Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?