27 de maig 2020

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin


Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 
(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times

26 de maig 2020

Covidianes-19 (XLIX) - Confinat en un hotel

Una noticia del New York Times de la setmana passada parla de l’hotel W., una construcció de 325 metres d’alçada en forma de vela a l’extrem d’una platja de Barcelona. Fa setmanes que hi ha un únic habitant en l’hotel W. És un enginyer industrial que s’encarrega del manteniment.

Diu l’enginyer industrial que fa córrer l’aigua de cadascun de les 1400 aixetes de l’hotel durant cinc minuts cada cinc dies, per tal de prevenir, en el futur, infeccions per la bactèria Legionella. La Legionella causa una forma de pneumònia, coneguda amb el nom de malaltia dels legionaris (Legionnaires’ disease)

Diu l’enginyer industrial que fa 10 setmanes que roman confinat en l’hotel W.

Hotel i confinament porten, naturalment, a pensar en el Overlook hotel de The Shining

Jack Torrace no era enginyer, sinó escriptor. Diu en l'entrevista que li fan al principi de la pel·licula que en el passat havia treballat com a mestre d’escola. El manteniment que havia de fer Jack a l'hotel Overlook consistia en posar en marxa la caldera de tant en tant per encalentir diferents parts de l’edifici de forma rotatòria.

L’hotel W. podria ser també, per què no, una mitja lluna de vidre caiguda del cel i clavada en el formigó. 

Com es ben sabut, en un moment donat, Jack Torrace embogeix i es passa el dia escrivint la mateixa frase amb la màquina d’escriure. (Escriure 1400 vegades la mateixa frase cada 5 dies surt a 280 repeticions al dia)

Quan anava a l’escola, els mestres ens castigaven de tant en tant a escriure repetidament una frase a la pissarra. Un càstig, un ritual. 

Overlook significa mirador.

Des de la seva habitació, en la planta vint i quatre, l’enginyer industrial pot contemplar els barris costers, la mar, la platja deserta i al fons, les muntanyes. En canvi, posa per al fotògraf del New York Times tombat en una chaisse longue, llegint un novel·la – fingint que llegeix una novel·la.

Overlook també significa passar per alt, negligir, no tenir en compte.

L'hotel Overlook s’anomenava en realitat Timberly Logde i es troba a Clackamas County, Oregon.
A Oregon va néixer fa uns dies un moix amb dues cares. El moix de dues cares podia mamar amb una boca i miolar amb l’altra. Podia, en passat perquè ha mort. 

Segons els seus propietaris, el moix de dues cares orinava i defecava tot allò que bevia i menjava.

Definició de supervivència en temps de consumisme: ingressar més del que es gasta. Gastar més del que s'ingressa significa, en canvi, perir.

Diu Jack Torrace també en l'entrevista de treball que feia de mestre d'escola to make ends meet, per a sobreviure. 

Calcular els litres d’aigua que es tuden en l’hotel W. de Barcelona cada cinc dies.

Jack Torrace sofreix el que s’anomena comunament la “febre de la cabana”, un estat avançat d’irritabilitat i desassossec a causa del confinament, i acaba embogint i intentant assassinar la seva família.

L’enginyer industrial de l'hotel W. ha programat els llums de les habitacions per a que les nits, es dibuixi un cor en la façana de l’hotel W. Una forma de connectar amb el que passa a fora, diu. 

24 de maig 2020

Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?

23 de maig 2020

Exorcisme (Bernhardiana nº 57)

En un moment de debilitat mentre conversava amb el matrimoni A. en el Prater, l’artista vienès havia acceptat en contra la seva voluntat la invitació dels seus antics amics i mecenes, el matrimoni A., a l’així anomenat per ells sopar de societat, que havien organitzat per a la flor i nata de la societat vienesa aquell vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Aquella tarda, en trobar-se casualment amb el matrimoni A. mentre passejava pel Prater l’artista vienès havia comès el terrible error de, en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni A. i en segon lloc, acceptar la invitació al sopar de societat doncs no podia suportar ja el matrimoni A. des de feia decennis i per això mateix els havia estat evitant durant vint anys fins al punt de, llavors ho havia descobert, haver emigrat a la Gran Bretanya i haver evitat durant dues dècades tornar a Àustria i a Viena a causa del matrimoni A.

No obstant això, a les quatre de la matinada d'aquell dia, després d’abandonar l’així anomenat sopar de societat - on havia arribat el primer de tots i on havia restat fins el final de la vetllada quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni A. i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador - mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi se li va fer clar de cop i volta, com una revelació, que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni A. havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni A. i de tot el relacionat amb el matrimoni A. i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i repugnància respecte del matrimoni A. i respecte de les vetllades anomenades sopar de societat almanco durant dos decennis més.

Aquella nit, en arribar al seu apartament, l’artista vienès va poder, finalment, després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, des que havia tornat a la seva pàtria, dormir com un innocent. 

Precocitat (Bernhardiana nº 56)

Un nen belga de nou anys d’edat ha abandonat els estudis d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat d’Eindhoven perquè la universitat d’Eindhoven no ha permès que el nen belga de nou anys es graduï en solament deu mesos en Enginyeria Elèctrica i estableixi, en conseqüència, un nou rècord guiness en precocitat en l’obtenció del títol universitari. 

Segons diu la notícia del diari, els professors universitaris del nen han recomanat els pares que el seu fill acabi els estudis de tres anys de duració en devuit mesos i no en deu, com proposaven inicialment els seus progenitors, de manera que, segons les seves pròpies paraules, el jove estudiant no se senti pressionat i d'aquesta manera tengui la possibilitat de desenvolupar aptituds intel·lectuals com “l'agudesa, creativitat i anàlisi crític” durant la darrera fase dels seus estudis universitaris en Enginyeria Elèctrica.

Per la seva banda, el nen belga de nou anys - a qui la seva mare anomena “el meu petit Einstein” - ha declarat en les així anomenades xarxes socials que en un futur no molt llunyà pretén dedicar-se 
a la fabricació d’òrgans humans artificials per a, segons les seves pròpies paraules, “estendre la vida”, i ha declarat també que se sent decebut per la decisió del professorat de la seva facultat i no només això, sinó que ha acusat el rectorat de la Universitat d’Eindhoven de mentir i i ha indicat que endarrerir la seva graduació vuit mesos és simplement inacceptable.