14 de juny 2019

Vida Passada (Bernhardiana nº 22)

El Consell General del govern de l’illa meridional, reunit en sessió ordinària, decidí impulsar l’asfaltat de tots i cadascun dels carrers i les carreteres del país, les secundàries i les terciàries àdhuc, de manera que els turistes del nord que arribaven a l’illa amb l’objectiu (prioritari) de recórrer-la de punta a punta en bicicleta poguessin gaudir de l’experiència sense excessius riscos.

Quan, al cap d’uns mesos, s’hagueren asfaltat i condicionat totes i cadascuna de les carreteres del país, incloent les secundàries, les terciàries i fins i tot els així anomenats ‘camins de carro’, totes i cadascuna de les vies per on cabés la possibilitat, per mínima que fos, que s’hi pogués aventurar un turista en bicicleta, s’inicià un curiós fenomen que les autoritats no havien previst ni en el més atrevit dels seus somnis.

I és que a partir de llavors, els turistes del nord, atrets per la facilitat de desplaçament, les ideals condicions climàtiques durant tot l’any i el relaxat ritme de vida de l’illa, començaren a establir-s’hi de forma permanent.

-----

Naturalment, com no podia ser d’altra manera en els temps que corren, la cosa va anar a més.

Al cap d’uns anys, quan la saturació humana de l’illa, limitada en els seus recursos, arribà al paroxisme, el Consell de Govern, reunit aquest cop d’urgència amb els cònsols dels països nòrdics, va adoptar una mesura salomònica: per cada turista nòrdic que sol·licités un permís de residència, s’atorgaria a un illenc una visa per al país del turista.

-----

Els turistes arrelats a l’illa estudiaren la llengua i els costums de la minvant població autòctona; els homes aprengueren a conrear la terra i a pasturar el ramat, les dones infantaren nens i nenes rossíssims que acudien a les escoles públiques de l’illa. Arribaren al punt d’adquirir els hotels, on allotjaven els seus compatriotes del nord, que seguien desembarcant massivament a l’aeroport i amb el temps esdevenien veïnats seus. De mica en mica, els turistes accediren al Consell General del país, des d’on impulsaren restriccions a l’ús dels vehicles a motor, la implantacio d’innovadors mètodes pedagògics i la instal·lació de centrals fotovoltaiques i aerogeneradors.

-----

Per la seva banda, a poc a poc primer i després amb una freqüència creixent, famílies senceres d'illencs amatents a l’aventura i en busca de, com s’acostuma a dir, una vida millor, s’establiren en llogarets isolats dins les grans planes dels països nòrdics on ocupaven les cases dels turistes i es feien càrrec dels seus llocs de feina majoritàriament en el sector industrial.

Els illencs trasplantats, per així dir-ho, a milers i desenes de milers als països nòrdics prosperaren amb més o manco fortuna. Uns pocs, vençuts pel destí, decidiren tornar. Els que quedaren, de tant en tant, sentien la sobtada fiblada d’enyorança d’una imatge remembrada dels paratges de l’infància. Per combatre aquesta ocasional nostàlgia, recorrien amb els seus vehicles tot terreny nous de trinca les llargues i tortuoses carreteres polsegoses fins a les regions més septentrionals on contemplaven embadalits durant hores les aurores boreals que els recordaven els capvespres de tardor de la seva vida passada.

10 de juny 2019

Ícar (Bernhardiana nº 21)

Una goleta del segle XIX que havia estat recentment objecte d’una restauració total per valor d’un milió i mig d'euros i batiada com “Ícar” ha naufragat en el port d’H. després que a causa d’un viratge equivocat del capità pocs minuts després de salpar del moll, hagi envestit un creuer en la que era la seva primera navegació després de la restauració i s’ha enfonsat completament a dins la mar, a excepció del segment superior del pal major.

No s’han produït víctimes mortals, gràcies a la ràpida reacció de la tripulació del creuer que ha rescatat els vint-i-tres passatgers de la goleta i el capità de les gelades aigües amb els bots salvavides de la seva embarcació.

El capità de la goleta, que n'era també el propietari, havia costejat de la seva butxaca la remodelació del vaixell i com a resultat de l’accident s’ha vist arruïnat, ha declarat a la guàrdia costanera que en el moment de realitzar la fatal maniobra  no ha vist el creuer perquè el sol l’ha enlluernat i ha donat la culpa de tot plegat al turisme de masses i als temps que corren.

8 de juny 2019

Excel·lència (Bernhardiana nº 20)

Era el professor de la Facultat de Matemàtiques més respectat entre els alumnes i, al mateix temps, el professor més temut entre els alumnes de la Facultat de Matemàtiques, perquè en l’examen final de la seva assignatura exigia poc menys que l'excel·lència i era tan implacable en la seva exigència de l'excel·lència que any rere any, malgrat els alumnes de la Facultat s’esforçaven més en la seva assignatura que en qualsevol altre assignatura - àdhuc molt més que en qualsevol altre assignatura -,  de prop del centenar d'alumnes que acudien a les seves classes i es presentaven a l’examen, manco de cinc aconseguien aprovar.

