Sembla mentida que hagin passat nou setmanes completes des del començament del confinament. Avui, un altre dia insufrible - El gaucho insufrible, una novel·la o recull de contes de Roberto Bolaño.
En un museu, una fotografia de Patti Smith de la cadira on treballava Roberto Bolaño es ven a quatre-mil euros. Una fotografia representa l’absència de l’escriptor. O l’absència, a seques.
Un epidemiòleg diu que el Covid-19 no desapareixerà mai. Que sempre serà amb nosaltres.
Penso que el virus, omnipresent i invisible, només pot ser representat com una absència pura; tots els estats d’ànim que genera en nosaltres durant totes aquestes setmanes són provocats per un buit al voltant d’un centre ubic.
“La veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, comença l’escriptura”, diu Barthes a “La mort de l’autor”.
Julio Anguita, Juan Genovés, morts de causa natural, sense que el covid-19 hi hagi intervingut - Un polític que semblava un artista, i un pintor que semblava un polític honest i compromès.
Avui dia, la política, pura pantomima, ha perdut el seu centre; és finalitat pura i pura estètica; no importen els mitjans, ni l’ètica ni la moral.
El govern estatal - que sembla haver perdut el nord definitivament, i perpetua obscenament l’excepcionalitat del seu poder absolut - després de negar-se en primera instància, ha atorgat permís per a que els establiments comercials físics puguin celebrar rebaixes.
Les rebaixes com a cerimònia, com a ritual modern – una gernació acaramullant-se a la porta dels establiments minuts abans de l’hora i entrant com una manada de búfals en el moment d’obrir portes, llençant-se sobre les mercaderies en descompte amb un frenesí animal.
Diu Byung Chul Han a El Pais que els rituals han mort. Que els rituals impliquen repetició i que avui dia, la gent, o sigui, el consumidors, fugen de la repetició, que associen a una cosa avorrida i intranscendent, i busquen contínuament noves experiències i estímuls.
Que el consum irrefrenable i la cerca continua d’estímuls és activada per la sensació de buit interior del consumidor.
Barthes deia que el centre de Paris era la torre Eiffel, i que era un centre buit. Deia Susan Sontag que com més buida i inútil trobava Barthes la torre Eiffel, més representativa li semblava com a signe, així com la literatura, com més inútil, més moralment útil li semblava que era.
Després de nou setmanes confinats i enganxats a les pantalles, la nostra natura política limitada al consum elèctric i alimentari, ens anam buidant per dins, com per obra d’un taxidermista; esdevenim de cada cop més transparents i aïllats; ens anam esvaint, com aquell personatge d’un capítol de Black Mirror.
Esdevenim símbols de l’època que ens a tocat viure: de la pluralitat vana de l’aparença; de l’absència d’ànima com a símbol suprem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada