Han passat més de quaranta dies des de la darrera
covidiana. Avui em sento empès a escriure de nou sobre el present, sobre l’així anomenada actualitat, que no és altra cosa que la Covid o el Covid-19.
Tot sembla indicar que, passa a passa, sense pressa però sense pausa, es va tornant a la situació de partida del mes de març. A la casella de sortida, com en el joc de l’oca.
Rebrot. És la nova paraula de moda en l’així anomenada Nova Normalitat. S’estan produint rebrots arreu de la geografia de l’estat.
La manera més senzilla i directa d’anestesiar una por, és intentar definir-la. Rebrot: Herba que torna a créixer o brotar després d’haver estat dallada (DLC).
Una comarca de Lleida porta aïllada uns quants dies. A la província de Barcelona, es recomana no sortir al carrer.
Mai miro la televisió, però aquesta nit m’hi he plantat al davant durant vint minuts (temps suficient per a rebre tal quantitat d'informació que em costarà dies processar-la i digerir-la). La televisió diu que en aquests moments, hi ha 165 rebrots actius. No obstant, hi ha transmissió comunitària – sigui el que sigui el que això significa: probablement, que el virus torna a escampar-se de forma descontrolada.
La televisió diu a través de la boca mòbil d’un expert calb i d’apariència honesta– un epidemiòleg, potser? - que el cep del virus ha mutat. Que ja no és el cep B. Que ara el que es transmet és el cep G del virus – sigui el que sigui el que això significa. Després de buscar una bona estona, descobreixo que en català, el mot castellà «cepa», referit al tema que ens ocupa, es tradueix com «soca» i no com a «cep»
Soca: Conjunt d’individus el genotip dels quals presenta un o més caràcters fixos que els diferencien dels altres individus de la [...] població a la qual pertanyen (DLC).
Aquesta definició no em tranquil·litza, ans al contrari, m’inquieta en un sentit existencialista.
El virus, al cap i a la fi, és un organisme viu, com l’herba. L’herba creix perquè ha de créixer, el virus s’escampa perquè està en la seva natura. La seva natura consisteix en això. El virus no té dubtes existencialistes – o si en té, duren, com a màxim, el temps que dura una mutació.
Avançam doncs a les palpentes per un territori minat, per una fila de caselles i en una d’elles, entre l’herba, s’amaga la figura de la mort - que, paradoxalment, ha estat representada, tradicionalment, com un esquelet amb una dalla.
Mort, dalla, caselles: em ve al cap El Setè Segell, naturalment.
No és la mort en sí sinó la por a la mort, el que ens tornarà a portar al confinament.
El director del Centre d’Emergències Sanitàries mira a la càmera – la que té al front – estén el dit índex. Un any, diu.
Que només hem de fer bonda durant un any. Després ja estarà.
Al joc de l’oca, si caus a la casella de l’hostal, et quedes dos cops sense tirar. Caure a la casella de l’hostal i estar sense tirar una, dues, tres, deu, cinquanta rondes. O més. Però, com a màxim, 365 rondes. És un consol – per algú altre, imagino: per a mi, no.
Un mal, si està limitat en el temps, no espanta tant. La mort és per sempre. Estadísticament, un podria estar jugant al joc de l’oca durant tota l’eternitat i no atényer la casella final. Qüestió de sort. Qüestió d’estadística.
A veure si arriba la vacuna d’una puta vegada (mentrestant, seguirem escrivint covidianes).
