28 de març 2020

Covidianes-19 (XIII) - Morts i presagis

El professor d’Anàlisi deia sovint, per encoratjar-nos davant un problema difícil, que tot a la vida té solució, manco la mort, la incògnita inabastable. Paradoxalment, en el ball de xifres en què vivim per la manca de proves a la població, sols una corba és fiable: la corba dels morts.

L’acumulació de decesos comença a ser obscena i el neguit que provoca només minva si el guarisme diari és inferior al d'ahir. Tanmateix, l’endemà l’increment es dispara de nou i la corba continua grimpant, imparable, cap el cel. I els morts s’amunteguen, en piles llunyanes i inodores des del confinament.

Ja són quinze jorns tancats. Amb les UCI saturades arreu, no es veu altra solució a aquesta equació funesta que el col·lapse del sistema. Mals presagis.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XII) - Tots som axolotl

Diuen que la tarda del dia que van assassinar l’arxiuduc Francesc Ferran, els vienesos, despreocupats, continuaven omplint els bars i escoltant música i bevent vi als bars com si allò no anés amb ells. Setmanes enrere, miràvem els vídeos dels xinesos cantant des de les finestres dels edificis de Wuhan amb una mescla d’estupor i compadiment distant. Ens semblava que allò no anava amb nosaltres, acostumats com estam que les desgràcies que assolen periòdicament l’altra banda del món - la misèria, la fam, les guerres, els naufragis dels migrants i altres epidèmies – no ens afectin més que el temps que tardam en canviar de canal.

I ara, en un gir inesperat, ens hem convertit en un d’aquells xinesos cantaires. Ens hem metamorfosat en el peix exòtic de l’altra banda del vidre de l’aquari, com en el conte de Julio Cortázar. Tots som axolotl. I, maldament ens resistim a acceptar-ho en l’isolament hipertecnològic en què vivim, “quelcom infinitament perdut i distant continua unint-nos”.

27 de març 2020

Covidianes-19 (XI) - Schopenhauer

Un microbi voluntariós ha irromput enmig de la pandèmia de postveritat i fake news i ens recorda la base de la nostra condició no és dialèctica, sinó material, biològica i química. De sobte, prioritzam de nou les necessitats bàsiques. Ahir omplíem compulsivament carretons al súper, avui esgotem les existències de medicaments genèrics de les farmàcies.

L’expansió universal de la Covid-19 fa resorgir en l’inconscient col·lectiu la memòria de les plagues medievals. Com en èpoques que pensàvem superades, la gent s’aferra irracionalment a allò que té més a mà, o sigui, la ignorància. Així, no és d’estranyar que aquí, rebin les ambulàncies dels malalts a pedrades, com als leprosos en l’antic testament i allà, es busqui la cura miraculosa en un líquid de neteja que conté cloroquina, un remei no confirmat al mal.

I és que ens aferram a la vida, i poca cosa més som.

26 de març 2020

Covidianes-19 (X) - Resignació

Confinament centrípet.
Impressió viva d’haver sumit en un bucle del temps. Desorientació. La vida, recaragolada en un mateix jorn repetit, igual a sí mateix.
Pleonasme d’hores. Dies com a llonganisses, concèntriques i repetides.
Aliens a la varietat immanent de l’existència, resistim el desterrament interior. Aclofats, la varietat de la vida ens és aliena.
Em dic que la resignació deu ser això.

25 de març 2020

Covidianes-19 (IX) - Que continuï l'espectacle

O Make me a mask - Dylan Thomas

Fa poques setmanes, quan la Història seguia encara el seu rumb aparentment inalterable, i tots feiem broma sobre l’ànsia d’alguns de proveir-se de paper higiènic, s’esgotaren les mascaretes en les farmàcies i només se’n trobaven a la revenda. Ara que (diuen que) arribam al pic de la pandèmia, no n’hi ha ni per als metges ni per a les infermeres ni per al personal assistencial de les residències d’ancians. En algunes d’aquestes, els virus ha causat massacres. S’han donat situacions macabres, amb residents compartint habitació amb cadàvers, com si d’una història escrita per Poe es tractés. I algun avi s’ha evadit per salvar la vida, emulant el protagonista d’aquell best-seller suec. Ja hauríem de saber, en aquestes alçades, que la realitat, si no la supera, almanco sí que imita força bé la ficció.

D’ara endavant, ens haurem d’avesar a portar-la a sobre de l’altra, tan necessària o més que la primera, en aquests anys de correcció política i intolerància a la dissensió. En la nova realitat profilàctica, viurem, encara més, parapetats rere les pantalles, en un món digital fet a mida, sense contradiccions, i a tota màquina: sobretot que no pari l’orquestra mentre no ens enfonsem del tot. I que continuï l’espectacle.