Llegeixo una entrevista a Gonçalo M Tavares. Diu que ens hem d’acostumar de nou a la idea del límit, com els antics grecs. A conviure amb la mort, que, com a suprem límit, dóna sentit a l'existència.
Diu Gonçalo M Tavares que durant totes aquestes setmanes de confinament no ha pogut escriure ficció. Acostumava a escriure unes tres hores al dia, segons deia a una entrevista pre-Covid. De forma ininterrompuda i a tota velocitat i sense repassar ni una línia. En acabar, imprimia totes les pàgines i les guardava a dins un calaix, on reposaven durant un parell d’anys. De tant en tant, extreia un dels munts del calaix, repassava i analitzava amb ull crític el seu propi text – com si fos d’un altre, deia – i si li semblava que valia la pena, llavors treballava el text com un diamant en brut, el polia i refinava fins que en sortia una novel·la.
Des del vint-i-quatre de març, Gonçalo Tavares escriu una crònica diària al diari Expresso. Són cròniques succintes, directes, composades de multitud de frases separades per punts i apart, a estones sense connexió aparent les unes amb les altres. Una dosi d’immediatesa i pols de l’actualitat, i una altra d'aforismes urgents, versos esparsos, frases a l’atzar. Substantius i verbs, sobre tot.
Una narrativa a salts, a estones indigesta, a estones tètricament divertida. Potser l’única narrativa, com diu ell, que es pot fer ara, en què la realitat s’ha convertit en la millor ficció. El dia a dia imprevisible en el què ens ha abocat aquesta crisi és més imperatiu que la sèrie més trepidant de Netflix.
Són mals temps per la cultura en general, i per la literatura i la música especialment, que semblen artificials, impostades al costat de la representació d’un món abocat a la resolució del seu propi absurd. Temps per escriptors com Tavares: intuitius, arriscats i viscerals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada