1.
En aclarir-se el cel, tal com havia previst el servei nacional de meteorologia del país i disminuir, en conseqüència, el risc d’un accident, els centenars de muntanyers returats al Camp 4 s’apressaren a reprendre la marxa amb vista a aprofitar l’interval de dotze hores durant el qual el temps es mantendria favorable - sempre segons la previsió del servei nacional de meteorologia del país - per tal d’intentar arribar al cim de la muntanya.
La muntanya era un colós nevat de més de vuit mil metres i malgrat es tractava de la muntanya més alta de la cadena muntanyenca, disposava de la ruta més accessible, amb diferència, de totes les rutes d’escalada existents en totes les muntanyes de vuit mil metres de la cadena muntanyenca i àdhuc del món sencer i per aquest fet, per tractar-se de la ruta més assequible per assolir la – anomenem-la així - glòria vuit milenària, havia atret durant dècades a milers i fins i tot desenes de milers de muntanyers àvids de coronar-la i sobretot de fotografiar-se al cim amb la bandera del seu respectiu país onejant alegrement al seu costat per contrast amb les seves estoiques figures.
2.
Aquell matí de primavera eren gairebé tres-cents els muntanyers disposats a atènyer el cim a qualsevol preu. Per això havien vingut de tots els punts del globus, mirant d’acomplir un feta - la culminació d’una ardidesa majúscula o d’una bestiesa megalòmana, segons de quin costat es mirava - que portaven anys perseguint com una obsessió malaltissa. Per fer realitat un somni o posar punt final a un malson, portaven tres dies i tres nits embolcallats com crisàlides en els sacs de dormir, esperant que des del camp base els comuniquessin per ràdio que ja no hi havia perill d'allaus ni de tempestes assassines i finalment aquell matí va arribar l’ansiada comunicació del camp base, segons la qual els esperaven dotze hores de cel clar i lliure de núvols, de sospites de tempesta i de ventegueres traïdores. Els sherpas, espolsant-se a dures penes la letàrgia, sortiren de les tendes, que procediren a alliberar del semi-enterrament en què els havia sumit la neu, es carregaren a l’esquena les bombones d’oxigen, els centenars de metres de corda i la resta de material imprescindible per l’últim tram i començaren la marxa, obrint el camí als patrons en el darrer tram de la seva aventura.
Darrere els sherpas, tots i cadascun els muntanyers, amb la impaciència refulgint en la mirada, van partir del camp 4. El dia era esplèndid i van ascendir a bon ritme i d’acord amb el pla fins que, a primera hora de la tarda, un cop superada la darrera canal i just davant del darrer pas, va produir-se una situació insòlita. El pas era una espècie de passarel·la d'uns cent metres de longitud, empinada, aèria i estreta com el tall d’una navalla, sotmesa a un vent gèlid i de velocitat variable amb un precipici pregon i insondable a banda i banda. Els primers en arribar van travessar la passarel·la amb precaució i van accedir a la minúscula plataforma del cim sense problemes. En canvi, a mesura que anaven arribant més muntanyers, s'anava formant una cua que al cap d’unes hores ja s'estenia de punta a punta de la passarel·la.
Des del cim, les vistes eren excepcionals. Gràcies a l'aire esboirat, es veien clarament les muntanyes dels voltants, nevades i majestuoses també però inferiors en mida i en fama a pesar de ser molt més difícils d’escalar i només aptes per a experts. Els que accedien a la plataforma es prenien el seu temps per fotografiar-se a si mateixos, com és natural en una situació tan excepcional, per això havien esperat pacientment el seu torn al peu de l’abisme i era amb recança si no directament de mala gana que cedien el seu lloc de privilegi als següents. Tot això alentia encara més l'accés al cim, juntament amb el fet que quan els que acabaven de coronar iniciaven el descens, havien de travessar l’atapeïda passarel·la amb infinites precaucions. Com si de la fila de seients d'un cinema es tractès, havien de passar pel costat dels fardells de cara tapada per la màscara d’oxígen i dels sherpas, amb l'afegit que el que descendia i aquell pel costat del qual passava es veien obligats a donar-se una abraçada efimera i mil·limètrica per tal d'evitar caure tots dos al buit. Aquesta lenta maniobra involucrava cada vegada un gran perill i mantenia en tensió tota la fila de muntanyers.
Això sí, tot plegat, vist des d’una certa distància, no feia més impressió que la que causa l'observació d’una fila multicolor de Thaumetopoea pityocampa en la branca d’un pi.
3.
Increïblement, cap muntanyer va precipitar-se al buit durant la delicada maniobra i tots aquells que van fer la insòlita i civilitzada cua al cim del món van arribar al cim i es van fer la fotografia de rigor i aconseguiren així l’ansiada imatge que els proporcionaria, per dir-ho així, l'ingrés al panteó d’aquells que han escalat una muntanya de més de vuit mil metres.
Uns pocs muntanyers, els més covards o potser els més prudents, segons com es miri, quan es trobaven a manco d’un centenar de metres del cim, en vista de la llarga i interminable processó fins a la glòria, decidiren a contracor fer cas a la seva raó i abandonar; frustrats, descendiren fins el camp 4 i des d’allà, en unes hores, atenyiren el camp base sans i estalvis. No obstant, molts d’aquells que van arribar al cim aquell dia van sofrir congelacions en els dits de les mans i dels peus a causa de la llarga espera en la passarel·la i de la fatiga acumulada, i alguns d’ells no aconseguiren arribar mai al camp 4: allà on els abandonaren les seves forces, quedaven quiets, coberts a poc a poc per un llençol de fredor blanca, invisibles com pupes soterrades fins el dia en què, en fondre’s la neu a causa de l’escalfament global o simplement per la calor, sortirien a la superfície de nou i els seus abrics de marques de gamma alta i vius colors es mostrarien a la vista, com fites en la ruta de tots aquells que en el futur intentarien aconseguir també en aquell racó del món la seva porció d’immortalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada