Sufocació i escriptura

Tot el que he escrit, ho he escrit per escapar a una sensació d'opressió, de sufocació, no per inspiració, com es diu. Se tractava de deslliurar-me, de poder respirar.

Cioran, una entrevista de Jason Weiss

Covidianes-19 (XXXI) - Infanticidi

Diu Cioran que en els moments de desesperació, la filosofia no serveix per a res. L’alcaldessa de barcelona demana al govern estatal en un text llarg, repetitiu i sentimental en una xarxa social que relaxi en confinament i els nens i les nenes puguin sortir a passejar, i acaba amb la proclama: “allibereu els nostres infants!”. Una pedagoga diu que el confinament té conseqüències per a la salut, el benestar i el desenvolupament físic i psicològic dels infants. El ministre de sanitat és llicenciat en filosofia.

Dies enrere, el govern estatal concedí l’aprovat a tots els alumnes de primària i secundària, a excepció dels de segon curs de batxillerat. En la resta de països europeus, no hi ha restriccions específiques per als infants, diuen en un article. Però sí a l’estat (em demano si és sintàcticament escriure Però després d’un punt). No es diu, però es pensa que són més inconscients. Els nens, és clar, no els polítics. Diuen en un altre article que no miren on posen les mans, etc.

L’estat ha aprovat als nens i a les nenes. Però no els deixa trepitjar el carrer, si no és per una emergència. (Es veu que sí, que es pot escriure Però després de punt). Trepitjar el carrer permetrà als nens construir la vivència del confinament més enllà de les parets de casa seva, diu una experta en educació. Els nens seran els primers en sortir del confinament, diu una notícia de fa quatre dies, sempre i quan baixi el nombre de morts. A Grècia, només han mort un centenar llarg de persones a causa del Covid-19.  L’alcaldessa de barcelona parla de “adult centrisme” (potser no ha volgut ajuntar les dues paraules per a que no l’acusin de pretendre crear un neologisme). Que ningú ha pensat en els nens, diu l’alcaldessa. (Em demano si a l’estat, s’és infant fins els 18 anys, si els adolescents són considerants nens també). Sòcrates fou acusat de corrompre la joventut.

Una veu autoritzada adverteix que els nens, si surten al carrer, podrien tocar alguna cosa – una paret, un fanal, una paperera, un unicorn -  i contagiar-se o contagiar algú. (deu ser, penso, que si un adult surt al carrer i toca alguna cosa  - un unicorn, una paperera, un fanal, una paret – té manco probabilitats de contagiar-se). Que els nens no es contagien més que els adults, diu Unicef. Gent anònima protesta a les xarxes socials i diu que els gossos tenen més drets que els nens. (Em demano si el franquisme sociològic és un mite social o una realitat palpable) Plató va deixar escrit que els governants ideals de les nacions són els filòsofs.

Una altra veu autoritzada diu que hi ha més riscos que beneficis en el desconfinament prematur dels infants (Em demano si no és més arriscat, per la salut dels infants i per la salut pública en general, mantenir els infants tancats que exposar-los al contagi). Els nens es contagien més que els adults, diu Save The Children.  A Itàlia, fa dues setmanes que els nens poden sortir al carrer. Plató va escapar per cames de Siracusa de l'ira de Dionisi.

Degut a la falta de mà d’obra, el govern estatal permetrà contractar aturats i immigrants per a les feines del camp. La OMS recomana una hora al dia d’activitat física a l’exterior durant el confinament. (Si no s’hagués abolit el treball infantil, penso, els nens podrien sortir al carrer. Serien treballadors essencials). Ahir, l’estat va decidit canviar el criteri del recompte dels morts. Em dic que els nens i els ancians són unes víctimes propiciatòries que no surten a cap comptabilitat de víctimes. Diu la wikipèdia que la Wehrmacht va reclutar una gran quantitat de nens 1945. (No només els infants, penso, també els ancians i les persones que pateixen determinats trastorns psicològics i aquells que sofriran algun tipus de trastorn psicològic a causa del confinament, necessiten sortir al carrer després de trenta-quatre dies).

En l'intercanvi d'opinions sobre el desconfinament infantil, s’han detectat contradiccions manifestes entre el govern estatal i els governs autonòmics, entre els diaris i els governs, entre els especialistes i les veus autoritzades, entre les veus autoritzades i els no especialistes, entre els governs i els especialistes, entre les veus autoritzades i el sentit comú. Quan veurem les primeres manifestacions de nens, organitzades pels nens? És possible un moviment social d’infants, un infantisme? “Allibereu-nos dels adults!”.

JUSTIN PAGET VIA GETTY IMAGES

Covidianes-19 (XXX) - Soroll blanc

Cada vespre, prop de mitjanit, aprofito la visita diària al contenidor d'escombraries per vagarejar enfront de casa. A l’altra banda del carrer desert hi ha un coster poblat de pins, alzines i ullastres. A través de les branques, espurneja la munió de llums de la ciutat.

En el silenci guanyat als vehicles a motor i des de la penombra dels arbres hieràtics, avança implacable el brogit nocturn dels ocells i els animals nocturns. Un xivarri divers que un lector urbanita associaria a la fressa que esfereeix Bardamu en les nits selvàtiques de Viatge al fons de la nit de Céline. Xiscles estridents i murmuris semihumans, güells sagaços i esgarips regulars. Per uns breus instants, la consciència s’endinsa en una dimensió primitiva, ignota.

Tant ens hem allunyat de la natura?

Cioran considerava la desaparició del silenci (o l’omnipresència del soroll antropogènic) com un dels símptomes del final de la humanitat. Menys apocalípticament, sentim a dir amb freqüència que el silenci és un privilegi. Com així? Per a què serveix, el silenci? Doncs per a endinsar-se en la jungla de la pròpia consciència o en la dels altres – em revé mentre escric això aquest breu diàleg de La Grande Bellezza de Sorrentino: - Perchè non parla mai? - Perchè lui ascolta . O per a percebre el brogit de les profunditats que clama per reconquerir el seu antic espai. O, simplement, per parar atenció a la ressonància interior del soroll inextingible que ens envolta i ens defineix, d'aquest “rugit sord i il·localitzable com el que produiria certa forma multitudinària de vida immune a l’aprehensió humana”.

   Per norma general, els homes esperen la decepció; saben que no s'han d'impacientar, que ella arribarà tard o d'hora, que els concedirà els terminis necessaris per a que es puguin lliurar als projectes del moment. Pel contrari, als desenganats la decepció els sobrevé durant l'acció; no hi ha cap necessitat de sotjar-la, ella està present. En haver-se alliberat de la successió, ha devorat el possible i ha fet superflu el futur. "Jo no vos puc trobar en el vostre futur", diu el desenganat als altres. "No tenim cap instant en comú". Això és així perquè per a ell, tot el futur ja és aquí.
   Quan un percep el final en el començament, va més ràpid que el temps. La il·luminació, decepció fulgurant, atorga una certitud que transforma al desenganat en alliberat.

Emil Cioran, "De l'inconvénient d'être né", Edicions Gallimard, 1973