El primer ministre d’un país de l’anomenat primer món decidí, en contra de l’opinió dels seus assessors i de la majoria dels diputats del seu partit i fins i tot en contra de l'opinió pública majoritària promulgar un decret que fou qualificat de forma unànime pels mitjans de comunicació nacionals i internacionals d’arbitrari, injust, abusiu, absurd, irresponsable i xenòfob.
L’endemà el primer ministre, que el dia anterior s’havia negat a realitzar cap tipus de declaració oficial oral o escrita, va publicar a través del compte oficial del govern en una així anomenada xarxa social una sèrie de 12 missatges, de manco de vuitanta paraules cadascun, escrits amb un llenguatge groller i ple de faltes sintàctiques, semàntiques i ortogràfiques en els quals reprenia, criticava, censurava i pràcticament anihilava els seus opositors, els mitjans de comunicació i fins i tot l’així anomenada opinió pública.
En contra del que podria esperar-se, els 12 missatges del primer ministre foren molt ben rebuts per l’opinió pública, de tal manera que a partir d’aquell moment aquesta es posicionà majoritàriament a favor del decret i fins i tot els editorials d’alguns dels mitjans de comunicació durament atacats pel primer ministre aplaudiren la intrepidesa i determinació d’aquest i els diputats del seu partit s’admiraren de la sagacitat del seu líder i el més reputat analista polític del país puntualitzà que
el primer ministre havia demostrat, en contra dels escrúpols generalitzats i absolutament d’una altra època, que la finalitat, definitivament, justifica els mitjans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada