº 87)

Una família nord-americana d’ascendència índia composta per un home i una dona de mitjana edat i dos nens bessons de nou anys va passar cinc anys i tres mesos oculta en el soterrani d’un dúplex de Connecticut on vivia, juntament amb els seus tres fills, dos gossos, quatre moixos i un conill de rata, un matrimoni d'afro-americans que en cap moment, durant els dos anys que van viure al dúplex, que havien llogat a dues germanes ancianes oriündes de Le Havre, havia sospitat de l’existència de la família, per així dir-ho, paràsita, la qual havia aprofitat el fet que les germanes holandeses havien vetat expressament l'ús del soterrani als seus llogaters, respectant així el desig dels anteriors propietaris, precisament la família d'ascendència índia que habitava en el soterrani, els quals havien adduït en el moment de la venda que aquella part de la casa era impura a causa d’haver estat construït el dúplex en el terreny que ocupava antigament un cementiri indi, i que per aquest motiu el soterrani havia de romandre tancat i no s'hi devia entrar sota cap concepte.

Va ser el fill petit del matrimoni afroamericà el que va trobar la clau de la porta del soterrani en un calaix de la cuina i la va obrir, segons sembla, pensant que els seus germans hi havien amagat el seu telèfon mòbil.

Naturalment, la família india ha exigit a les actuals propietàries, les germanes holandeses, que foragitin els llogaters per incomplir la clàusula del contracte referent al soterrani, cosa que aquelles han fet amb molt de gust, doncs troben que en aquell gran país, com en qualsevol altre el primer de tot és respectar les tradicions i deixar els morts en pau.

10 d’abr. 2021

Passió vs. Raó (màxima)

L’home, en l’estat actual de la Societat, es troba més corromput per la raó que per les passions. Ses passions (em refereixo a les que provenen de l’home primitiu) han conservat, en l’ordre social, el poc de natural que ens resta.

Chamfort, Maximes et Pensées, 1.7, edició Bever, 1923

9 d’abr. 2021

Matar la mare (Bernhardiana nº 86)

A. arriba a la cafeteria dient que ve de l’hospital, on ha visitat una antiga professora la qual van operar ahir i a qui els metges no donen gaires esperances. Diu que tot just en entrar a l’habitació, el rostre arruat de la seva antiga professora l’ha fitat i ha demanat per la seva mare, Has vist mumare?, diu A. que li ha demanat la cara arruada que llavors s’ha arruat encara més, s’ha arruat al màxim, diu A., i finalment ha abaixat la mirada com demanant disculpes i en un fil de veu ha mormolat, És morta. A. encén una cigarreta, xarrupa el cafè que li acaben de portar i diu que en sortir de l’habitació, la germana de la seva antiga professora se li ha acostat i li ha assegurat que demana per la mare deu o dotze vegades cada dia, i tot d’una després recorda que és morta. La mare va morir fa més de vint-i-cinc anys, diu A. que ha dit la germana de la seva antiga professora. A. ens mira, esclafa la cigarreta a mig fumar i diu, Mata la seva mare deu o dotze vegades al dia i encén una altra cigarreta a l’instant.

8 d’abr. 2021

Tsunami (Bernhardiana nº 85)

Només al cap de dos dies, en visitar-nos uns amics de la ciutat a la caseta de dalt del turó, vam saber que una onada gegantina havia escombrat desenes de milers vides en quinze minuts a l’altra banda del món. Naturalment, no ens els vam creure, almanco al principi, i després no hi vam pensar més, almenys durant una setmana.

7 d’abr. 2021

Plataforma (Bernhardiana nº 84)

Un veterà guionista de televisió que volia posar fi a la seva vida perquè, en les seves pròpies paraules, ja en tenia prou, va anunciar mitjançant les aixi anomenades xarxes socials que pensava retransmetre la seva mort en directe a través de les principals així anomenades plataformes, i, de fet, no va ser fins que ja tenia ambós peus sobre l’escaló i es passava el nus corredís pel coll que les així anomenades plataformes, totes a l’hora, van interrompre la retransmissió del suïcidi del veterà guionista de televisió perquè, segons van aclarir més tard - naturalment també a través de les així anomenades xarxes socials - se sentien obligades a defensar la integritat psíquica dels seus així anomenats usuaris, que s’havien connectat per milions des de tots els racons del planeta.

4 d’abr. 2021

Etern retorn (Bernhardiana nº 83)

Com tothom que manté el costum de llegir els diaris avui dia sap, aquests, els diaris, son de cada cop més mals de llegir, no només per la quantitat ingent d’errades gramaticals, estilístiques i fins i tot històriques que contenen els així anomenats articles periodístics avui dia, sino pel fet que aquestes errades, a la vista del món sencer, com s’acostuma a dir, en les edicions digitals d’aquests mateixos diaris, no son corregides mai i els articles romanen inalterats durant anys i per tant plagats d’errades històriques, gramaticals i estilístiques durant lustres i fins i tot dècades la qual cosa és, si es pensa bé, un fet absolutament intolerable.

Aquest pensament he tengut aquest matí mentre llegia en el terminal un article publicat el 2013 sobre la carrera literària del meu autor preferit, en el què s’afirma que era alemany i que va néixer a Austria, quan la veritat és que va néixer a Alemanya i que era austríac, com qualsevol que es molesti a consultar la Wikipèdia pot comprovar. Naturalment, tan bon punt he detectat les dues errades flagrants, he deixat de llegir l’article i, de fet, m’he compromés a no tornar a llegir el diari digital que contenia l’article en qüestió mai més i llavors he obert l’editor de text per a escriure això, per desfogar-me escrivint això, pens, com no podia ser d’altra manera, penso també, i llavors he pensat que probablement sí tornaré a llegir el diari digital en el que m'he topat aquest matí amb l’article sobre el meu autor favorit amb aquelles dues errades sagnants i probablement tornaré a detectar errades històriques, estilistiques o gramaticals i possiblement com a conseqüencia d'això tornaré a escriure aquest mateix text o un de molt semblant, sí, penso, segurament serà així, una vegada i una altra, indefectiblement.

Bohemi (Bernhardiana nº 82)

En l’avió que ens transporta de tornada a l’illa feim la coneixença d’un jove txec que ens informa que el seu viatge a l’illa no té altre objecte que beure alcohol fins a caure mort, drink until I die, repeteix emfàticament en un anglès rudimentari mentre l’aparell aterra suaument sobre la pista i és per pura casualitat, penso ara, que l’endemà llegim que un txec, de professió estibador al port d’Aalborg s'ha desplomat des d’un setè pis en un bloc d’apartaments de la costa i naturalment, volem pensar que el nostre txec no feia cara d’estibador, no, i desitjam, així, salvar-lo.

2 d’abr. 2021

Metempsicosi (Bernhardiana nº 81)

El gran campió belga, retirat del ciclisme trenta anys enrere, va quedar parat quan, una nit, en entrar en un restaurant d’Oudenaarde amb la seva dona, va reconèixer el corredor francès, també retirat, que havia estat ni més ni manco que el seu màxim rival esportiu. El dos exciclistes van compartir taula i recordances comunes de la seva carrera esportiva. L’exciclista belga va quedar estorat amb la memòria prodigiosa del seu exrival, que va reproduir una gran quantitat d’anècdotes de les seves lluites a la carretera. Abans d’acomiadar-se, l’exciclista francès va entregar al matrimoni belga una targeta amb les dades del seu domicili a Strasbourg i va convidar-los a que el visitessin quan els vingués de gust.

Naturalment, explicava anys més tard l’exciclista belga en relatar aquesta història en una entrevista al diari Het Niewsblad, hagués estat encantat de tornar-li la visita al seu antic rival, amb qui, de fet, va manifestar, s'havia reconciliat aquella nit després d’anys de rencor mutu, si no fos perquè l’exciclista francès havia perdut la vida en un accident de cotxe tres anys enrere en una carretera dels Alps italians.

Tot i així, l’exciclista belga assegurava que, en arribar-li l’hora, ja podria, finalment, descansar en pau.

1 d’abr. 2021

Pols (Bernhardiana nº 80)

En el tren d'Ollantaytambo a Aguas Calientes vam travar amistat amb un estudiant xilè amb qui el nostre company va estar parlant animadament de sociopolítica durant tot el trajecte mentre nosaltres contemplavem el curs del riu. A la conversa, l'estudiant xilè va prendre partit pel comunisme socialista i el nostre amic va prendre partit per la socialdemocràcia liberal. L’endemà, en retrobar-se a la llargua cua d'entrada a Machu Pichu, el nostre company i l'estudiant xilè van reprendre la conversa on l’havien deixada el dia anterior i van continuar discutint fins el captard, al cim del Huayna Pichu, mentre el sol ponent vermellejava els marges de les runes centenàries.

El matí següent, en el tren d'Aguas Calientes a Ollantaytambo, vam coincidir de nou amb l’estudiant xilè en el mateix vagó i el nostre company de viatge va fer de no veure (o no va veure) l'estudiant xilè i l'estudiant xilè no va veure (o va fer de no veure) el nostre company. El soroll del riu Urubamba, vam notar, va ser, durant tot el trajecte, ensordidor.

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...