Objectivitat (Bernhardiana nº 94)

Els locutors de l'emissora de ràdio van lloar de forma unànime el gest de l'entrenador de l'equip X, el qual s'havia negat a saludar l'arbitre al final partit. Quan un aficionat els va recordar, en un missatge en les així anomenades xarxes socials, que la setmana anterior, quan l'entrenador de l'equip Y, el màxim rival de l'equip X, s'havia negat a saludar l'arbitre al final del partit, havien recriminat la seva actitud i l'havien qualificat d'antiesportiva, els locutors van adduir que era evident per sí mateix i per tant evident per la immensa majoria dels seus oients que l'entrenador de l'equip X havia actuat amb honestedat mentre que l'entrenador de l'equip Y havia actuat de mala fe i que no feia cap falta veure les imatges per arribar a aquesta conclusió.

Idea fixa (Bernhardiana nº 74)

D’acord amb el relat de les autoritats nepalís, l’alpinista suís August K., considerat unànimament com el millor del món en la seva especialitat, va arribar una tarda del passat mes de març al poblet remot del Nepal des d’on pretenia iniciar l’ascensió al Kanchenjunga per tal de completar així l’ascens als catorze vuit mils del planeta en temps rècord. Va instal·lar-se immediatament amb el seu equip de muntanyencs experts i un escamot de xerpes en l’unica pensió del llogaret, que disposava d’un modest jardí des del qual es dominava una vista notable de la vessant oest del Himalaya. August K. va asseure’s en una cadira per contemplar el paisatge i va quedar tan absort en la contemplació que no es va moure del seu seient fins que els darrers raigs de llum del sol ponent banyaven de roig el cim del Kanchenjunga i llavors va aixecar-se i va reunir el seu equip per comunicar-lis que havia decidir renunciar a iniciar a l’expedició l’endemà de matí, com estava planejat inicialment, i que restaria a la pensió per un temps indefinit.

Els membres del seu equip, els empresaris que patrocinaven l’expedició i fins i tot els familiars més propers, als quals havia comunicat la seva decisio per telèfon - a la pensió hi havia un rudimentari aparell que era l’únic de què disposava l’humil llogaret - van provar de totes les maneres possibles de fer-lo desistir de la seva dèria, però aquesta havia pres possessió d’August K. fins el punt que es passava mati i tarda assegut al jardí, consumint begudes alcohòliques de forma ininterrompuda i absort en la contemplació del cim de la muntanya que li faltava ascendir per obtenir l’ansiat rècord. A tot aquell que passava pel seu costat, li repetia una vegada i una altra, que des d’aquell seient en el jardinet aconseguia no només veure sinó també comprendre la muntanya i l’alpinisme com mai abans havia estat capaç.

August K. va restar a la pensió fins i tot després que el seu equip decidís tornar a Suïssa i els xerpes al seus pobles. Quan se li van acabar els diners, els propietaris de la pensió van avisar la policia nepalí que va desallotjar l’eminent alpinista. La seva extradició va ser tramitada amb urgència, doncs les notícies de la fallida expedició i l’inaudit comportament d’August K. s’havien escampat pel planeta i tot plegat afectava la reputació del país, que com tothom sap, basa una part gens despreciable de la seva economia en el noble esport de l’alpinisme.

Com no podia ser d’una altra manera, August K. es va retirar de l’alpinisme i des de llavors viu a Berna, on es dedica, amb reconegut èxit, a l’especulació financera.

Covidiana-19 (LI) - Espectre

Covidiana-19 número cinquanta-un

Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament

youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment

Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"

Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar

Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí

Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla

En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor

Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso

Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front

El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta

Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”

Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs

Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber

Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte

Oxímoron (Bernhardiana nº 50)

Diumenge passat, poc després d’assabentar-me de la mort en accident d’helicòpter del millor jugador de bàsquet dels darrers vint-i-cinc anys, vaig enviar un missatge de felicitació a través del terminal mòbil al meu amic M. i després de llegir la resposta de M. en mateix terminal mòbil, vaig adonar-me que era el primer cop que felicitava el meu amic, gran aficionat al bàsquet dès que era petit, en el dia del seu aniversari.
Naturalment a mi, que, com el meu amic, m’he sentit igualment atret pel bàsquet dès que era un nen, em serà més fàcil, penso, a partir d’ara, recordar la data del seu anniversari.

Ideals (Bernhardiana nº 43)

L’esportista d'elit que havia deixat els periodistes esportius amb un pam de nas, com s’acostuma a dir, en anunciar un matí en roda de premsa que es retirava de la competició, que donava tota la seva fortuna a la beneficència i que des de l’endemà d'aquell dia s’integrava com a treballador social en una ONG on es dedicaria en cos i ànima, com s’acostuma a dir, a millorar les paupèrrimes condicions de vida dels habitats del barri més degradat de la capital del país, va afirmar en un comunicat de premsa publicat el mateix dia per la tarda que havia decidit rectificar i no deixar la competició i com a conseqüència no esdevenir treballador social, perquè se n'havia adonat, en el transcurs del matí a la tarda, que la seva decisió sobtada havia estat motivada no tant per la compassió envers els desgraciats habitants del barri degradat com per l’odi que li inspirava des de feia anys el seu esport, els esportistes, els aficionats, els periodistes esportius i els dirigents del seu esport i tot el relacionat amb el seu esport en particular i l'esport en general, excepte els diners que havia guanyat “amb el suor del seu front” durant els anys en què havia estat indiscutiblement el millor en el seu esport - i que seguiria guanyant fins el moment de la seva retirada vertadera - i que naturalment no donaria ja a cap ONG ja que més endavant, en retirar-se definitivament, li permetrien, va dir, ser lliure de viure la seva vida ideal.