27 de jul. 2020

La hipertròfia de la raó (I) - Habermas sobre Adorno i Horkheimer



«En el procés històric-universal de la il·lustració,
l’especie humana s’ha allunyat
cada cop més del seu origen
però, així i tot,
no s’ha alliberat
de la compulsió mítica
a la repetició.


El món modern,
plenament racionalitzat,
només està
desencantat en apariència;
sobre ell penja la maledicció
de la cosificació
demoníaca
i de l'aïllament mortal.


En les fenòmens de paràlisi d’una emancipació que ha perdut el nord,
queda patent la venjança
que els poders de l’origen
s’han cobrat contra aquells
que no van tenir mes remei que emancipar-se i que,
tanmateix,
no van aconseguir escapar del tot.


La necessitat que té l'home
de dominar racionalment les forces naturals que l’amenacen
ha portat el Subjecte a un procés de deformació
que incrementa fins a l'infinit
les forces productives per mor de la pura autoconservació,
emperò
no fa res per a que
les forces de la reconciliació
que transcendeixen aquesta pura conservació
no s’atrofiïn.


La dominació
sobre la natura externa objectivada
i la natura interna reprimida
és el signe permanent de la il·lustració».


Jürgen Habermas, «el discurs filosòfic de la modernitat», pg. 139, Taurus Humanidades
(La traducció del castellà i la interpretació lliure del text són meves)

19 de jul. 2020

Covidianes-19 (??) - Un fantasma recorr Europa

Un fantasma es passeja per Europa: el fantasma del Confinament.

La policia tanca platges on s’han produït aglomeracions. S’estableixen restriccions de moviment de persones en algunes localitats. Obligació de portar mascareta als espais exteriors. Tancament de bars, gimnasos, espais d’oci.

Estam assistint, en ple estiu, al procés de confinament del mes de març, però a càmera lenta. Per a que ens anem fent a la idea, entre capbussades a la mar i glops de cervesa.

Deia Spinoza que les advertències dels deu manaments que déu revela Moisès a dalt del Sinaí i la performance de l’esser suprem en forma de núvols, llamps, trons i so de trompetes eren sobretot una forma d’assegurar-se l’obediència del seu poble. 

Assimilar el so d’una trompeta al d’un tro. Les trompetes de l’apocalipsi, que anuncien el judici final.

L’adveniment de la Covid com una forma d’apocalipsi. Apocalipsi significa «revelació». La revelació de la petitesa de l’home enfront de la impredictibilitat de la natura. 

La gent, en massa, es comporta d’una forma impredictible. Més com un manat d’ovelles que com un conjunt d’individus (suposadament) racionals. Una gernació atemorida és tan perillosa com una massa de gent inconscient del perill d’una amenaça latent, una massa de gent que no està en guàrdia – i qui està en guàrdia durant l’estiu?

L’única forma d’assegurar-se l’obediència de la gent és, o bé espantant-la amb calamitats, o bé a garrotades – i el déu de l’antic testament n’era un especialista.

El Coordinador del Centre d’Emergències, amb el seu aspecte demacrat, la mirada serena i la retòrica de predicador paternalista i el dit índex estès, podria passar per un un profeta. Un Moisès pels nous temps que ens esperen, almanco per un any.

El que ens espanta dels fantasmes és que puguin materialitzar-se en quelcom visible o tangible. A ningú li fa impressió un fantasma incapaç de manifestar-se.

El discurs del Coordinador del Centre d’Emergències seria més creïble si durant el seu discurs, es produís una bona tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a dojo. Alguna manifestació d’un ésser suprem. Però ningú llegeix la Bíblia avui dia – i menys que ningú, els creients. Així que tornarem al confinament, a algun estat proper a allò.  A no ser que succeeixi un miracle, la secreta esperança de la majoria de la població. D’aquests, n’hi ha per triar, a les xarxes socials.  I de fantasmes més esfereïdors, també.

18 de jul. 2020

Covidianes-19 (??) - La soca, la mort i la puta vacuna


Han passat més de quaranta dies des de la darrera covidiana. Avui em sento empès a escriure de nou sobre el present, sobre l’així anomenada actualitat, que no és altra cosa que la Covid o el Covid-19.

Tot sembla indicar que, passa a passa, sense pressa però sense pausa, es va tornant a la situació de partida del mes de març. A la casella de sortida, com en el joc de l’oca.

Rebrot. És la nova paraula de moda en l’així anomenada Nova Normalitat. S’estan produint rebrots arreu de la geografia de l’estat.

La manera més senzilla i directa d’anestesiar una por, és intentar definir-la. Rebrot: Herba que torna a créixer o brotar després d’haver estat dallada (DLC).


Una comarca de Lleida porta aïllada uns quants dies. A la província de Barcelona, es recomana no sortir al carrer.

Mai miro la televisió, però aquesta nit m’hi he plantat al davant durant vint minuts (temps suficient per a rebre tal quantitat d'informació que em costarà dies processar-la i digerir-la). La televisió diu que en aquests moments, hi ha 165 rebrots actius. No obstant, hi ha transmissió comunitària – sigui el que sigui el que això significa: probablement, que el virus torna a escampar-se de forma descontrolada.

La televisió diu a través de la boca mòbil d’un expert calb i d’apariència honesta– un epidemiòleg, potser? -  que el cep del virus ha mutat. Que ja no és el cep B. Que ara el que es transmet és el cep G del virus – sigui el que sigui el que això significa. Després de buscar una bona estona, descobreixo que en català, el mot castellà «cepa», referit al tema que ens ocupa, es tradueix com «soca» i no com a «cep»

Soca: Conjunt d’individus el genotip dels quals presenta un o més caràcters fixos que els diferencien dels altres individus de la [...] població a la qual pertanyen (DLC).

Aquesta definició no em tranquil·litza, ans al contrari, m’inquieta en un sentit existencialista.



El virus, al cap i a la fi, és un organisme viu, com l’herba. L’herba creix perquè ha de créixer, el virus s’escampa perquè està en la seva natura. La seva natura consisteix en això. El virus no té dubtes existencialistes – o si en té, duren, com a màxim, el temps que dura una mutació.

Avançam doncs a les palpentes per un territori minat, per una fila de caselles i en una d’elles, entre l’herba, s’amaga la figura de la mort - que, paradoxalment, ha estat representada, tradicionalment, com un esquelet amb una dalla.

Mort, dalla, caselles: em ve al cap El Setè Segell, naturalment. 

No és la mort en sí sinó la por a la mort, el que ens tornarà a portar al confinament.

El director del Centre d’Emergències Sanitàries mira a la càmera – la que té al front – estén el dit índex. Un any, diu.

Que només hem de fer bonda durant un any. Després ja estarà. 

Al joc de l’oca, si caus a la casella de l’hostal, et quedes dos cops sense tirar. Caure a la casella de l’hostal i estar sense tirar una, dues, tres, deu, cinquanta rondes. O més. Però, com a màxim, 365 rondes. És un consol – per algú altre, imagino: per a mi, no.

Un mal, si està limitat en el temps, no espanta tant. La mort és per sempre. Estadísticament, un podria estar jugant al joc de l’oca durant tota l’eternitat i no atényer la casella final. Qüestió de sort. Qüestió d’estadística.

A veure si arriba la vacuna d’una puta vegada (mentrestant, seguirem escrivint covidianes).

13 de jul. 2020

Les figues a l'agost (Bernhardiana nº 66)

La setmana passada, un turista britànic es va precipitar de la setena planta d’un hotel d’una localitat costanera i va aterrar a sobre d’un conegut empresari, propietari de les discoteques de més anomenada i enredat en vàries causes judicials, qui en el moment de ser aixafat pel turista britànic, estava sopant amb uns inversors estrangers en el restaurant de moda de la localitat costanera, que casualment era de la seva propietat. S’ha sabut, a partir de fonts fiables, que en el moment de la seva mort, l'empresari estava enllestint la venda dels seus negocis doncs tenia pensat abandonar l’illa i mudar-se a una illa privada del Pacífic amb tota la seva família. El govern insular té previst homenatjar el turista britànic, qui es trobava a l’illa celebrant el seu comiat de fadrí i en la autòpsia de qual s’ha detectat alcohol, cocaïna, èxtasi i altres substàncies i també l’empresari, a qui anomenarà fill il·lustre de l’illa a títol pòstum. Tot això, naturalment, en haver passat l’estiu i la temporada turística que està sent, segons els mitjans de comunicació, una temporada turística històrica.

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...