Prenc un glop de cafè assegut a l’escriptori de l’estudi, mentre dubto entre continuar la lectura de la segona part de White Noise de Don DeLillo o seguir amb la segona part de Monsieur Teste de Paul Válery, que estic llegint en francès en l’edició de Gallimard amb el suport d’una edició anglesa en pdf. Dubtant entre una lectura o l’altra he acabat encenent el terminal fix.
En disposar d’una estona lliure, molts cops ens decantam per malgastar-la manipulant una de les múltiples pròtesis tecnològiques al nostre abast. Ens hi porta una rauxa, la manifestació espontània d’una il·lusòria llibertat d’elecció. Més enllà de l’accés il·limitat a informació i entreteniment, en el plànol físic, la pantalla ofereix a la vista una miríada de punts lumínics que atreu l’atenció i tot el ser, xuclats com per una força gravitatòria. Com un cel estelat, la pantalla ens guia, dòcils, i per mitjà de les seves idiosincràsies, aterram en una aplicació, un joc o un vídeo, a planes de diaris curulles de titulars que llegim de passada en un intent subreptici d’establir una harmonia subtil i provisional, terapèutica, entre la realitat externa i els rampells de pensament que pampalluguen en la consciència: la paradoxa de la llibertat digital és que és compulsiva.
No poques vegades em planto davant del terminal fix decidit a escriure en aquest mateix document, denominat “Diari d’una quarantena.odt” i acabo, no sé com, intentant desxifrar un obtús article de biologia molecular, jugant una partida d’escacs amb un desconegut o escoltant a Michael Jordan explicar els motius de la seva primera retirada. Un flux que no controlo, anterior a mi i al món, m’arrossega a un ball caòtic de representacions nascuda de les entranyes de la màquina. En un moment donat, com d’un encanteri, expulsat del locus virtual, desperto en el meu escriptori, com d’una migdiada inesperada que m’hagi afonat fins les fondàries abismals de la consciència.
El més fantàstic de tot plegat és que davant el terminal, tot es succeeix amb un progressiu abandonament de la voluntat, tal i com en l’endormiscament. L’experiència sembla tramada per un entreteixit digital pregon i indestriable, més enllà de la consciència i els algorismes, que connecta els seus filats artificials amb la subtil malla de les xarxes neuronals i els organs cerebrals. Una vegada superat l’encanteri, restam estupefactes, amb la impressió de que l’estona ha rutllat d’una forma sorprenentment natural. Per dir-ho amb Válery: la ment està feta de tal manera que faci el que faci, mai és incoherent amb sí mateixa.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DeLillo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DeLillo. Mostrar tots els missatges
30 d’abr. 2020
27 d’abr. 2020
Covidianes-19 (IL) - No news
1.
La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar
La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.
Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.
La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment
2.
Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent -, l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.
Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.
La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar
La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.
Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.
La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment
2.
Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent -, l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.
Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.
17 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXX) - Soroll blanc
Cada vespre, prop de mitjanit, aprofito la visita diària al contenidor d'escombraries per vagarejar enfront de casa. A l’altra banda del carrer desert hi ha un coster poblat de pins, alzines i ullastres. A través de les branques, espurneja la munió de llums de la ciutat.
En el silenci guanyat als vehicles a motor i des de la penombra dels arbres hieràtics, avança implacable el brogit nocturn dels ocells i els animals nocturns. Un xivarri divers que un lector urbanita associaria a la fressa que esfereeix Bardamu en les nits selvàtiques de Viatge al fons de la nit de Céline. Xiscles estridents i murmuris semihumans, güells sagaços i esgarips regulars. Per uns breus instants, la consciència s’endinsa en una dimensió primitiva, ignota.
Tant ens hem allunyat de la natura?
Cioran considerava la desaparició del silenci (o l’omnipresència del soroll antropogènic) com un dels símptomes del final de la humanitat. Menys apocalípticament, sentim a dir amb freqüència que el silenci és un privilegi. Com així? Per a què serveix, el silenci? Doncs per a endinsar-se en la jungla de la pròpia consciència o en la dels altres – em revé mentre escric això aquest breu diàleg de La Grande Bellezza de Sorrentino: - Perchè non parla mai? - Perchè lui ascolta . O per a percebre el brogit de les profunditats que clama per reconquerir el seu antic espai. O, simplement, per parar atenció a la ressonància interior del soroll inextingible que ens envolta i ens defineix, d'aquest “rugit sord i il·localitzable com el que produiria certa forma multitudinària de vida immune a l’aprehensió humana”.
En el silenci guanyat als vehicles a motor i des de la penombra dels arbres hieràtics, avança implacable el brogit nocturn dels ocells i els animals nocturns. Un xivarri divers que un lector urbanita associaria a la fressa que esfereeix Bardamu en les nits selvàtiques de Viatge al fons de la nit de Céline. Xiscles estridents i murmuris semihumans, güells sagaços i esgarips regulars. Per uns breus instants, la consciència s’endinsa en una dimensió primitiva, ignota.
Tant ens hem allunyat de la natura?
Cioran considerava la desaparició del silenci (o l’omnipresència del soroll antropogènic) com un dels símptomes del final de la humanitat. Menys apocalípticament, sentim a dir amb freqüència que el silenci és un privilegi. Com així? Per a què serveix, el silenci? Doncs per a endinsar-se en la jungla de la pròpia consciència o en la dels altres – em revé mentre escric això aquest breu diàleg de La Grande Bellezza de Sorrentino: - Perchè non parla mai? - Perchè lui ascolta . O per a percebre el brogit de les profunditats que clama per reconquerir el seu antic espai. O, simplement, per parar atenció a la ressonància interior del soroll inextingible que ens envolta i ens defineix, d'aquest “rugit sord i il·localitzable com el que produiria certa forma multitudinària de vida immune a l’aprehensió humana”.
16 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXIX) - Idiosincràsies en confinament
16.40h. Les primeres setmanes de confinament vaig seguir sense falta el dietari online d’un novel·lista local. Aquest, uns dies enrere, va decidir interrompre’l perquè, deia, donat que l’estat d’alarma s’allargava indefinidament, no tenia sentit continuar.
La majoria s’imaginava que amb una quinzena bastaria per doblegar el virus. Enfocàvem el confinament com un repte, amb crides a la resistència i al coratge, com si es tractés de l’ascensió a la cara nord del K2. No obstant, la situació ha desbordat els límits inicials i encaram una interminable i incerta travessia pel desert.
Hi ha alguns per a qui l’enclaustrament indefinit representa poc menys que una tortura o una prova de fe. Més els hi valdria convertir-se a l'estoïcisme o com els primers romàntics, contemplar la vida durant aquestes setmanes com un aprenentatge de la dissort.
Per altra banda, els que d'habitud perceben, com Bernardo Soares, “no només la multitud de la qual són [part], sinó també els espais en blanc que hi ha al costat”, poden aprofitar per aprofundir en l’autoconeixement. Ni que sigui per estar entretenguts.
També n’hi ha que proven de continuar la seva vida com si no res, fent les adaptacions que convengui amb l’ajut d’utilitats tecnologies. I n’hi ha també, els manco imaginatius, que prefereixen, per costum o masoquisme, maldar en amargar-se la vida. Cadascun adopta el punt de vista que més li convé o que se li imposa per idiosincràsia o abúlia.
Jo em dic que més val seguir aquest pensament de Jack Gladney a White Noise: “Disfrutem mentre poguem d’aquests dies sense rumb, em vaig dir a mi mateix, tement la possibilitat d’una hàbil acceleració”.
La majoria s’imaginava que amb una quinzena bastaria per doblegar el virus. Enfocàvem el confinament com un repte, amb crides a la resistència i al coratge, com si es tractés de l’ascensió a la cara nord del K2. No obstant, la situació ha desbordat els límits inicials i encaram una interminable i incerta travessia pel desert.
Hi ha alguns per a qui l’enclaustrament indefinit representa poc menys que una tortura o una prova de fe. Més els hi valdria convertir-se a l'estoïcisme o com els primers romàntics, contemplar la vida durant aquestes setmanes com un aprenentatge de la dissort.
Per altra banda, els que d'habitud perceben, com Bernardo Soares, “no només la multitud de la qual són [part], sinó també els espais en blanc que hi ha al costat”, poden aprofitar per aprofundir en l’autoconeixement. Ni que sigui per estar entretenguts.
També n’hi ha que proven de continuar la seva vida com si no res, fent les adaptacions que convengui amb l’ajut d’utilitats tecnologies. I n’hi ha també, els manco imaginatius, que prefereixen, per costum o masoquisme, maldar en amargar-se la vida. Cadascun adopta el punt de vista que més li convé o que se li imposa per idiosincràsia o abúlia.
Jo em dic que més val seguir aquest pensament de Jack Gladney a White Noise: “Disfrutem mentre poguem d’aquests dies sense rumb, em vaig dir a mi mateix, tement la possibilitat d’una hàbil acceleració”.
10 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXIII) - Lockdown blues
Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.
Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?
“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”. “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.
Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?
(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)
Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?
“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”. “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.
Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?
(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)