Epifania (Bernhardiana nº 95)

Algú menciona de passada el nom d'un director portuguès per qui sent una especial predilecció i llavors A., que aquest matí es troba d’un humor excel·lent, se'n recorda d'un documental que ha vist recentment, basat en la correspondència entre un poeta portuguès que viu a Brasil i una poeta portuguesa que viu a Portugal. Al començament, el documental l’havia entusiasmat, realment s’havia sentit corprès, diu, per l'autenticitat de les imatges i els sons de les paraules, per les imatges en moviment i per la música parlada, per la polifonia en les imatges i en la melodia; tot allò l'havia trasbalsat i com a conseqüència d'aquest trasbalsament, s'havia incorporat a mitges de la butaca, havia estirat el braç dret fins la taula baixa, on reposava el terminal mòbil  i havia escrit missatges entusiastes a tots els seus amics, col·legues i coneguts on recomanava vivament el documental, que qualificava en tots i cadascun dels missatges com d’autèntica revelació. En haver acabat d’enviar els missatges, no van passar ni deu minuts, diu, que amb la mà esquerra, va prémer el botó del comandament a distància per apagar el televisor quan restava més de mig documental, doncs el que havia experimentat en els darrers deus minuts, tot just després d’enviar els missatges amb el terminal mòbil, era el més aproximat a l'antítesi del que havia experimentat durant els primers deu minuts, realment un altre documental i una altra experiència fílmica, i en les seves paraules, realment res més que autocomplaença baratera en els darrers deu minuts, res més que beneitura fílmica i documentalista elevada al màxim exponent. Llavors me n'adono que l’humor de A. ha experimentat una mudança completa, un canvi de cent vuitanta graus, com s'acostuma a dir, i fins i tot li ha fuit la fam: l’entrepà de formatge i pernil salat que ha comanat i que havia començat a devorar amb una gana extraordinària ha quedat a mitges, com el documental. Després de romandre uns quants segons sorrut i en silenci, diu que, com és natural, no va enviar cap missatge de rectificació als seus amics, col·legues i coneguts, Que es fotin, diu, Que es fotin, tot recuperant el sentit de l’humor i fins on és possible, l’alegria de viure, Que es fotin, Que es fotin, repeteix una altra vegada abans de clavar una formidable mossegada a l’entrepà.

Errata (Bernhardiana nº 93)

A., que visita regularment el psicòleg des de fa més de vint-i-cinc anys, i segons pròpia confessió, seguirà consultant el psicòleg mentre li restin diners en el compte corrent, ens assegura que el psicòleg al que visita darrerament, és, sens dubte, el millor psicòleg que ha tengut mai, i que des que freqüenta la consulta d’aquest psicòleg, la seva salut mental ha experimentat una notable millora i que, de fet, es troba mental i psicològicament millor que mai o millor del que recorda haver-se trobat mai. No obstant, diu, cada cop que acudeix a la consulta, el psicòleg pronuncia equivocadament una determinada paraula. El darrer cop que hi va anar, ahir a la tarda, va tornar a pronunciar aquella paraula equivocadament no una, sinó vàries vegades i diu que, per aquest motiu, ha decidit no tornar a visitar aquest psicòleg, ja que, com és evident, senzillament seria aberrant tornar a la consulta i escoltar de nou aquella paraula mal pronunciada perquè,  tard o d'hora, el seu benestar mental es veuria afectat i acabaria per degenerar fins un punt de no retorn. Al cambrer, que s'acosta a la seva taula, li diu que avui no prendrà res més que un cafè amb llet, perquè ha concertat una cita amb un altre psicòleg que li han recomanat. Les dues primeres consultes són de franc, això li han assegurat, diu.

Matar la mare (Bernhardiana nº 86)

A. arriba a la cafeteria dient que ve de l’hospital, on ha visitat una antiga professora la qual van operar ahir i a qui els metges no donen gaires esperances. Diu que tot just en entrar a l’habitació, el rostre arruat de la seva antiga professora l’ha fitat i ha demanat per la seva mare, Has vist mumare?, diu A. que li ha demanat la cara arruada que llavors s’ha arruat encara més, s’ha arruat al màxim, diu A., i finalment ha abaixat la mirada com demanant disculpes i en un fil de veu ha mormolat, És morta. A. encén una cigarreta, xarrupa el cafè que li acaben de portar i diu que en sortir de l’habitació, la germana de la seva antiga professora se li ha acostat i li ha assegurat que demana per la mare deu o dotze vegades cada dia, i tot d’una després recorda que és morta. La mare va morir fa més de vint-i-cinc anys, diu A. que ha dit la germana de la seva antiga professora. A. ens mira, esclafa la cigarreta a mig fumar i diu, Mata la seva mare deu o dotze vegades al dia i encén una altra cigarreta a l’instant.

La mort i la pressa (Bernhardiana nº 67)

Aquell dia estava especialment nerviós, va dir A. tot just arribar a la cafeteria, a causa de la malaltia d’una amiga seva. Portava unes quants dies inquiet i unes quantes nits d' insomni, va dir, mentre aixecava la mà, demanava un cafè sol al cambrer amb una frase senzilla i perfectament modulada - que semblava pensada ex professo - i es treia el barret i el col·locava amb gran cura a sobre de la taula. La malaltia de la seva amiga, va dir A., s’acostava a la fase final, i com no podia ser d’altra manera, aquesta fase final no podia portar a cap més lloc que a la mort. "La desaparició", va dir, girant el cap en direcció a l’interior del bar i fent una senya al cambrer. Un cafè amb llet, que fes el favor de portar-li un cafè amb llet en lloc d’un cafè sol. Que era espantós pensar en la mort amb el matí tan fantàstic que feia, va dir A., però que quan una persona estimada s’acosta al final, és inevitable pensar tota l’estona en la mort, fins i tot en els moments més poc adequats per pensar en la mort. Entre el xivarri dels cotxes i de les converses de les taules, entre l’apoteosi del sol tardorenc i l’excés de vida al carrer, ell pensava en la mort, en la no-vida, la qual cosa era espantosa i extraordinària al mateix temps, va dir. Quan el cambrer va portar el cafè amb llet, A. va pagar de més i abans el cambrer no obrís la boca, li va dir queda’t amb el canvi, fes el favor, queda’t amb el canvi, i sense vessar-hi els dos sobres de sucre, com feia habitud, va fer un xarrup apressat al cafè amb llet i ens va demanar disculpes doncs se li havia passat que havia d’estar en un altre lloc en aquell precís instant. Per poc no es deixa, a més del cafè amb llet a mig acabar, el barret perfectament plantat a sobre de la taula.

Hábitos (Bernhardiana nº 38)

Café que no sabe a café, un café absolutamente imbebible, dijo A. “El café que sirven aquí, sabes, es un café de los llamados torrefactos, aunque a mi me parece más bien un café putrefacto”, dijo. Que era un café “absolutamente no apto para el consumo humano”. Sin embargo, cada mañana, nada más llegar a la oficina, bajaba al bar y pedía un café, a pesar de que un segundo antes de llamar al camarero y también en el momento en el que éste se inclinaba solícito hacia la mesa, retorciendo invariablemente las manos en un gesto “sutilmente repulsivo”, le venía a la mente el sabor del café que servían en esa cafetería. El mismo sabor desde hacía años, dijo, un sabor tan repugnante como el retorcer de manos del camarero, que quizá le parecía repugnante, dijo, el retorcer de manos, a causa del sabor del café. O quizá fuese al revés, “quién sabe, y de todas maneras a quién le importa”. Naturalmente, se arrepentía una y otra vez de pedir café, así como se arrepentía de acudir a la terraza de esa cafetería un día tras otro. Pero de alguna manera, dijo, sabía que era inútil resistirse; así como de alguna manera Josef K. sabía en su fuero interno que era inútil resistirse a sus acusadores desde el comienzo de El Proceso, aunque fuese incapaz de reconocerlo, él mismo, en el fondo, era incapaz de confesarse a sí mismo que era incapaz de resistirse a bajar a la cafetería un día tras otro y a tomar café en esa cafetería un día tras otro. “Hábitos”, repitió A. varias veces, “Hábitos, hábitos, hábitos”, mientras vertía el resto del sobre de azúcar en la taza de café y removía metódica y sonoramente con la cuchara. “Durante nuestra juventud, creamos nuestros hábitos a tientas, y en la vejez somos esclavos de nuestros hábitos y no podemos ya escapar de ellos”, dijo. Y luego, a continuación, “Los hábitos, esa cárcel”. Siempre terminaba por sorber el resto de la taza, y si el camarero pasaba en ese momento cerca de la mesa, levantaba con una agilidad inusitada su enorme y nervuda mano y pedía, casi suplicaba, con un murmullo de voz,“¿Me puedes traer otro café?”.