Els nostres assassins (Bernhardiana nº 48, nadalenca)

A Nadal tothom intenta, com s’acostuma a dir, treure el millor de sí mateix. Tothom intenta ser amable i benevolent amb els veïns, els companys de treball, els així anomenats amics i fins i tot amb els enemics i especialment amb els familiars quan és precisament en les famílies i sobre tot en els així anomenats àpats familiars en els que mitjançant el procés de treure el millor de sí mateixes, les persones treuen precisament el pitjor de sí mateixes; traguent el millor de sí mateixes i intentant fer-nos sentir com a casa, realment ens irriten i ens fastiguegen - encara més de l’habitual - i ens inciten, amb les seves bones intencions, a escapar del seu costat i ens recorden, any rere any, que el més important per a nosaltres en la vida no és ser feliços, sinó mantenir-nos allunyats d’aquells que pretenen infeccionar-nos la seva infelicitat crònica i incurable, mantenir-nos tan com sigui possible al marge d’ells, enfora d’ells i tan com sigui possible aclofats en el nostre món interior, alluny d’ells, els nostres assassins.
Realment, a Nadal no s’està enlloc millor que amb un mateix.