Covidiana-19 (LI) - Espectre

Covidiana-19 número cinquanta-un

Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament

youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment

Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"

Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar

Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí

Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla

En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor

Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso

Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front

El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta

Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”

Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs

Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber

Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin

Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 

(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times

Covidianes-19 (XLVI) - L'absència

Sembla mentida que hagin passat nou setmanes completes des del començament del confinament. Avui, un altre dia insufrible - El gaucho insufrible, una novel·la o recull de contes de Roberto Bolaño. 

En un museu, una fotografia de Patti Smith de la cadira on treballava Roberto Bolaño es ven a quatre-mil euros. Una fotografia representa l’absència de l’escriptor. O l’absència, a seques.

Un epidemiòleg diu que el Covid-19 no desapareixerà mai. Que sempre serà amb nosaltres.

Penso que el virus, omnipresent i invisible, només pot ser representat com una absència pura; tots els estats d’ànim que genera en nosaltres durant totes aquestes setmanes són provocats per un buit al voltant d’un centre ubic.

“La veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, comença l’escriptura”, diu Barthes a “La mort de l’autor”.

Julio Anguita, Juan Genovés, morts de causa natural, sense que el covid-19 hi hagi intervingut - Un polític que semblava un artista, i un pintor que semblava un polític honest i compromès. 

Avui dia, la política, pura pantomima, ha perdut el seu centre; és finalitat pura i pura estètica; no importen els mitjans, ni l’ètica ni la moral.

El govern estatal - que sembla haver perdut el nord definitivament, i perpetua obscenament l’excepcionalitat del seu poder absolut - després de negar-se en primera instància, ha atorgat permís per a que els establiments comercials físics puguin celebrar rebaixes.

Les rebaixes com a cerimònia, com a ritual modern – una gernació acaramullant-se a la porta dels establiments minuts abans de l’hora i entrant com una manada de búfals en el moment d’obrir portes, llençant-se sobre les mercaderies en descompte amb un frenesí animal.

Diu Byung Chul Han a El Pais que els rituals han mort. Que els rituals impliquen repetició i que avui dia, la gent, o sigui, el consumidors, fugen de la repetició, que associen a una cosa avorrida i intranscendent, i busquen contínuament noves experiències i estímuls. 

Que el consum irrefrenable i la cerca continua d’estímuls és activada per la sensació de buit interior del consumidor.

Barthes deia que el centre de Paris era la torre Eiffel, i que era un centre buit. Deia Susan Sontag que com més buida i inútil trobava Barthes la torre Eiffel, més representativa li semblava com a signe, així com la literatura, com més inútil, més moralment útil li semblava que era.

Després de nou setmanes confinats i enganxats a les pantalles, la nostra natura política limitada al consum elèctric i alimentari, ens anam buidant per dins, com per obra d’un taxidermista; esdevenim de cada cop més transparents i aïllats; ens anam esvaint, com aquell personatge d’un capítol de Black Mirror. 

Esdevenim símbols de l’època que ens a tocat viure: de la pluralitat vana de l’aparença; de l’absència d’ànima com a símbol suprem.

Covidianes-19 (XVIII) - Já não suportamos estar em casa

1.
Els dies passen. Passen aviat o passen lentament? És mal de dir, anorreats com estam sota la monotonia sense contrastos de l'enclaustrament. Els titulars dels diaris, són diferents dels d'ahir o dels de la setmana passada? En el diari estatal més llegit, un epidemiòleg assevera que no es podrà tornar a la normalitat fins que no es trobi i es distribueixi massivament un vaccí. Un vaccí, segons el diccionari, és un preparat que estimula la formació d'anticossos per aconseguir la immunització contra diverses infeccions. O sigui, per induir el desplegament d'un exèrcit de microsoldats en el nostre interior.

2.
Intento posar-me en la pell- o com es diu ara, traduïnt una expressió anglesa, en les sabates - d'aquells que malviuen aquestes setmanes de confinament en apartaments foscos, dels immigrants que comparteixen habitacions sense finestres en pisos insalubres. Tracto de posar-me en la pell d'aquells als que se'ls hi acaben els diners, en la dels nens narcotitzats per la rutina i l'olor a reclosit, oiats de joguines i videojocs, que desitgen desesperadament sortir al carrer.

De passada, em fixo en la fotografia a contrallum de dos germans, un nen i una nena, asseguts amb les cames creuades enfront d'una finestra barrada arran del trespol. Donen l'espatlla a l'espectador, no els hi veim les cares, només el reflex del rostre de la nena en el vidre. Al cap d'un parell d'hores, me n'adono de que en aquella imatge hi ha un detall, un puntcum que em crida més l'atenció que els missatges més obvis, els nens empresonats o la sensació d'engabiament dels barrots: és la façana de l'enfront, coberta íntegrament per finestres. Són uns finestrals vulgars, sense ornamentació, que em retrotreuen a les galeries modernistes de La Corunya, que vaig descobrir en un programa de televisió que casualment vaig estar mirant la primera o segona nit de confinament. Acompanyada d'un guia turístic, la reportera caminava davant dels edificis modernistes i les vistoses galeries envidriades i record com en aquell moment em va punyir la impossibilitat no tan sols de viatjar, sinó fins i tot de sortir al carrer lliurement: el mateix desig impulsiu que expressen les espatlles encorbades i resignades dels dos nens.

3.
Mu mare em va explicar ahir que un home major que caminava pel carrer amb una barra del pa sota el braç va ser aturat per un policia local, que li va demanar el document d'identitat. Va resultar que l'home vivia a cinc quilòmetres d'aquell lloc. En descàrrec seu, l'home va explicar a l'agent, segons mu mare, que no suportava més estar tancat. El diario da Peste de Gonçalo M. Tavares acabava ahir precisament amb una frase similar: "Já não suportamos estar em casa." Com es combat aquesta desmoralització generalitzada, on es troben els anticossos per aquesta guerra casolana? No tenc altra resposta que aquesta, la més obvia: deixant passar el temps. Un dia més.. i van trenta-dos.

Tancar els ulls

«La condició prèvia de la imatge és la vista», deia Janouch a Kafka; i Kafka, somriguent, responia: «Fotografiam coses per foragitar-les de l'esperit. Les meves històries són una manera de tancar els ulls­»

Roland Barthes, La càmara lúcida (22) 

"...els esforços de la humanitat s'han dirigit sempre a l'enfortiment de la consciència. A aquest objectiu serviren els rites, les representacions col·lectives, els dogmes; tots ells eren dics i murs aixecats contra els perills de l'inconscient"

C.G. Jung, Sobre els arquetips de l'inconscient col·lectiu

Close your eyes for black thoughts, Getty Images

Covidianes-19 (XXIII) - Lockdown blues

Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.

Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula  – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?

“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”.  “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.

Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?

(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)

Definitivament un mite (Bernhardiana nº 11)

Durant més de cinquanta anys l’escriptor cèlebre havia estat considerat gairebé un mite en el món de la literatura, arran de la publicació i posterior èxit de crítica i de vendes de la seva única novel·la, i des d'aquell moment havia romàs en silenci fins al dia de la seva mort, succeïda dos anys enrere quan va ser atropellat per una furgoneta de repartiment just davant de la casa familiar a Nova York.
Just després de la desaparició de l’escriptor cèlebre, la viuda i la única filla de l’escriptor cèlebre havien anunciat, per a estupefacció de la premsa literària, que el seu espòs i pare respectivament no havia deixat mai d'escriure i que de fet, durant els cinquanta anys exactes que transcorregueren des de la seva retirada fins a la seva mort, no havia fet altra cosa que escriure (compulsivament), i que la seva obsessió amb l’escriptura - que el portava a distribuir llibretes i bolígrafs arreu de la casa i a escriure a totes hores, fins i tot mentre era al lavabo o mirava la televisió - que sols era comparable amb el seu zel en evitar que arribés a oïdes de la premsa que continuava escrivint amb tanta o més determinació que en els anys precedents al seu èxit literari, s’havia traduït en una quantitat ingent de manuscrits que atapeïen els prestatges de les estanteries que cobrien, des del terra al sostre, totes les parets del seu estudi a la casa familiar.
Unes setmanes enrere, la premsa literària rebé encara amb major estupefacció i fins i tot esglai la noticia de que l’estudi de l’escriptor cèlebre s’havia vist afectat per un incendi a la casa familiar que havia reduït literalment a cendres els mobles, les estanteries, els prestatges i els manuscrits que aquests contenien.
Segons les últimes investigacions de la policia publicades puntualment per la premsa sensacionalista, totes les sospites de l’incendi recauen en la vídua i la filla de l’escriptor cèlebre, les quals, d’acord amb la declaració de nombrosos testimonis, s’haurien vist aclaparades per la descomunal tasca de desxiframent, transcripció i classificació dels manuscrits del seu espòs i pare respectivament.
Hi ha unanimitat en els mitjans literaris en considerar que ara sí es donen totes les condicions per a que l’escriptor cèlebre esdevingui definitivament un mite perdurable en el temps.