Covidianes-19 (LIV) - Cafarnaüm

EEUU. Manifestacions per la mort de George Floyd a mans de la policia. Incendis de cotxes i comissaries de policia. Genolls a terra i gasos lacrimògens. Les protestes podrien provocar una segona onada de contagis, alerten els experts, segons el New York Times. Es commina els manifestants a mantenir la distància de seguretat. Ahir a la nit, en produir-se disturbis molt aprop de la Casa Blanca, el president, Trump es va refugiar en un bunker. Com Hitler quan l’exèrcit rus assetjava el Reichstag, penso


Ha mort Christo. Juntament amb la seva esposa i coautora de les seves obres Jean Claude, va recobrir amb una tela el Reichstag de Berlin i el Pont Neuf de Paris, entre d’altres intervencions. Christo i Jean Claude no van rebre mai cap subvenció pública. Viatjaven en avions separats per a que, en cas d’accident, un dels dos sobrevisqués i pogués continuar l’obra. L’obra de Christo i Jean Claude seguirà endavant a pesar de la mort de Christo, adverteix la web de Christo i Jean Claude


Imaginar-se el sermó de la muntanya de Jesús en temps de coronavirus: els feligresos seguint-ho a través de Google Meet o bé situats, com les peces d'uns escacs, en les caselles d'una graella gegantina que recobreixi tota l'extensió de la vessant de la muntanya


El messianisme segons Trump: «Podria disparar algú al bell mig de la cinquena avinguda i no perdria cap votant»


Trump és molt actiu de les xarxes socials. Salvini és molt actiu de les xarxes socials. Trump és, com Salvini, un expert en l’art de mostrar-se, en l’art d’aparentar, en l’art del simulacre (simulacre: acció simulada). Trump és potser, penso – pensar no és altra cosa que construir fràgils hipòtesis per passar el temps -, el prototipus de feixista en el segle XXI


De cada cop, ens relacionam manco de manera presencial. Presència: Fet d’ésser, de trobar-se en un lloc. D'uns anys ençà, s'està produint una creixent deshumanització de les relacions socials. La generalització de l’ús de les xarxes socials durant els darrers anys té molt a veure amb aquesta creixent deshumanització. Marc Augé diu que «paradoxalment, les xarxes socials estan destruint les relacions socials». Durant la pandèmia, la interacció per mitjà de les xarxes socials ha augmentat en relació proporcionalment inversa a la disminució de la interacció presencial

Breu història de la comunicació entre dues persones separades físicament:
El correu va permetre escriure's de forma asíncrona
El telèfon va permetre parlar-se de forma síncrona
El sms va permetre escriure's de forma gairebé síncrona
El xat va permetre escriure's de forma síncrona
La videoconferència va permetre parlar-se i veure's de forma síncrona
Les xarxes socials permeten tot allò que permeten els sistemes anteriors i més coses encara


Una metàfora de la videoconferència: les pantalles de vidre de les sales de visita de les presons que surten a les pel·lícules. El pres i el visitant parlen per un intèrfon. Es poden veure les cares i tocar-se en un simulacre de contacte. Les així anomenades xarxes socials, penso, haurien d’anomenar-se xarxes inter-personals  o més bé, xarxes inter-individuals


Marc Augé: «relacionar-se amb l’altre requereix dedicar un espai i un temps concrets». L’adveniment de les xarxes socials ha creat una nova noció de lloc i una nova noció de presència. Els interlocutors de les xarxes socials es troben en nou lloc on només ells hi son presents de forma virtual (Virtual: Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real). Augé de nou: que avui dia, estam constantment en un no-lloc


L’endemà, Trump surt del búnker anar a l’esglèsia de Saint John Parish. La policia dispersa els manifestants per a que Trump hi pugui anar caminant des de la Casa Blanca. Sosté una biblia davant els fotògrafs.
- «És la seva biblia», demana un fotògraf?
- «Es una biblia», contesta Trump – la cursiva és del diari (no recordo quin)


Des d’algun punt en la història, la tècnica ha evolucionat molt mes ràpidament que l’ètica
Imaginar què escriuria Walter Benjamin sobre les així anomenades xarxes socials. Les relacions socials en l’era del totalitarisme tecnològic o quelcom per l’estil
Imaginar-se què escriuria Hannah Arendt
Nota: profunditzar en la relació entre les xarxes socials i el feixisme
Nota: llegir a Hannah Arendt
Nota: llegir més a Marc Augé

                                Wolfgang Volz/Christo                                          

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin

Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 

(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times