Article del New York Times escrit per Adam Nossiter
Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència
Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.
Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció
En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa
Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris
Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada
(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)
Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget
Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen
Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris
A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone
En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena
El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris
Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin
Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat
Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme
En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano
En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria
El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter
Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin.
(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada