26 de des. 2019

Els nostres assassins (Bernhardiana nº 48, nadalenca)

A Nadal tothom intenta, com s’acostuma a dir, treure el millor de sí mateix. Tothom intenta ser amable i benevolent amb els veïns, els companys de treball, els així anomenats amics i fins i tot amb els enemics i especialment amb els familiars quan és precisament en les famílies i sobre tot en els així anomenats àpats familiars en els que mitjançant el procés de treure el millor de sí mateixes, les persones treuen precisament el pitjor de sí mateixes; traguent el millor de sí mateixes i intentant fer-nos sentir com a casa, realment ens irriten i ens fastiguegen - encara més de l’habitual - i ens inciten, amb les seves bones intencions, a escapar del seu costat i ens recorden, any rere any, que el més important per a nosaltres en la vida no és ser feliços, sinó mantenir-nos allunyats d’aquells que pretenen infeccionar-nos la seva infelicitat crònica i incurable, mantenir-nos tan com sigui possible al marge d’ells, enfora d’ells i tan com sigui possible aclofats en el nostre món interior, alluny d’ells, els nostres assassins.
Realment, a Nadal no s’està enlloc millor que amb un mateix.

29 de nov. 2019

Viral (Bernhardiana nº 47)

Segons els indicis de que disposava la policia, tot semblava indicar que la causa principal del suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat de la planta de fabricació de medicaments antivírics es trobava en la difusió d'un vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat que aquesta havia enviat una setmana abans de la seva mort a un treballador de la secció d'empaquetament.
La treballadora del departament de comptabilitat, en assabentar-se que no solament tot el departament de comptabilitat sinó també una immensa part dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics havien vist el vídeo o s’havien assabentat de la seva existència, va llevar-se la vida llençant-se des del pont de l'autopista.
Naturalment, quan els dies posteriors al suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat la policia va interrogar tots i cadascun dels treballadors del departament de comptabilitat i la majoria dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics, tots i cadascun dels treballadors interrogats van reconèixer haver rebut en els seus terminals portàtils un missatge amb el vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat però van assegurar haver esborrat el vídeo abans de mirar-lo. Els més vehements entre ells van afirmar que havien evitat mirar el vídeo per pudor.

13 de nov. 2019

El mitjà és el missatge (Bernhardiana nº 46)

Una estudiant d’economia del Boston College de vint-i-un anys d’edat ha estat acusada per la fiscalia del condat de Suffolk, Massachussets de causar la mort del seu al·lot, un estudiant de biologia del Boston College de vint-i-dos anys d’edat qui, dues hores abans de graduar-se en el Boston College, va entrar amb el seu vehicle en els aparcaments Renaissance de Boston i va pujar fins el desè pis i es va llançar al buid des del desè pis. Segons ha fet públic la fiscalia, la al·lota havia enviat al seu al·lot, en els dos mesos abans de llevar-se la vida, segons els investigadors, aproximadament quaranta-set mil missatges de text, en el contingut dels quals incitava al seu al·lot a que es llevàs la vida "no centenars sino milers de vegades". La noticia no aclareix si l’estudiant del Boston College va llençar-se al buit des del desè pis dels aparcaments Renaissance amb el vehicle o sense el vehicle.

6 de nov. 2019

   Per norma general, els homes esperen la decepció; saben que no s'han d'impacientar, que ella arribarà tard o d'hora, que els concedirà els terminis necessaris per a que es puguin lliurar als projectes del moment. Pel contrari, als desenganats la decepció els sobrevé durant l'acció; no hi ha cap necessitat de sotjar-la, ella està present. En haver-se alliberat de la successió, ha devorat el possible i ha fet superflu el futur. "Jo no vos puc trobar en el vostre futur", diu el desenganat als altres. "No tenim cap instant en comú". Això és així perquè per a ell, tot el futur ja és aquí.
   Quan un percep el final en el començament, va més ràpid que el temps. La il·luminació, decepció fulgurant, atorga una certitud que transforma al desenganat en alliberat.

Emil Cioran, "De l'inconvénient d'être né", Edicions Gallimard, 1973

11 d’oct. 2019

Postveritat (Bernhardiana nº 45)

Un diputat del partit A va ser descobert in fraganti mentre feia la sesta en el seu escó durant una sessió del Parlament local dedicada a debatre una llei de mesures per a la prevenció del fracàs escolar i va ser fotografiat mentre dormia per alguns diputats del partit B. En no res, les fotografies es van escampar, per així dir-ho, com la pólvora per les aixi anomenades xarxes socials. No obstant això, el diputat del partit A no solament no va dimitir del seu càrrec, com demanaven un gran nombre de diputats del partit B en les susdites xarxes socials sino que l’endemà, en el mateix Parlament local, va acusar els diputats del partit B de passar-se totes i cadascuna de les sessions del Parlament local dormint amb els ulls oberts a la seva bancada i com no podia ser d’altra manera, les seves paraules van ser aplaudides de forma atronadora per la bancada del partit A.

1 d’oct. 2019

Escriptor de culte (Bernhardiana nº 44)

Un escriptor de culte publicava cada quatre o cinc anys una novel·la o un recull de contes en una editorial marginal i poc coneguda. L’aparició de cadascun dels seus llibres era rebuda gairebé com una epifania pels seus escassos i fidelíssims lectors, la majoria dels quals desconeixia que el motiu de l’espaiament en el temps de les publicacions de l’escriptor de culte no era tant la inspiració fugissera o l’així anomenada autoexigència com les estretors econòmiques de la seva família, que el forçaven a treballar més dotze hores al dia en diversos oficis i li deixaven molt poc temps per escriure.

Inopinadament un dia com qualsevol altre les penúries de l’escriptor de culte es van acabar gairebé per art de màgia, quan la campanya de crowdfunding que sense el seu coneixement havia posat en marxa un dels seus lectors més entusiastes va aconseguir, contra tots els pronòstics, com s’acostuma a dir, col·lectar una quantitat ingent i realment desproporcionada de diners, cosa que va permetre a l’escriptor de culte dedicar-se exclusivament a la literatura durant dos anys.

Passats els dos anys, els lectors més fidels de l’escriptor de culte, els mateixos que en el passat havien llegit amb veneració totes i cadascuna de les seves esparses publicacions i s’havien deixat la pell, com s’acostuma a dir, per a sustentar l’escriptor de culte per a que l’escriptor de culte escrivís l’obra de la qual les estretors econòmiques de l’escriptor de culte els havia privat durant els anys, van manifestar de forma unànime a través de les així anomenades xarxes socials, després de llegir íntegrament però amb una veneració decreixent les cinc novel·les i els quatre reculls de contes que l’escriptor de culte havia publicat durant aquells dos anys, que el seu antigament preferit escriptor de culte s’havia deixat atrapar per la convencionalitat des que, per així dir-ho, havia escapat del pes d’una existència penosa.

Com és natural, des d'aquell moment l’antigament escriptor de culte va esdevenir un escriptor cèlebre i per tant no ja de culte i amb els anys li van ser concedits tots i cadascun dels premis literaris del país i va ser entrevistat per totes i cadascuna de les així anomenades publicacions literàries del país i per les publicacions no literàries del país i àdhuc va aparèixer qualque vegada a la televisió i naturalment les penúries econòmiques de l’escriptor cèlebre i les de la seva família es van acabar per sempre.

27 de set. 2019

Ideals (Bernhardiana nº 43)

L’esportista d'elit que havia deixat els periodistes esportius amb un pam de nas, com s’acostuma a dir, en anunciar un matí en roda de premsa que es retirava de la competició, que donava tota la seva fortuna a la beneficència i que des de l’endemà d'aquell dia s’integrava com a treballador social en una ONG on es dedicaria en cos i ànima, com s’acostuma a dir, a millorar les paupèrrimes condicions de vida dels habitats del barri més degradat de la capital del país, va afirmar en un comunicat de premsa publicat el mateix dia per la tarda que havia decidit rectificar i no deixar la competició i com a conseqüència no esdevenir treballador social, perquè se n'havia adonat, en el transcurs del matí a la tarda, que la seva decisió sobtada havia estat motivada no tant per la compassió envers els desgraciats habitants del barri degradat com per l’odi que li inspirava des de feia anys el seu esport, els esportistes, els aficionats, els periodistes esportius i els dirigents del seu esport i tot el relacionat amb el seu esport en particular i l'esport en general, excepte els diners que havia guanyat “amb el suor del seu front” durant els anys en què havia estat indiscutiblement el millor en el seu esport - i que seguiria guanyant fins el moment de la seva retirada vertadera - i que naturalment no donaria ja a cap ONG ja que més endavant, en retirar-se definitivament, li permetrien, va dir, ser lliure de viure la seva vida ideal.

18 de set. 2019

Avançar simplement

"Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat"

17 de set. 2019

Igualment (Bernhardiana nº 42)


Una illa noruega de la que mai ningú havia sentit a parlar fins llavors va ser notícia en els mitjans de comunicació de tot el món i va aflorar en les converses de tots aquells que segueixen amb un mínim d'interès l’així anomenada actualitat després que hi fos aprovat, mitjançant referèndum. una moció per a l’abolició del temps, que havia estat presentada pel més extravagant dels seus tres-cents habitants.
Segons el criteri els experts consultats, la supressió dels horaris en l’illa que preveia la moció aprovada comportaria els lògics problemes de coordinació en els serveis bàsics i en el transport però suposaria a la llarga una disminució de l’estrès i d'altres alteracions derivades de l’estil de vida modern.
Però vet aquí que al cap d’uns dies es va saber que la noticia de l’abolició del temps no era més que una invenció del ministeri de Turisme difosa amb l’objectiu de promocionar l’illa com a destinació turística.
Passats tres anys de la difusió i posterior desmentiment de la falsa notícia, s'ha sabut que en l’illa noruega el número de turistes s’ha multiplicat per deu, la renda per càpita s’ha incrementat un setanta per cent en el mateix període i s’han disparat el nivells d’estrès i ansietat entre la població.
També s’ha incrementat durant els darrers tres anys el nombre d’intents de suïcidi entre els habitants de l’illa, cosa que, segons els mateixos experts consultats tres anys enrere, hagués succeït igualment si la noticia hagués estat certa.

16 de set. 2019

Werden (Bernhardiana nº 41)

Mentre passejam amunt i avall la Prater Hauptallee amb un vell amic que en la seva joventut havia posseït totes les potències, li parlem d’un conegut poema i el nostre amic, per al nostre astorament, diu no recordar el poema i no reconèixer el nom de l’autor, a pesar de que va ser precisament ell qui ens va descobrir aquell poema i aquell autor en un moment decisiu per a nosaltres vint-i-cinc anys enrere. Tot plegat provoca en nosaltres la certesa abrupta i inequívoca de fins a quin punt el nostre vell amic ha esdevingut un altre.

12 de set. 2019

Tota una vida (Bernhardiana nº 40!)

Un professor de l’així anomenada educació secundària obligatòria que portava quaranta-un anys exercint la seva professió sense cap mena d'incident ressenyable i que des dels primers dies de la seva llarga carrera com a docent havia adoptat el costum de, cada cop que qualcun dels seus alumnes li feia perdre els papers, amenaçar amb llençar-lo per la finestra si no callava o no s’asseia o no abandonava l’aula quan ell ho requeria va ser citat al despatx del director de l’institut on havia treballat ininterrompudament durant quaranta-un anys i allà va ser informat pel director de l’institut en persona de la denúncia presentada el dia anterior a la Conselleria d'Educació per una dotzena de pares i mares, en la que acusaven el professor d'haver amenaçar de mort com a mínim una dotzena d'alumnes de l’institut. El professor, a qui faltaven quatre mesos per jubilar-se després de, com s’acostuma a dir, tota una vida dedicada a l’ensenyament, va abandonar el despatx del director i va dirigir-se immediatament al punt més alt de l’edifici i es va deixar caure al carrer des d'aquell mateix punt més alt, que sortosament es trobava a una alçada inferior a cinc metres. A pesar de tot, algú va fer arribar a l’habitació de l’hospital on es trobava ingressat el professor acusat d'intent d'homicidi un ram de flors amb una targeta on s'expressaven desitjos per una completa recuperació i una feliç i merescuda jubilació.

9 de set. 2019

Transcendència (Bernhardiana nº 39)

Cadascun dels set individus de diferent edat, sexe i condició que s’havien resguardat de la pluja torrencial sota el toldo d’un comerç un horabaixa de tardor va gravar durant deu minuts amb el seu així anomenat terminal mòbil la dona que, a deu metres del grup, després de quedar atrapada dins el seu cotxe en el bassal d’aigua marró que nega el carrer, abandona el vehicle a la deriva per la finestra del conductor i és arrossegada per l’aigua turbulenta fins el tronc esquelètic d’un arbre al què es subjecta de forma precària. Durant uns segons, que es fan eterns en visualitzar tots i cadascun vídeos, l’espectador manté una mínima esperança, infundada però visceral que aquest cop sí aconseguirà salvar la vida, però poc després de l'aflorament d'aquest humanitari sentiment, una escomesa de l’aiguada s'emporta definitivament la dona avinguda avall en direcció a la platja.

L’endemà, en ser entrevistats pels així anomenats mitjans de comunicació, els set individus s’acusen mútuament de no fer res per salvar la vida de la dona i al mateix temps es vanen d'haver realitzar un vídeo de més bona qualitat i sobretot més artístic que els dels seus companys d'aixopluc i per altra banda emfatitzen que sense la seva acció filmadora i especialment sense els seus vídeos, tots i cadascun dels quals van ser penjats a l’així anomenada xarxa social aprofitant que la connexió no va decaure en cap moment durant tota l’estona que la tempesta i la pluja torrencial van assotar la localitat costanera, la mort de la dona no hagués transcendit.

L'Ovella negra

Fa molts d'anys, en un país llunyà hi havia una vegada una Ovella negra.
Fou afusellada.
Un segle després, el ramat, penedit, va alçar-li una estàtua eqüestre que va quedar molt bé en el parc.
Així, successivament, cada cop que apareixien ovelles negres, eren ràpidament passades per les armes per a que les futures generacions d'ovelles normals i corrents poguessin exercitar-se també en l'escultura.

Augusto Monterroso, "El Paraíso imperfecto", Antología tímida, DeBolsillo 2013

8 de set. 2019

Hábitos (Bernhardiana nº 38)

Café que no sabe a café, un café absolutamente imbebible, dijo A. “El café que sirven aquí, sabes, es un café de los llamados torrefactos, aunque a mi me parece más bien un café putrefacto”, dijo. Que era un café “absolutamente no apto para el consumo humano”. Sin embargo, cada mañana, nada más llegar a la oficina, bajaba al bar y pedía un café, a pesar de que un segundo antes de llamar al camarero y también en el momento en el que éste se inclinaba solícito hacia la mesa, retorciendo invariablemente las manos en un gesto “sutilmente repulsivo”, le venía a la mente el sabor del café que servían en esa cafetería. El mismo sabor desde hacía años, dijo, un sabor tan repugnante como el retorcer de manos del camarero, que quizá le parecía repugnante, dijo, el retorcer de manos, a causa del sabor del café. O quizá fuese al revés, “quién sabe, y de todas maneras a quién le importa”. Naturalmente, se arrepentía una y otra vez de pedir café, así como se arrepentía de acudir a la terraza de esa cafetería un día tras otro. Pero de alguna manera, dijo, sabía que era inútil resistirse; así como de alguna manera Josef K. sabía en su fuero interno que era inútil resistirse a sus acusadores desde el comienzo de El Proceso, aunque fuese incapaz de reconocerlo, él mismo, en el fondo, era incapaz de confesarse a sí mismo que era incapaz de resistirse a bajar a la cafetería un día tras otro y a tomar café en esa cafetería un día tras otro. “Hábitos”, repitió A. varias veces, “Hábitos, hábitos, hábitos”, mientras vertía el resto del sobre de azúcar en la taza de café y removía metódica y sonoramente con la cuchara. “Durante nuestra juventud, creamos nuestros hábitos a tientas, y en la vejez somos esclavos de nuestros hábitos y no podemos ya escapar de ellos”, dijo. Y luego, a continuación, “Los hábitos, esa cárcel”. Siempre terminaba por sorber el resto de la taza, y si el camarero pasaba en ese momento cerca de la mesa, levantaba con una agilidad inusitada su enorme y nervuda mano y pedía, casi suplicaba, con un murmullo de voz,“¿Me puedes traer otro café?”.

2 de set. 2019

Incomunicació (Adorno)

"No hi ha cap pensament que sigui immune a la comunicació i manifestar-lo en el lloc equivocat o en la companyia equivocada és suficient per minar la seva veritat"

Adorno, Minima Moralia (1951)

31 d’ag. 2019

Tàctiques novedoses (Bernhardiana nº 37)

El primer ministre d’un país de l’anomenat primer món decidí, en contra de l’opinió dels seus assessors i de la majoria dels diputats del seu partit i fins i tot en contra de l'opinió pública majoritària promulgar un decret que fou qualificat de forma unànime pels mitjans de comunicació nacionals i internacionals d’arbitrari, injust, abusiu, absurd, irresponsable i xenòfob.

L’endemà el primer ministre, que el dia anterior s’havia negat a realitzar cap tipus de declaració oficial oral o escrita, va publicar a través del compte oficial del govern en una així anomenada xarxa social una sèrie de 12 missatges, de manco de vuitanta paraules cadascun, escrits amb un llenguatge groller i ple de faltes sintàctiques, semàntiques i ortogràfiques en els quals reprenia, criticava, censurava i pràcticament anihilava els seus opositors, els mitjans de comunicació i fins i tot l’així anomenada opinió pública.

En contra del que podria esperar-se, els 12 missatges del primer ministre foren molt ben rebuts per l’opinió pública, de tal manera que a partir d’aquell moment aquesta es posicionà majoritàriament a favor del decret i fins i tot els editorials d’alguns dels mitjans de comunicació durament atacats pel primer ministre aplaudiren la intrepidesa i determinació d’aquest i els diputats del seu partit s’admiraren de la sagacitat del seu líder i el més reputat analista polític del país puntualitzà que
el primer ministre havia demostrat, en contra dels escrúpols generalitzats i absolutament d’una altra època, que la finalitat, definitivament, justifica els mitjans.

30 d’ag. 2019

Massacre (Bernhardiana nº 36)

La jove nord-americana de 22 anys que havia planejat, juntament amb el seu al·lot, un adolescent de 19 anys que havia conegut en un xat d’Internet, una massacre en un centre comercial de Halifax, Nova Escòcia, la qual sortosament va ser evitada per la policia de Halifax, que havia sospitat en revisar els perfils dels dos joves a la xarxa social, havia preparat una carta d’acomiadament que tenia intenció de compartir amb els seus així anomenats seguidors just després de la massacre i poc abans de suïcidar-se i en aquesta carta hi havia inclòs una cita d’Així parlà Zaratustra amb la qual pretenia justificar el seu crim.

En bona llei, al cap i a la fi, el delicte més sagnant que havia comès la jove nord-americana havia estat haver mal interpretar Nietzsche de la forma més grollera, tosca i estúpida possible i haver malbaratat el pensament de Nietzsche de forma irrevocable per als milers de persones que llegiren la noticia en el diari digital i haver així massacrat Nietzsche per a tota aquella gent - tot i que, en bona llei, molt poques d’aquestes persones haguessin llegit Nietzsche en el futur i molt manco amb un vertader interès en entendre el més mínim aspecte del pensament de Nietzsche.

29 d’ag. 2019

Silenci

"Hem estat asseguts davant la televisió fins les deu. Miram la conferència de premsa de Schranz. Omplo el tassó de Thomas fins a dalt de vi calent i faig unes quantes observacions, però en Thomas manté un silenci impertorbable durant dues hores i mitja. Em resisteixo a pensar que sigui impossible dissoldre el seu mal humor, vull aconseguir que almanco em miri un cop. Quan el presentador diu que en Karl Schranz ha de volar demà cap a Innsbruck, jo dic: “En Schranz hauria de tenir un accident mortal; ha arribat al punt més alt i aquesta és la sortida més digna que té; en el futur, les coses només poden anar a pitjor per a ell”. Espero almanco l’assentiment de Thomas, perquè la mort és el seu tema preferit i normalment reacciona amb un somriure instantani a tot el que té a veure amb la mort. Roman en silenci. A les deu en punt, s’aixeca i diu “Bona nit” a la meva família. L’acompanyo fins a la porta. Habitualment l’acompanyo fins a l’aparcament mentre conversam; aquest cop m'he quedat a la porta, he dit “Bona nit” amb retard i ell ha partit sense dir-me res".

Text trobat en el blog de Lars Iyer. La meva versió és una traducció lliure de la traducció de Douglas Robertson Karl del text de Ignaz Hennetmair, localitzada a A Year With Thomas Bernhard.

25 d’ag. 2019

Nutshell

“I could be bounded in a nutshell, and count myself a king of infinite space”

La cita de Hamlet continua: “were it not that i have bad dreams”.

Desconeixo si Albert Speer, l’arquitecte i ministre d’armament del Tercer Reich, va ser assetjat pels malsons durant els vint anys (set mil tres-centes cinc nits) que va passar reclòs a la presó d’Spandau, a Berlin, el més probable és que, si somniava, ho fés amb el dia llunyà del seu alliberament. La pena de presó havia estat un mal menor, tenint en compte que es va salvar pels pèls de la pena capital en els judicis de Nuremberg. Dotze anys més tard d'entrar en el cercle de poder de Hitler després de crear l'espectacular "catedral de llum" en el congrés del partit nazi de 1934, en la mateixa ciutat, però aquest cop en el Palau de Justícia, va enlluernar la majoria dels seus jutges amb la seva retòrica i uns innegables dots dramàtics.

El que si es sap, o almanco així s’afirma a la wikipedia, és que durant aquelles dues dècades va llegir prop de cinc mil llibres, va estudiar anglès i francès, va dissenyar un jardí en el pati de la presó amb parterres i hi va sembrar flors, arbres fruiters i mates, seguint les línies generals d’uns plànols que havia mostrat a Hitler, i que a partir del vuitè any de presó va dur el compte de totes i cadascuna de les passes que feia en el seu jardí en un imaginari viatge al voltant del globus terraqüi. En acabar la seva condemna, havia realitzat, segons els seus propis càlculs, un total de trenta-un mil nou-cents trenta-sis quilòmetres i havia arribat fins a Guadalajara, Mèxic.

24 d’ag. 2019

Raó de ser (Bernhardiana nº 35)

Un cèlebre xef anglès que viatjà a la Índia i visità el suburbi de Dharavi, el més miserable de la ciutat de Mumbai, que segons el diari The Telegraph era en aquells moments l’indret de tot el país més visitat pels turistes, més i tot que el Taj Mahal, i que va quedar colpit i fascinat alhora per la extremes condicions de vida dels seus habitants i l’aparent bonhomia amb la que aquests portaven les seves humils existències, va dinar en un restaurant d’un carrer qualsevol del suburbi on servien un curry excel·lent i va travar amistat amb el cuiner, un indi de la seva edat que n’era també el propietari i li va proposar a l’instant intercanviar les seves vides durant un any, de manera que el xef es faria càrrec del restaurant de Dharavi i propietari del restaurant de Dharavi es posaria al capdavant del restaurant de dues estrelles Michelin que el xef tenia a Londres.

Al cap d’un any, el xef anglès i el cuiner de Dharavi van posar-se en contacte via correu electrònic i van acordar intercanviar les seves vides per sempre. El xef va establir-se definitivament a la barraca de Dharavi que havia pertangut al cuiner indi i aquest va establir-se definitivament a la mansió de Londres.

Els clients del restaurant de Londres van manifestar, en ser entrevistats poc després que la premsa s’assabentés de la curiosa situació, que no havien notat cap canvi en l'excel·lència habitual del restaurant, que segons tots els pronòstics aconseguiria aquell mateix any la tercera estrella Michelin. Per la seva banda, el restaurant de Dharavi és, des que es va fer pública la notícia, el restaurant més ben valorat de la ciutat de Mumbai i de tota l’India.

Tant el cuiner com el xef van declarar a la premsa, cadascun per la seva banda, que finalment havien trobat la raó de ser de la seva existència.

19 d’ag. 2019

104

Casualitat o Causalitat?

El número d'històries del recull L'imitador de veus de Thomas Bernhard, 104, coincideix amb el número de capses que conté l'arxiu d'Elias Canetti al búnquer sota terra de la Biblioteca Central de Zurich.

16 d’ag. 2019

Thaumetopoea pityocampa (Conte, Bernhardiana nº 34)

1.

En aclarir-se el cel, tal com havia previst el servei nacional de meteorologia del país i disminuir, en conseqüència, el risc d’un accident, els centenars de muntanyers returats al Camp 4 s’apressaren a reprendre la marxa amb vista a aprofitar l’interval de dotze hores durant el qual el temps es mantendria favorable - sempre segons la previsió del servei nacional de meteorologia del país - per tal d’intentar arribar al cim de la muntanya.

La muntanya era un colós nevat de més de vuit mil metres i malgrat es tractava de la muntanya més alta de la cadena muntanyenca, disposava de la ruta més accessible, amb diferència, de totes les rutes d’escalada existents en totes les muntanyes de vuit mil metres de la cadena muntanyenca i àdhuc del món sencer i per aquest fet, per tractar-se de la ruta més assequible per assolir la – anomenem-la així - glòria vuit milenària, havia atret durant dècades a milers i fins i tot desenes de milers de muntanyers àvids de coronar-la i sobretot de fotografiar-se al cim amb la bandera del seu respectiu país onejant alegrement al seu costat per contrast amb les seves estoiques figures.

2.

Aquell matí de primavera eren gairebé tres-cents els muntanyers disposats a atènyer el cim a qualsevol preu. Per això havien vingut de tots els punts del globus, mirant d’acomplir un feta - la culminació d’una ardidesa majúscula o d’una bestiesa megalòmana, segons de quin costat es mirava - que portaven anys perseguint com una obsessió malaltissa. Per fer realitat un somni o posar punt final a un malson, portaven tres dies i tres nits embolcallats com crisàlides en els sacs de dormir, esperant que des del camp base els comuniquessin per ràdio que ja no hi havia perill d'allaus ni de tempestes assassines i finalment aquell matí va arribar l’ansiada comunicació del camp base, segons la qual els esperaven dotze hores de cel clar i lliure de núvols, de sospites de tempesta i de ventegueres traïdores. Els sherpas, espolsant-se a dures penes la  letàrgia, sortiren de les tendes, que procediren a alliberar del semi-enterrament en què els havia sumit la neu, es carregaren a l’esquena les bombones d’oxigen, els centenars de metres de corda i la resta de material imprescindible per l’últim tram i començaren la marxa, obrint el camí als patrons en el darrer tram de la seva aventura.

Darrere els sherpas, tots i cadascun els muntanyers, amb la impaciència refulgint en la mirada, van partir del camp 4. El dia era esplèndid i van ascendir a bon ritme i d’acord amb el pla fins que, a primera hora de la tarda, un cop superada la darrera canal i just davant del darrer pas, va produir-se una situació insòlita. El pas era una espècie de passarel·la d'uns cent metres de longitud, empinada, aèria i estreta com el tall d’una navalla, sotmesa a un vent gèlid i de velocitat variable amb un precipici pregon i insondable a banda i banda. Els primers en arribar van travessar la passarel·la amb precaució i van accedir a la minúscula plataforma del cim sense problemes. En canvi, a mesura que anaven arribant més muntanyers, s'anava formant una cua que al cap d’unes hores ja s'estenia de punta a punta de la passarel·la.

Des del cim, les vistes eren excepcionals. Gràcies a l'aire esboirat, es veien clarament les muntanyes dels voltants, nevades i majestuoses també però inferiors en mida i en fama a pesar de ser molt més difícils d’escalar i només aptes per a experts. Els que accedien a la plataforma es prenien el seu temps per fotografiar-se a si mateixos, com és natural en una situació tan excepcional, per això havien esperat pacientment el seu torn al peu de l’abisme i era amb recança si no directament de mala gana que cedien el seu lloc de privilegi als següents. Tot això alentia encara més l'accés al cim, juntament amb el fet que quan els que acabaven de coronar iniciaven el descens, havien de travessar l’atapeïda passarel·la amb infinites precaucions. Com si de la fila de seients d'un cinema es tractès, havien de passar pel costat dels fardells de cara tapada per la màscara d’oxígen i dels sherpas, amb l'afegit que el que descendia i aquell pel costat del qual passava es veien obligats a donar-se una abraçada efimera i mil·limètrica per tal d'evitar caure tots dos al buit. Aquesta lenta maniobra involucrava cada vegada un gran perill i mantenia en tensió tota la fila de muntanyers.

Això sí, tot plegat, vist des d’una certa distància, no feia més impressió que la que causa l'observació d’una fila multicolor de Thaumetopoea pityocampa en la branca d’un pi.


3.

Increïblement, cap muntanyer va precipitar-se al buit durant la delicada maniobra i tots aquells que van fer la insòlita i civilitzada cua al cim del món van arribar al cim i es van fer la fotografia de rigor i aconseguiren així l’ansiada imatge que els proporcionaria, per dir-ho així, l'ingrés al panteó d’aquells que han escalat una muntanya de més de vuit mil metres.

Uns pocs muntanyers, els més covards o potser els més prudents, segons com es miri, quan es trobaven a manco d’un centenar de metres del cim, en vista de la llarga i interminable processó fins a la glòria, decidiren a contracor fer cas a la seva raó i abandonar; frustrats, descendiren fins el camp 4 i des d’allà, en unes hores, atenyiren el camp base sans i estalvis. No obstant, molts d’aquells que van arribar al cim aquell dia van sofrir congelacions en els dits de les mans i dels peus a causa de la llarga espera en la passarel·la i de la fatiga acumulada, i alguns d’ells no aconseguiren arribar mai al camp 4: allà on els abandonaren les seves forces, quedaven quiets, coberts a poc a poc per un llençol de fredor blanca, invisibles com pupes soterrades fins el dia en què, en fondre’s la neu a causa de l’escalfament global o simplement per la calor, sortirien a la superfície de nou i els seus abrics de marques de gamma alta i vius colors es mostrarien a la vista, com fites en la ruta de tots aquells que en el futur intentarien aconseguir també en aquell racó del món la seva porció d’immortalitat.

13 d’ag. 2019

Canetti i Bernhard, Bernhard i Canetti

La relació de Elias Canetti i Thomas Bernhard durà més o manco l’espai de temps en què es desenvolupa una trama en una novel·la de Bernhard: un parell (mallorquí) d’hores.

Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.

Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc  i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.

Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.

La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.

https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3

12 d’ag. 2019

Ascens (Bernhardiana nº 33)

Després de més de cinc anys d’investigació, la jutgessa del tribunal militar va fer públic l'auto en el què tractava de dilucidar la causa de l’accident d'un avió F-14 durant un vol de formació en el que va perdre la vida l’instructor, el comandant M. i el seu alumne, el capità P., en va sortir greument ferit.

Segons es deriva de la lectura de l’auto, de format inusual, amb una extensió superior a les dos-centes setanta pàgines i amb més de mil sis-centes notes a peu de pàgina, la causa de l’accident fou que un disc de la turbina del motor esquerre, en el qual, anys enrere, durant una revisió rutinària, s'havia detectat una clivella que no havia estat reparada per la negligència dels encarregats de taller mecànic, es va fragmentar, provocant problemes d’estabilitat en l’aparell i un cop enlairat l’aparell, el comandant M., qui no havia completat ni una cinquena part de les hores de formació requerides per poder desenvolupar la seva tasca com instructor però havia rebut totes les autoritzacions necessàries per part del seu superior, el tinent coronel F., va oblidar-se o va negar-se a realitzar les obligatòries proves de controlabilitat de l’aparell i tampoc va comprovar si el tren d’aterratge funcionava amb normalitat i maldament el més recomanable en aquella situació era saltar de l’aparell i salvar la vida dels tripulants, va decidir arriscar-se a aterrar en l’aeroport amb el beneplàcit del personal de la sala de control - al comandament de la qual es trobava precisament, segons l’auto, el tinent coronel F.

Finalment, com no podia ser d’altra manera, el tren d’aterratge es va trencar durant l'aterratge i l'avió va xocar violentament contra el terra i es va calar foc. Els bombers, que arribaren amb retard, realitzaren una extinció tan deficient de les flames que els tripulants van veure's obligats a ejectar-se dels seus seients per no morir calcinats: El capità P., maldament colpejar-se amb el terra, va salvar la vida; el comandant M., per la seva banda, va impactar sobre el camió de bombers i va morir a l’instant.

Com no podia ser d’altra manera, el tinent coronel F., que fa fer els ulls grossos amb la falta de formació del comandant M. en qualitat d'instructor i va gestionar pèssimament l’emergència, durant els gairebé sis anys que va passar entre l'accident i el final de la investigació per part de la jutgessa va ser ascendit pels seus superiors al rang de coronel.

31 de jul. 2019

Trastorn (Bernhardiana nº 32)

Un jove finlandès, gran aficionat a la música jazz des que era un nen, va estampar una matinada el seu vehicle contra la porta de l’ajuntament d’Amsterdam. 
 
El jove va explicar posteriorment a la policia que després de recórrer gairebé dos-mil quilòmetres des de Turku fins Amsterdam en el vehicle del seu oncle, havia passat més de quatre hores buscant infructuosament el lloc exacte en què havia mort el trompetista Chet Baker després de precipitar-se per la finestra de l’habitació de l’hotel on havia passat els darrers dies de la seva turmentosa existència.
 
Maldament havia preguntat pels carrers del Districte Roig a més de cinquanta persones - la immensa majoria de les quals van reconèixer ser turistes - va ser incapaç de localitzar l'indret, malgrat el carrer venia indicat en la guia turística que portava el jove i que també pertanyia al seu oncle, qui havia mort setmanes enrere en precipitar-se des de la teulada de casa seva.
 
Així com era un enigma, fins aquell dia, la raó per la qual el trompetista s’havia precipitat de la finestra de la seva habitació - si s’havia tirat o algú l’havia empès no es sabia del cert - no es sabia encara del cert si l’oncle havia genegat mentre realitzava unes simples tasques de manteniment en la teulada o si s’havia llençat voluntàriament, l’autoritat competent havia estat incapaç d’esbrinar-ho.

El jove va va emfatitzar en la declaració que allò que li havia fet perdre el cap era un text de la guia que assegurava que al lloc on havia romàs el cos inert del trompetista fins ser descobert i recollit pels serveis funeraris, l’ajuntament havia instal·lat una placa daurada on es podia llegir que aquesta mateixa placa daurada constituïa “un homenatge per part de tots els habitants d’Amsterdam al trompetista Chet Baker”.


(Idea sorgida tot escoltant Ocell de Foc d’Igor Stravinsky, Juliol 2019)

19 de jul. 2019

Claustrofòbia (Bernhardiana nº 31)

Un home de trenta-cinc anys d’edat que vivia a la localitat de P., situada a l’extrem septentrional de l’illa, es va fer fonedís un dia d’estiu de mil nou-cents noranta-quatre. En el moment de la seva desaparició, únicament portava a sobre la seva documentació i vint-mil pessetes. L’home va estar desaparegut durant quatre anys i mig i així hagués continuat de no ser per l'encontre casual amb un jubilat veïnat del poble de Q., antic soci del seu pare en una empresa de producció i venda de patates, que el va reconèixer en un alberg de Sarria mentre recorria el Camí de Sant Jaume en companyia d’una vintena de jubilats de l’illa.

El desaparegut va explicar a la Guàrdia Civil que havia estat recorrent el Cami de Sant Jaume durant quatre anys i mig ininterrompudament de Roncesvalles a Finisterre i de Finisterre a Roncesvalles i que, si per ell fos, hagués continuat la peregrinació durant un temps indefinit. Quan li van demanar pel motiu de la seva escapada, va dir simplement que, aquella nit d’estiu, havia patit un atac de claustrofòbia perquè l’illa se li havia fet, de sobte, massa petita.

Al cap d’uns mesos de tornar a l’illa i establir-se de nou a la localitat de P. a la casa familiar, una nit de forta tramuntana va furtar furgoneta del seu pare i va travessar l’illa a tota velocitat fins a l’extrem més meridional, concretament fins els alts penya-segats del cap de R. i amb la primera llum del dia es va estimbar amb la furgoneta pel precipici.

15 de jul. 2019

Paradoxes (Bernhardiana nº 30)

Paradoxalment, cap esdeveniment en la història de la ciutat havia aconseguit unir emocionalment la població al voltant d’un sol sentiment com ho va fer l’incendi i el posterior esfondrament de la catedral un dia de finals d’estiu, precisament quan es complien dos-cents trenta anys del saqueig de la catedral per part d’una gernació de ciutadans enfurismats.

El dia següent a la catàstrofe, quan encara s’elevava dels enderrocs una fina columna de fum cendrós i el ciutadans que es reunien davant les ruïnes es fregaven els ulls sense donar crèdit al que veien, els posseïdors de les dues fortunes més grans del país, el propietari de la major aerolínia i el propietari del major touroperador, es feien lloc a colzades, com s’acostuma a dir, a les portades dels diaris nacionals i en els titulars del telenotícies anunciant les generoses donacions que pensaven destinar a la reconstrucció del temple.

Quan, al cap d’unes setmanes, es van fer públics el plànols realitzats per l’arquitecte contractat per la diòcesi, en els quals proposava aixecar una rèplica exacta de la catedral ensorrada, es van produir les primeres discrepàncies entre la diòcesi i els dos mecenes, ja que cadascun dels dos mecenes tenia en ment una idea de catedral incompatible amb la de la diòcesi i al mateix temps, les idees dels dos mecenes eren completament oposades entre si.

Naturalment, es va produir un estira-i-arronsa entre els dos mecenes i la diòcesi, que necessitava imperiosament les donacions dels dos mecenes per emprendre la reconstrucció del temple, així com un estira-i-arronsa particular entre els dos mecenes. Al cap d’unes setmanes d’àrdues negociacions, va arribar-se finalment a un acord, segons el qual el temple seria reconstruït seguint els plànols de l’arquitecte contractat per la diòcesi, és a dir, com una rèplica idèntica de la catedral abans de l’incendi i posterior esfondrament. A canvi, el propietari de les aerolínia i el propietari del touroperador explotarien a mitges el negoci de les visites turístiques a la catedral durant les properes dècades i, com és natural, es quedarien amb la major part dels ingressos derivats d’aquesta activitat.

Uns quants anys després, la premsa va revelar el testimoni anònim segons el qual l’incendi de la catedral havia estat provocat per la llosca d’una cigarreta que un turista havia llençat al terra durant la visita a la torre del campanari. L’alcalde s’apressà a manifestar que gràcies a les mesures de seguretat implantades arran de la reobertura del temple, una imprudència com aquella no es tornaria a repetir i que la catedral, que qualificà en la seva al·locució de patrimoni dels ciutadans així com de patrimoni universal, no havia estat mai, en tota la seva història, en millors mans.

10 de jul. 2019

Amor propi (Bernhardiana nº 29)

El màgic indi, que en els seus inicis diguem-ne artístics havia provat sort amb la poesia i havia fracassat amb la poesia, va obtenir finalment la fama com a màgic, gràcies sobretot al número de “l’escapada aquàtica”, en el qual era submergit en les aigües terroses del riu de la ciutat lligat de mans i peus i al cap d’un minut aproximadament, quan l’angoixa començava a escampar-se entre els espectadors que es congregaven massivament a la riba, sorgia a la superfície i nedava alegrement entre els aplaudiments i l’admiració general. No obstant, en els darrers anys la màgia, com espectacle d’entreteniment, anava perdent adeptes. Per si no bastés amb això, el número de “l’escapada aquàtica” havia perdut credibilitat des què, en les així anomenades xarxes socials, on algú havia distribuït els vídeos de les actuacions del màgic, i molts dels així anomenats usuaris de tot el planeta dubtaven de la fermesa de les lligadures. En assabentar-se, el màgic sentí una fiblada en l’amor propi i decidí que les coses no podien quedar així. En la següent actuació, el seu assistent, seguint les seves ordres, li va fermar les cames amb una cadena d’acer assegurada amb un cadenat i li va subjectar els canells amb unes manilles amb les mans darrere l’esquena. Quan ja l’havien enganxat pels peus al ganxo de la grua que l’introduiria lentament dins el riu d'aigües tèrboles per darrer cop, va dir, segons consta en la declaració d’alguns dels espectadors, que si aquest cop aconseguia executar el seu truc amb èxit, seria un prodigi artístic que el faria popular de forma indiscutible i que si no ho aconseguia, seria una tragèdia artística, que el faria immortal.

29 de juny 2019

Degut a tres errors

"En els darrers segles s’ha fomentat l’estudi de la ciència, en part perquè hi havia esperances d’entendre millor la bondat i la saviesa de Déu mitjançant la ciència – aquest era la principal motivació d’alguns anglesos il·lustres, com Newton; en part, perquè hi havia un convenciment en la utilitat absoluta del coneixement, especialment en l'íntima relació entre coneixement, moralitat i felicitat – aquesta era la principal motivació d’alguns francesos il·lustres, com Voltaire; en part, perquè es pensava que mitjançant la ciència s’apreciava i s’accedia a qualque cosa altruista, inofensiva, autosuficient i realment innocent, on no hi prenien part els mals impulsos – aquesta era la principal motivació d’Spinoza, que es pensava que un esdevenia diví en assolir el coneixement; o sigui, a causa de tres errors"

Nietzsche, La ciència gaia (37) - La traducció és meva

28 de juny 2019

Dialèctica (Bernhardiana nº 28)

La nit en què s’havia reclòs en la seva habitació per llegir l’Enciclopèdia de les Ciències Filosòfiques de Hegel i durant la qual esperava comprendre per fi la dialèctica, va rebre de sobte la cridada telefònica i als pocs minuts abandonava l’apartament i no hi tornava fins els primers rajos de sol, completament borratxo però amb la certesa perible i autèntica d’haver copsat de forma definitiva en algun moment durant el camí de tornada l’essència del pensament filosòfic de Hegel.


27 de juny 2019

Ad hoc (Bernhardiana nº 27, Caldersiana nº 1)

Encara bo que la durant dècades pronosticada i anunciada pujada del nivell de les aigües en la ciutat costanera que constituia la destinació preferida pels turistes - els quals durant tot l’any desembarcaven dels creuers atracats en la dàrsena de la ciutat i inundaven els carrers de la ciutat i omplien a vessar els allotjaments hotelers i els així anomenats allotjaments de turisme residencial de la ciutat - provocà el negament de les plantes baixes, els palaus, els patis i les places en el nucli històric durant la celebració de les protestes dels autodenominats residents del nucli històric de contra el turisme de masses - que, segons el seu parer, havia convertit la seva ciutat, coneguda i estimada internacionalment per l'hospitalitat dels seus habitants i la harmònica convivència de diverses races en un entorn multicultural, en una ciutat inhabitable - perquè amb la subseqüent declaració de zona catastròfica  per part del Govern Central, el Govern Local va aprofitar per posar fi a les protestes de forma expeditiva i per manar, organitzar i executar el desallotjament complet de les cases del nucli històric i la reubicació de la totalitat dels habitants en uns campaments instal·lats ad hoc a la part continental de la península on es troba la ciutat.

--------

Donat que, contra tot pronòstic, la declaració de zona catastròfica per part del Govern Central no solament no havia foragitat el turisme de masses sinó que ans al contrari, durant les setmanes següents el número de reserves s’incrementà, per així dir-ho, de forma exponencial, el Govern Local, reunit en Consell extraordinari, decidí per unanimitat destinar els fons que el Govern Central havia proveït per al drenatge dels palaus, les places, els patis i les plantes baixes a la construcció de dos nous molls d’embarcament pels grans creuers i al bastiment d’un mur de tres metres entre la part continental de la península i el centre històric per tal d’evitar l’accés dels autodenominats residents de la part històrica a les seves antigues residències, en les quals el Govern Local tenia pensat ubicar els turistes que no capiguessin a les residències hoteleres ni als així anomenats allotjaments de turisme residencial.

-------

Com és natural, les autoritats del Govern Local es felicitaren d’haver donat amb una solució que si bé no acontentava totes les parts, almanco havia resolt una situació molt adversa d’una forma imaginativa i completament innovadora i havia donat un nou impuls a la primera indústria del país.


25 de juny 2019

Patriota (Bernhardiana nº 26)

L’eminent patriota que, des de la seva joventut, havia observat la muntanya en la distància, de la finestra del seu despatx estant, amb el desig inalterat pel pas dels anys d'ascendir algun dia al cim per tal de poder contemplar des d'aquell punt la vista que, segons es deia, comprenia l’extensió total del territori del seu petit país, finalment es decidí a intentar l’ascens de la muntanya en companyia d’un guia. El matí de cel blaus i aire diàfan que va atènyer el cobejat cim de la muntanya, la contemplació demorada i completa del paisatge al seu voltant es sintetitzà en la seva consciència en un pensament decisiu que  l’exasperà de tal manera que, de sobte, va intentar llençar-se pel precipici, i hagués aconseguit el seu objectiu de no ser per la providencial intervenció del guia, que va subjectar l'eminent patriota i per tant va salvar-li la vida i fou considerat des de llavors pels seus conciutadans com un heroi nacional.

Premis (Bernhardiana nº 25)

El primer pensament que va tenir el jove escriptor quan s’assabentà que havia guanyat el seu primer premi literari, ni més ni manco que el premi B. per unanimitat del jurat, va ser, naturalment, emular l’escriptor que més admirava - qui, segons explicava a la seva autobiografia, havia rebutjat tots i cadascun dels guardons literaris que li havien estat concedits durant la seva llarga i prolífica carrera - i per això va rebutjar el premi, de forma fulminant, per mitjà d’un comunicat de premsa breu i sec, que va causar estupefacció i fins i tot escàndol entre la comunitat literària del país.

No obstant, immediatament després de fer-se pública la noticia del rebuig del segon premi literari més important del país, el jove escriptor s’empenedí de la seva irreflexiva decisió, perquè es va adonar que la vertadera raó per la qual havia rebutjat el premi era que hagués estat pràcticament incapaç de fer el discurs d'agraïment a causa del quequeig que arrossegava des de l’infància.

El jove escriptor va continuar escrivint i publicant sense descans durant dècades, contes i novel·les, poesia i assaig, però l'idealisme jovenívol i les seves ambicions més pures havien quedat de costat: ara la única finalitat de tot plegat ja no altre que aconseguir ser distingit de nou amb un premi, ja no pensava res més que en això, i en com enfrontaria els seus temors més íntims el dia de la cerimònia.

Com és natural, després del seu inesperat refús al segon premi literari més important del país, cap institució, editorial o organisme públic o privat va gosar atorgar-li un premi mai més, tot i que va quedar finalista vàries vegades.

Molts anys després, li fou concedit finalment per unanimitat, el premi literari A., el més important del país, en reconeixement a la totalitat de la seva obra, quan l’escriptor ja no estava en condicions d’acceptar o rebutjar el guardó ni d’angoixar-se a causa del discurs d’agraïment. Era el primer cop en gairebé cent anys que aquest premi s’adjudicava a títol pòstum.

22 de juny 2019

Circ sense Lleons (Bernhardiana nº 24)

Els autodenominats animalistes, emparant-se en els principis ètics de defensa dels drets dels animals i en la llibertat d’expressió, empraren tots els mitjans al seu abast, incloent notícies en els diaris més sensacionalistes i la publicació arreu d’un vídeo de baixa resolució que havia estat gravat d’amagat pel pallasso - qui, com tothom sabia en el circ, era l’enemic mortal del domador de feres - per acusar el domador de maltractar, verbal i físicament, els lleons del circ i només van donar per finalitzada la seva croada quan el cos del domador, que portava quaranta anys en l’ofici, fou descobert un matí penjant inert d’un trapezi.

Com és natural, ningú es va fer responsable del suïcidi del domador i el públic en general, que havia mostrat fins aquell moment un gran interès i sensibilitat per l’afer, incendiant les xarxes, com s'acostuma a dir, amb crítiques despietades al domador, es va despreocupar des d’aquell moment del destí dels lleons, els quals, donada la dificultat en trobar un domador de feres avui dia, foren venuts pel propietari del circ a un país d’Orient Mitjà de dubtosa reputació en quant als drets dels animals i de les persones.

21 de juny 2019

Penitenciaria (Bernhardiana nº 23)

Gràcies a l’hemeroteca digital del principal diari local, aquest matí he sabut que vuit anys enrere, un dels principals diaris britànics, en un article sobre la nova directora de la penitenciaria de Palermo (Sicilia) va emprar la imatge - subministrada per una de les principals agències fotogràfiques del món - d’una política del meu país imputada per corrupció en diversos casos, que s’anomenava igual que la flamant directora de la penitenciaria italiana. En el citat article, el corresponsal del diari britànic a Itàlia informava de la decisió de la directora de la presó - en la què, segons les males llengües, un padrino de la màfia siciliana hi havia celebrat, dècades enrere, el seu aniversari amb tota mena de luxes, com xampany i ostres, i per aquest fet va començar a ser coneguda com el “Grand Hotel” - de privar alguns reclusos dels seus “privilegis", entre d’altres, l’exempció de portar l’uniforme carcerari, amb l’ànim de servir d’exemple a la resta de penitenciaries del país. Segons l’article del diari local, que reprodueix amb més o manco fidelitat les paraules de l’article del diari britànic, fins aquell moment molts de reclusos vestien amb tota normalitat americanes Armani, pantalons Valentino, camises Versace i últims models de sabatilles esportives Nike en la seva vida diària dins la presó. Cap al migdia, gràcies a un article publicat en un diari digital italià, m’he assabentat que la directora de la penitenciaria italiana s’ha jubilat recentment de la seva tasca. Per la seva banda, la política del meu país va morir fa dos anys a causa d’un infart que va sofrir en l’habitació de l’hotel de cinc estrelles de la capital on estava allotjada. Mai va arribar mai a ser jutjada i per tant mai va arribar a ser condemnada pels múltiples casos de corrupció en què estava implicada i per tant mai va arribar a trepitjar una presó.

14 de juny 2019

Vida Passada (Bernhardiana nº 22)

El Consell General del govern de l’illa meridional, reunit en sessió ordinària, decidí impulsar l’asfaltat de tots i cadascun dels carrers i les carreteres del país, les secundàries i les terciàries àdhuc, de manera que els turistes del nord que arribaven a l’illa amb l’objectiu (prioritari) de recórrer-la de punta a punta en bicicleta poguessin gaudir de l’experiència sense excessius riscos.

Quan, al cap d’uns mesos, s’hagueren asfaltat i condicionat totes i cadascuna de les carreteres del país, incloent les secundàries, les terciàries i fins i tot els així anomenats ‘camins de carro’, totes i cadascuna de les vies per on cabés la possibilitat, per mínima que fos, que s’hi pogués aventurar un turista en bicicleta, s’inicià un curiós fenomen que les autoritats no havien previst ni en el més atrevit dels seus somnis.

I és que a partir de llavors, els turistes del nord, atrets per la facilitat de desplaçament, les ideals condicions climàtiques durant tot l’any i el relaxat ritme de vida de l’illa, començaren a establir-s’hi de forma permanent.

-----

Naturalment, com no podia ser d’altra manera en els temps que corren, la cosa va anar a més.

Al cap d’uns anys, quan la saturació humana de l’illa, limitada en els seus recursos, arribà al paroxisme, el Consell de Govern, reunit aquest cop d’urgència amb els cònsols dels països nòrdics, va adoptar una mesura salomònica: per cada turista nòrdic que sol·licités un permís de residència, s’atorgaria a un illenc una visa per al país del turista.

-----

Els turistes arrelats a l’illa estudiaren la llengua i els costums de la minvant població autòctona; els homes aprengueren a conrear la terra i a pasturar el ramat, les dones infantaren nens i nenes rossíssims que acudien a les escoles públiques de l’illa. Arribaren al punt d’adquirir els hotels, on allotjaven els seus compatriotes del nord, que seguien desembarcant massivament a l’aeroport i amb el temps esdevenien veïnats seus. De mica en mica, els turistes accediren al Consell General del país, des d’on impulsaren restriccions a l’ús dels vehicles a motor, la implantacio d’innovadors mètodes pedagògics i la instal·lació de centrals fotovoltaiques i aerogeneradors.

-----

Per la seva banda, a poc a poc primer i després amb una freqüència creixent, famílies senceres d'illencs amatents a l’aventura i en busca de, com s’acostuma a dir, una vida millor, s’establiren en llogarets isolats dins les grans planes dels països nòrdics on ocupaven les cases dels turistes i es feien càrrec dels seus llocs de feina majoritàriament en el sector industrial.

Els illencs trasplantats, per així dir-ho, a milers i desenes de milers als països nòrdics prosperaren amb més o manco fortuna. Uns pocs, vençuts pel destí, decidiren tornar. Els que quedaren, de tant en tant, sentien la sobtada fiblada d’enyorança d’una imatge remembrada dels paratges de l’infància. Per combatre aquesta ocasional nostàlgia, recorrien amb els seus vehicles tot terreny nous de trinca les llargues i tortuoses carreteres polsegoses fins a les regions més septentrionals on contemplaven embadalits durant hores les aurores boreals que els recordaven els capvespres de tardor de la seva vida passada.

10 de juny 2019

Ícar (Bernhardiana nº 21)

Una goleta del segle XIX que havia estat recentment objecte d’una restauració total per valor d’un milió i mig d'euros i batiada com “Ícar” ha naufragat en el port d’H. després que a causa d’un viratge equivocat del capità pocs minuts després de salpar del moll, hagi envestit un creuer en la que era la seva primera navegació després de la restauració i s’ha enfonsat completament a dins la mar, a excepció del segment superior del pal major.

No s’han produït víctimes mortals, gràcies a la ràpida reacció de la tripulació del creuer que ha rescatat els vint-i-tres passatgers de la goleta i el capità de les gelades aigües amb els bots salvavides de la seva embarcació.

El capità de la goleta, que n'era també el propietari, havia costejat de la seva butxaca la remodelació del vaixell i com a resultat de l’accident s’ha vist arruïnat, ha declarat a la guàrdia costanera que en el moment de realitzar la fatal maniobra  no ha vist el creuer perquè el sol l’ha enlluernat i ha donat la culpa de tot plegat al turisme de masses i als temps que corren.

8 de juny 2019

Excel·lència (Bernhardiana nº 20)

Era el professor de la Facultat de Matemàtiques més respectat entre els alumnes i, al mateix temps, el professor més temut entre els alumnes de la Facultat de Matemàtiques, perquè en l’examen final de la seva assignatura exigia poc menys que l'excel·lència i era tan implacable en la seva exigència de l'excel·lència que any rere any, malgrat els alumnes de la Facultat s’esforçaven més en la seva assignatura que en qualsevol altre assignatura - àdhuc molt més que en qualsevol altre assignatura -,  de prop del centenar d'alumnes que acudien a les seves classes i es presentaven a l’examen, manco de cinc aconseguien aprovar.

Naturalment, any rere any, les baixes notes desanimaven els alumnes i un cop i un altre, inquietaven el rector de la Facultat de Matemàtiques qui, en reunir-se amb el professor, li pregava moderació en la seva insubornable exigència.

Tot i així, el professor P. es negava una vegada i una altra a cedir a les peticions del rector, perquè considerava, en el seu fur intern, que cap dels seus alumnes, no era mereixedor de l’aprovat, ni tan sols els que superaven l’examen final,

---

Aquell matí del mes de juny, al cap de moltes hores dedicades a corregir els exàmens finals en el seu despatx de la Facultat de Matemàtiques, el professor P. quedà, de sobte, com s’acostuma a dir, en estat de shock.

Va llegir i rellegir l’examen de l’alumne N., per encertir-se de la seva impressió primera i al final, va haver de reconèixer, que l’examen de l’alumne N. era, no només aprovable i fins i tot excel·lent sinó senzillament perfecte.

Acte seguit, el professor P. va sortir del seu despatx i va caminar arrossegant els peus fins al despatx del rector de la Facultat, uns metres més enllà del seu. Moments després, davant l’estupefacció, i qui sap si també, en gran part, l'alleujament del rector, va presentar la seva dimissió irrevocable.

En les actes de final de curs, la immensa majoria dels alumnes matriculats en l’assignatura del professor P. figuraven com aprovats. L'alumne N. hi figurava com a suspès, amb la nota més baixa.

Es comenta entre el claustre que, en la seva carta d'acomiadament, el professor P. va confessar que l’examen de l’alumne N. havia estat senzillament massa per a ell i que havia descobert, als seixanta-vuit anys, que havia desaprofitat la seva existència entre els nombres.

De llavors ençà, P. viu reclòs en la finca familiar, situada al més alt d'un turó i envoltada de pastures en el centre del país, a centenars de quilòmetres de la Universitat, dedicat en exclusiva a la ramaderia intensiva de boví, oví i caprí, que, com tothom sap, és, avui dia, un negoci deficitari.

28 de maig 2019

Ironia (Bernhardiana nº 19)

Per distreure's mentre feia cua per embarcar en un vol amb destinació a la ciutat de B., situada a més de sis-mil quilòmetres de distància, una jove enginyera d’una multinacional del sector de la comunicació va escriure en el seu terminal mòbil un missatge referent a la gent del país al qual viatjava que pretenia ser irònic i el va publicar instantàniament (i naturalment de forma irreflexiva) en l'així anomenada xarxa social, en la que tenia manco d’una cinquantena dels així anomenats seguidors.
Mentre l’avió sobrevolava l’Atlàntic en direcció antihorària i la jove enginyera es submergia en un profund somni, el missatge, que constava exactament de 12 paraules i 57 caràcters, sense comptar els espais en blanc, va ser llegit per més de cinc-mil dels així anomenats usuaris de l’així anomenada xarxa social escampats per tot el món, la immensa majoria dels quals van interpretar, de forma instantània i irreversible, que el text era inequívocament xenòfob.
Quan la jove enginyera va desembarcar a la terminal de l’aeroport de B. i va engegar el seu terminal mòbil, va rebre una quantitat desproporcionada de missatges censuradors, difamatoris i fins i tot maldients procedents de persones completament desconegudes i extraordinàriament enutjades.
Com és lògic i natural, la multinacional per a la qual treballava la jove enginyera i que tenia una sucursal a B., va acomiadar el mateix dia la jove enginyera de forma fulminant i irreversible basant-se en les opinions dels ofesos usuaris de les xarxes socials - cap dels quals, incidentalment, vivia en el país al qual la jove enginyera havia viatjat - i l’alcalde de la ciutat de B., maldament la jove enginyera s’apressà a disculpar-se públicament i adduí que el seu missatge havia estat mal interpretat, va decretar l’expulsió immediata del país de la jove enginyera, les dades personals de la qual foren publicades en tots els diaris del seu país d’origen per d’aquesta manera evitar que fos contractada de nou per qualsevol altra empresa del sector de la comunicació (o de qualsevol altre sector) i així preservar, en paraules del president, les bones relacions bilaterals entre ambdós països.
Els ofesos usuaris de la xarxa social van concloure que, fet i fet, la jove enginyera havia sortit ben parada.

26 de maig 2019

Por

"Potser existeix una altra escriptura, però jo només conec aquesta, de nit, quan la por no em deixa aclucar els ulls, només conec aquesta"
Kafka, a K. de Roberto Calasso, Anagrama (p. 128)

25 de maig 2019

Mediocre (Bernhardiana nº 18)

Solament llegia obres clàssiques i solament anotava amb llapis en els marges de les pàgines dels llibres de les obres clàssiques, així com solament escrivia inspirant-se en les grans temàtiques de les obres clàssiques - que constituïen l’única casta de literatura que suportava - maldament d'alguna manera sabia que, per a assolir algun tipus de comprensió sobre la seva època i especialment sobre la seva pròpia consciència - i això últim era allò que més li preocupava en el més íntim, encara que no volgués admetre-ho als altres i molt manco a si mateix - la veritat era que eren precisament les obres contemporànies, sobretot les obres contemporànies que considerava mediocres - i despreciava - les que hauria de llegir i que era en els marges de les pàgines dels llibres de les obres mediocres on hauria de prendre anotacions amb llapis i que era inspirant-se en el que li suggerien aquestes obres mediocres que hauria de produir els seus escrits i la seva obra.

21 de maig 2019

Zona de confort (Bernhadiana nº 17)

Un grup de cinc jubilats germànics de vacances a l’illa paradisíaca en règim de tot inclòs, al cap d’una setmana assolellant-se en la platja decidiren prendre un autobús, i després un tren, i després un altre autobús que els portà al punt d’inici de l’excursió de la coma negra de la que tant havia sentit parlar un d’ells i després d’endinsar-se en la coma negra no es tornà a saber res més d’ells fins una dècada més tard quan un muntanyer expert descobrí per pura casualitat els ossos amuntegats i confosos dels cinc jubilats germànics al peu d’un penyal. El dia després de la troballa, un diari de l’illa especialitzat en successos, retreia pòstumament als cinc jubilats germànics la negligència d’haver abandonat la zona turística, malgrat el sender triat pels jubilats era, segons els especialistes, el més fàcil dels senders de la coma negra i accessible a tothom.

19 de maig 2019

Contra (Bernhardiana nº 16)

Mentre era viu, una vegada i una altra imputava al fet d’haver viscut sempre a la casa familiar i d’haver freqüentat ininterrompudament els amics de la infància i especialment al fet d’haver romàs al país fins que, en les seves pròpies paraules, ja era massa tard la mediocritat de la seva obra literària, quan, segons els crítics, les millors pàgines de la seva extensa obra eren precisament aquelles que havia escrit contra la seva infantesa, contra la seva familia i contra el seu país.

17 de maig 2019

Feta (Bernhardiana nº 15)

Un jove de vint-i-dos anys natural de Helsingør va publicar a les així anomenades xarxes socials la seva intenció d’assolir el rècord Guinness de número de viatges en motocicleta entre Dinamarca i Suècia a través del pont de Øresund en vint-i-quatre hores, que havia estat establert en 31 per un motorista de Malmö unes setmanes abans, el mateix dia de la inauguració del pont.
Pocs minuts després d’haver iniciat el seu intent, el jove va perdre el control de la motocicleta molt a prop de la meitat del pont i va impactar amb la roda davantera en la barrera del costat de la carretera, amb tan mala fortuna que va sortir despedit i va precipitar-se irremeiablement en el mar Bàltic.
Atès que els diaris sensacionalistes van esbrinar posteriorment, entre altres coses, que havia estat passant per una greu crisi amorosa i que en el moment de dur a terme el seu intent de record Guinness es trobava sota els efectes dels ansiolítics i dels antidepressius, el jove de Helsingør va passar a ser considerat des de llavors com la primera persona en intentar el suïcidi des de dalt del pont de Øresund i la primera persona també en aconseguir la tràgica feta.

14 de maig 2019

Èxit (Bernhardiana nº 14)

No havia tornat a la casa familiar ni a la petita ciutat nord-americana d’A. des que cinc anys enrere havia partit en autobús en direcció a la capital per convertir-se en una així anomenada “estrella del rock” i malgrat els seus biògrafs creuen conèixer el motiu últim de la seva inesperada visita, aquest mai s’ha sabut del cert, perquè el matí següent a la nit en la qual la jove estrella del rock celebrà el seu aniversari a la casa familiar i la seva mare, segons el seu propi testimoni, li prohibí expressament seguir l’estela de totes aquelles difuntes estrelles del rock - els noms de les quals procedí a enumerar, segons el seu propi testimoni, un darrere l’altre sense ometre'n cap ni un- què s’havien suïcidat a la mateixa edat a la què el seu fill acabava d'arribar, el cos inert de la jove estrella del rock fou descobert ben d'hora surant en les aigües del riu, prop del pont d’acer d’A. que constitueix la via més ràpida per entrar i sortir d’A.

12 de maig 2019

Awkward smile (Bernhardiana nº 13)

He found out that this old schoolmate had recently died from a long and painful disease, but despite the fact that he had known his father and his mother for a long time and even his wife and his little daughter on one occasion, from that moment on he couldn’t stop thinking that he wouldn’t have to cope with that awkward smile any more.
(came up with it on a bike ride)

10 de maig 2019

Predestinació (Bernhardiana nº 12)

S'explicava en els diaris que publicaren la noticia, que fou qualificada per un articulista de simultàniament tràgica i absurda, que segons el testimoni dels familiars més propers, el professor estranger havia quedat tan fascinat pel país - per la seva cultura, la seva gastronomia, els seus paisatges - arran de la seva estança en la capital durant tres mesos com a estudiant d'intercanvi, que de tornada a la seva ciutat, on va finalitzar els estudis, va contraure matrimoni, es va doctorar en Història de l’Art i va tenir un fill, mai va deixar de maldar per tornar al país i establir-s’hi i ho va aconseguir finalment, cinc anys més tard gràcies a una beca de doctorat en la universitat més prestigiosa de la capital i un cop instal·lat a la capital amb la seva família, va tenir un altre fill amb la seva dona i va muntar conjuntament amb ella una agència de "tours turístics" que fins i tot organitzava noces de compatriotes seus en el país.
Un altre articulista afirmava que no podia ser sinó una predestinació macabra el que va conduir el professor estranger, la seva dona i els dos fills fins als penya-segats de C un capvespre de juliol, el dia abans que el professor i la seva dona iniciessin les seves vacances que els havien de portar de tornada al seu país i algú altre aventurava la tesi segons la qual la fatal atracció de l’espectacle de la posta de sol va portar el professor estranger i la seva dona a fotografiar-se a si mateixos literalment a la vora del penya-segat emprant la càmera del terminal mòbil d'ell.
Les autoritats varen ser incapaces de recuperar el terminal mòbil i per tant la fotografia que va realitzar el pare, i per tant, la imatge última del matrimoni sols es conserva en la memòria dels dos fills, que presenciaren en silenci i a una distància ideal per a realitzar un retrat la caiguda fatal dels seus pares i escoltaren, superposats als seus crits, els crits d'esglai de la resta de turistes que casualment hi havia en aquell moment voltant per l’indret.

8 de maig 2019

Definitivament un mite (Bernhardiana nº 11)

Durant més de cinquanta anys l’escriptor cèlebre havia estat considerat gairebé un mite en el món de la literatura, arran de la publicació i posterior èxit de crítica i de vendes de la seva única novel·la, i des d'aquell moment havia romàs en silenci fins al dia de la seva mort, succeïda dos anys enrere quan va ser atropellat per una furgoneta de repartiment just davant de la casa familiar a Nova York.
Just després de la desaparició de l’escriptor cèlebre, la viuda i la única filla de l’escriptor cèlebre havien anunciat, per a estupefacció de la premsa literària, que el seu espòs i pare respectivament no havia deixat mai d'escriure i que de fet, durant els cinquanta anys exactes que transcorregueren des de la seva retirada fins a la seva mort, no havia fet altra cosa que escriure (compulsivament), i que la seva obsessió amb l’escriptura - que el portava a distribuir llibretes i bolígrafs arreu de la casa i a escriure a totes hores, fins i tot mentre era al lavabo o mirava la televisió - que sols era comparable amb el seu zel en evitar que arribés a oïdes de la premsa que continuava escrivint amb tanta o més determinació que en els anys precedents al seu èxit literari, s’havia traduït en una quantitat ingent de manuscrits que atapeïen els prestatges de les estanteries que cobrien, des del terra al sostre, totes les parets del seu estudi a la casa familiar.
Unes setmanes enrere, la premsa literària rebé encara amb major estupefacció i fins i tot esglai la noticia de que l’estudi de l’escriptor cèlebre s’havia vist afectat per un incendi a la casa familiar que havia reduït literalment a cendres els mobles, les estanteries, els prestatges i els manuscrits que aquests contenien.
Segons les últimes investigacions de la policia publicades puntualment per la premsa sensacionalista, totes les sospites de l’incendi recauen en la vídua i la filla de l’escriptor cèlebre, les quals, d’acord amb la declaració de nombrosos testimonis, s’haurien vist aclaparades per la descomunal tasca de desxiframent, transcripció i classificació dels manuscrits del seu espòs i pare respectivament.
Hi ha unanimitat en els mitjans literaris en considerar que ara sí es donen totes les condicions per a que l’escriptor cèlebre esdevingui definitivament un mite perdurable en el temps.

7 de maig 2019

Precisament els rics


"Mentre tornàvem al cotxe a través de la plaça del mercat de Stiwoll, vam parlar dels meus imminents exàmens, de les relacions entre els estudiants de Leoben, de l'avorriment dels estudiants, del seu cansament de la vida. De la gran quantitat de suïcidis, especialment entre els millors. Era estrany que precisament els rics tenguessin tendència a suïcidar-se i que precisament fossin els primers en caure en el tedi, la malaltia més terrible que un pot contraure a la vida".

Transtorn, Thomas Bernhard, Alfaguara 1978, pàg 50. La traducció al català és meva.

6 de maig 2019

D'acord amb els temps (Bernhardiana nº 10!)

Com a conseqüència d’un prolongat i incòmode silenci durant la celebració d’un sopar familiar, algú va portar a col·lació, com s'acostuma a dir, la noticia recent del futbolista d'elit que havia sofert un infart de miocardi en plena celebració d’un partit de la màxima rivalitat. Un dels assistents, otorrinolaringòleg de professió, va insinuar que l’infart sofert per  l’esportista d'elit, jugador estrella del seu equip i una celebritat al país, havia estat probablement causat pel consum d'estupefaents i el seu cunyat, metge estomatòleg, va secundar la seva hipòtesi.
A continuació, l’esposa de l’otorrinolaringòleg, una mestra de dibuix en atur, va retreure el seu espòs i el seu cunyat, el metge estomatòleg, ambdós seguidors de l’equip rival al del futbolista d'elit, que haguessin acusat gratuïtament l’esportista d’elit, pare de dos fills i model a seguir per a tots els nens i nenes de la nació, sense cap prova concloent i va recriminar-los la seva falta d'humanitat.
Posteriorment, tant el metge estomatòleg com l’otorrinolaringòleg van expressar, en un to de veu que evidenciava contrició, la seva solidaritat amb el futbolista d'elit, qui, segons les darreres informacions, es veuria obligat a retirar-se.
En descàrrec dels dos cunyats cal dir que, en acusar el futbolista d'elit, simplement van seguir un cinisme molt d'acord amb els temps i en mostrar immediatament després la seva solidaritat amb el futbolista d'elit, van mostrar una correcció política molt d'acord amb els temps també.
En ambdós casos, segons tots els indicis, tant l’otorrinolaringòleg com el metge estomatòleg van actuar de manera completament indeliberada.

5 de maig 2019

Funcionari jubilat (Bernhardiana nº 9)

Un funcionari alemany de la regió de Renània, en l'estat federal de Renània del Nord-Westfalia, també conegut, segons la Wikipedia, com a Renània septentrional-Westfalia, va confessar, en un escrit enviat per correu electrònic el dia de la seva jubilació, als seixanta-cinc anys, als més de cinc-cents funcionaris de l'ajuntament de la ciutat de M. que durant els darrers catorze anys destinat en el seu lloc de feina no havia realitzat cap tasca.
En el citat escrit, del qual es va fer ressò el Frankfurter Allgemeine en un primer moment i posteriorment la immensa majoria de diaris alemanys i immediatament després una gran quantitat de diaris europeus, el funcionari alemany jubilat, que acusava en la seva carta l'estat de Renània del Nord-Westfalia o Renània septentrional-Westfalia de, en les seves pròpies paraules, "crear estructures ineficients" i de "contractar vàries persones per a un mateix càrrec" i àdhuc de "comprar ordinadors i programari inutilitzable", va emfatitzar que,  malgrat durant els darrers catorze anys havia acudit sens falta al seu lloc de treball com inspector de l'estat en l'ajuntament de M. no s'havia absentat més que esporàdicament, realment ningú en l'ajuntament de M. li havia encarregat cap feina i que com a conseqüència, realment no havia estat allà i que, com era natural, havia aprofitat els darrers catorze anys de servei per a preparar-se a consciència per a la jubilació.
Naturalment, la notícia va causar una gran consternació en el continent, i especialment a Alemanya i malgrat els diaris alemanys i els diaris europeus van posar-se en contacte amb ell i van instar-lo a donar la seva opinió, el funcionari alemany havia denegat comentar res als diaris al·legant que el seu escrit no estava destinat a fer-se públic i que, a més a més, des de la seva jubilació no disposava de temps per a perdre.

3 de maig 2019

Indigestió (Bernhardiana nº 8)

Dia rere dia, el nen ens demanava que li compréssim el llibre de manualitats que havia descobert mitjançant una aplicació del terminal mòbil de la mare aprofitant un descuit d’aquesta, i era tal la seva insistència, tan obstinada, que arribava fins al punt de fer-li perdre la gana i fer-nos témer pel seu estat de salut.
Nosaltres, que, tenint en compte les precaucions que havíem disposat amb un zel constant per impedir-ho, ens fèiem creus de com havia aconseguit fer-se amb el mòbil i de com havia aconseguit accedir a l’aplicació on havia descobert el llibre de manualitats, que, segons indicava en l’índex, ensenyava a pintar amb aquarel·la, aerògraf i tinta xinesa , amb pintura acrílica i pintura a l’oli, amb gouache, i tècnica mixta, amb ceres, guixos i llàpissos de colors, a dibuixar figures animals i humanes, paisatges urbans i campestres, a modelar figures de fang i escultures naturals, a armar mòbils i a construir teatres de titelles, a realitzar estampats amb figures retallades, amb segells, amb patates i amb flors, amb brins de blat, amb suros, perns i parts del cos, a elaborar collages amb retalls, teles, pasta i llegums secs,
a dissenyar mosaics àrabs i rajoles marroquines, vitralls gòtics i estendards japonesos, amulets egipcis i fermalls celtes, màscares venecianes i ombres xineses, entre d'altres, vam accedir finalment, seguint el consell de la pediatra, a comprar-li el llibre de manualitats.
Passat el temps, vam arribar a la conclusió que al nen, que sis mesos després que li compréssim només l'havia fullejat el primer dia, des de la primera a l'última pàgina, el llibre de manualitats se li havia indigestat.

Objectivitat (Bernhardiana nº 7)

L'admirador de l'escriptor de culte, del qual posseïa a la seva biblioteca, en un lloc preferent en l'estanteria dels llibres decisius, l'obra narrativa completa i l'obra assagística completa, havia viatjat més de vuitanta quilòmetres en tren per a tenir l'ocasió de trobar-se amb el seu escriptor preferit en la fira del llibre de F., on pensava adquirir la seva darrera novel·la, al·labada per la crítica literària del país com la seva obra definitiva, i on pensava també presentar-se a la firma d'exemplars de l'escriptor de culte per tal que aquest li firmés el seu exemplar i, el que era més important, segons havia confessat en el vagó al seu acompanyant, per poder tenir l'ocasió de veure per primer cop, en persona, al seu escriptor preferit.
No obstant, en arribar a la fira del llibre de F. i trobar-se per casualitat amb l'escriptor de culte a uns metres d'ell, vestit elegantment amb un traje negre a mida, camisa blanca, ulleres de sol i unes còmodes sabates de tela blanques, l'admirador de l'escriptor de culte va decidir no només no adquirir la darrera obra del seu escriptor sinó escapar immediatament de la fira del llibre perquè, en les seves pròpies paraules, segons el seu acompanyant, volia conservar a qualsevol preu, en relació a l'obra del seu escriptor preferit, una completa objectivitat.

2 de maig 2019

Els gossos


"Escolti", va dir de sobte el pintor després del passeig. "Escolti com lladren els gossos!". Ens aturàrem. "No se'ls veu, però se'ls escolta. A mi aquests gossos em fan por. Potser por no és la paraula exacta, però aquests cans maten a les persones. Ho maten tot. Lladrucs! Gemecs! Udols! Escolti!", va dir, "aquest entorn és un entorn de gossos".

Frost, Thomas Bernhard, Alianza, pàg 46. La traducció al català és meva.

29 d’abr. 2019

Naturalment per error (Bernhardiana nº 6)

Va ser naturalment per error, va pensar, que a les sis del matí del diumenge havia rebut un missatge procedent del terminal mòbil del seu vell amic K., amb qui havia compartit una part substancial de la seva joventut i un viatge decisiu, que contenia únicament la fotografia de la pantalla d’un ordinador on apareixia la aixi anomenada imatge promocional d’una pel licula estrangera del mil nou-cents noranta-nou.

Malgrat passar una bona estona observant la imatge, va ser incapaç de contestar al missatge i tampoc es va veure capaç, durant tot aquell temps, d’allunyar de si el pensament de que la pel·licula, que no havia vist i de la qual no n’havia sentit a parlar mai, era completament prescindible.

Per la tarda, mentre observava per primer cop la així anomenada imatge de perfil de K. en el terminal mòbil, en la que es mostrava la sil·lueta d’un home saltant des de dalt d’una roca amb el rostre enfosquit i irreconeixible a causa del contrallum, va pensar que feia quatre anys que no havia tingut cap contacte amb K., qui, per altra banda, havia significat tant en la seva existència.

27 d’abr. 2019

Murs (Bernhardiana nº 5)

L’escriptor fracassat, que exercia de crític literari sense pena ni glòria, com s’acostuma a dir, i de censor amb un implacabilitat inquisitorial en seu mur de Facebook, on no tolerava cap dissensió amb les seves opinions que, en les seves pròpies paraules, no s’expressés amb educació i respecte per la diferència i bloquejava tot aquell seguidor que no complís amb els seus estrictes criteris, presumia l’altre dia, en el seu immaculat mur, d’haver escrit una crítica inclement en el d’un cantautor d’èxit, perquè l’opinió política d'aquest divergia de la seva.

L’escriptor fracassat es vanava especialment davant els seus circumspectes seguidors d'haver estat grosser.

Equilibrista (Bernhardiana nº 4)


Un matí del mes d'agost de mil nou-cents setanta-quatre, en una clínica de Nova York, durant un examen psiquiàtric, el psiquiatra va preguntar a l’equilibrista, que unes hores abans havia travessat l'espai entre les torres bessones del World Trade Center caminant sobre un cable, quantes hores feia que no s’hidratava. L’equilibrista, qui, segons l’agent de policia que l’havia detingut, era més un ballarí que un equilibrista, perquè, en la seva opinió, durant la mitja hora que l’havia estat observant mentre esperava l'ocasió de poder-lo enxampar, l'equilibrista no havia fet altra cosa de dançar sobre un fil tensat sobre l’abisme, va contestar al psiquiatra demanant-li si estava boig. Està vostè boig?, va preguntar l'equilibrista al psiquiatra.

Arran de la resposta, el psiquiatra va concloure que les facultats mentals de l’equilibrista estaven en bon estat.

19 d’abr. 2019

Mort a la muntanya (Bernhardiana nº 3)

Llegeixo astorat al diari digital de la tarda que tres dels millors alpinistes del món han mort a causa d'un allau de neu a les muntanyes Rocoses del Canadà. Aquestes notícies, que s'esdevenen de tant en tant (amb una certa regularitat), m'indueixen com un esvoranc a dins de la caixa toràcica, devers la zona precordial, que és com la reminiscència d'una angoixa latent dels meus temps de muntanyenc. "L'aventura és explorar", deia no fa gaire un dels decesos, David Lama, austríac de pare nepalí.
Sempre que en penso, m'és inconcebible aficar-me al cap d'un d'aquests éssers d'aura sobrenatural, déus efímers que desafien, amb la més agosarada de les lògiques i el càlcul del moviment precís en el tall que separa la vida de la mort, el sentit comú més ultrancer.
Davant de qui s'aferra amb ambdues mans a la cornisa del seu destí amb la determinació del superhome de Nietzsche, encarnant l'ideal de Zaratustra per a l'admiració, l'esglai o la incomprensió dels seus congèneres, no es pot fer d'altre que treure's metafòricament el barret.

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...