Naturalment, any rere any, les baixes notes desanimaven els alumnes i un cop i un altre, inquietaven el rector de la Facultat de Matemàtiques qui, en reunir-se amb el professor, li pregava moderació en la seva insubornable exigència.

Tot i així, el professor P. es negava una vegada i una altra a cedir a les peticions del rector, perquè considerava, en el seu fur intern, que cap dels seus alumnes, no era mereixedor de l’aprovat, ni tan sols els que superaven l’examen final,

---

Aquell matí del mes de juny, al cap de moltes hores dedicades a corregir els exàmens finals en el seu despatx de la Facultat de Matemàtiques, el professor P. quedà, de sobte, com s’acostuma a dir, en estat de shock.

Va llegir i rellegir l’examen de l’alumne N., per encertir-se de la seva impressió primera i al final, va haver de reconèixer, que l’examen de l’alumne N. era, no només aprovable i fins i tot excel·lent sinó senzillament perfecte.

Acte seguit, el professor P. va sortir del seu despatx i va caminar arrossegant els peus fins al despatx del rector de la Facultat, uns metres més enllà del seu. Moments després, davant l’estupefacció, i qui sap si també, en gran part, l'alleujament del rector, va presentar la seva dimissió irrevocable.

En les actes de final de curs, la immensa majoria dels alumnes matriculats en l’assignatura del professor P. figuraven com aprovats. L'alumne N. hi figurava com a suspès, amb la nota més baixa.

Es comenta entre el claustre que, en la seva carta d'acomiadament, el professor P. va confessar que l’examen de l’alumne N. havia estat senzillament massa per a ell i que havia descobert, als seixanta-vuit anys, que havia desaprofitat la seva existència entre els nombres.

De llavors ençà, P. viu reclòs en la finca familiar, situada al més alt d'un turó i envoltada de pastures en el centre del país, a centenars de quilòmetres de la Universitat, dedicat en exclusiva a la ramaderia intensiva de boví, oví i caprí, que, com tothom sap, és, avui dia, un negoci deficitari.

28 de maig 2019

Ironia (Bernhardiana nº 19)

Per distreure's mentre feia cua per embarcar en un vol amb destinació a la ciutat de B., situada a més de sis-mil quilòmetres de distància, una jove enginyera d’una multinacional del sector de la comunicació va escriure en el seu terminal mòbil un missatge referent a la gent del país al qual viatjava que pretenia ser irònic i el va publicar instantàniament (i naturalment de forma irreflexiva) en l'així anomenada xarxa social, en la que tenia manco d’una cinquantena dels així anomenats seguidors.
Mentre l’avió sobrevolava l’Atlàntic en direcció antihorària i la jove enginyera es submergia en un profund somni, el missatge, que constava exactament de 12 paraules i 57 caràcters, sense comptar els espais en blanc, va ser llegit per més de cinc-mil dels així anomenats usuaris de l’així anomenada xarxa social escampats per tot el món, la immensa majoria dels quals van interpretar, de forma instantània i irreversible, que el text era inequívocament xenòfob.
Quan la jove enginyera va desembarcar a la terminal de l’aeroport de B. i va engegar el seu terminal mòbil, va rebre una quantitat desproporcionada de missatges censuradors, difamatoris i fins i tot maldients procedents de persones completament desconegudes i extraordinàriament enutjades.
Com és lògic i natural, la multinacional per a la qual treballava la jove enginyera i que tenia una sucursal a B., va acomiadar el mateix dia la jove enginyera de forma fulminant i irreversible basant-se en les opinions dels ofesos usuaris de les xarxes socials - cap dels quals, incidentalment, vivia en el país al qual la jove enginyera havia viatjat - i l’alcalde de la ciutat de B., maldament la jove enginyera s’apressà a disculpar-se públicament i adduí que el seu missatge havia estat mal interpretat, va decretar l’expulsió immediata del país de la jove enginyera, les dades personals de la qual foren publicades en tots els diaris del seu país d’origen per d’aquesta manera evitar que fos contractada de nou per qualsevol altra empresa del sector de la comunicació (o de qualsevol altre sector) i així preservar, en paraules del president, les bones relacions bilaterals entre ambdós països.
Els ofesos usuaris de la xarxa social van concloure que, fet i fet, la jove enginyera havia sortit ben parada.

26 de maig 2019

Por

"Potser existeix una altra escriptura, però jo només conec aquesta, de nit, quan la por no em deixa aclucar els ulls, només conec aquesta"
Kafka, a K. de Roberto Calasso, Anagrama (p. 128)