Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?

Covidianes-19 (XLVII) - Insospitada redempció

De fa uns quants dies que he deixat de seguir l’actualitat de la crisi sanitària. Ni tan sols consulto el diari digital de Gonçalo M Tavares, el sismògraf més fiable (i entretengut) de la situació en el món, no només perquè es subministri d'informacions d’arreu del globus que insereix com maons en l'atípic i sincopat discurs narratiu, sinó perquè Tavares transmet en la seva escriptura el pols de l’actualitat, com s’acostuma a dir, el zeitgeist - un buzzword que estalvia concretar i precisar i quedar la mar de modern, que és el mateix que dir per dir, o ja que hi som, escriure per escriure.

I de fet, millor viure des-connectat de la realitat o més bé, viure-sense-estar-pendent, de forma intransitiva. Deixar d'espipellar a totes hores els diaris digitals amb la inconfessable esperança – per ingènua i compulsiva – que aparegui la insospitada notícia d’una solució miraculosa i definitiva, ja sigui una vacuna precoçment desenvolupada, un medicament màgic o la retirada inopinada del virus, com un enemic avergonyit o una bístia moribunda, a la selva o el laboratori d’on va sortir. 

Així doncs, més val evitar la realitat que fer-se falses il·lusions, en el sentit que val més recollir-se en l’existència individual i familiar, acompanyat d’alguns pocs llibres, unes quantes melodies fidels i tant silenci com sigui possible per dedicar-nos a ser de forma concentrada, intensa – o de la manera que ens roti – en aquesta condició redescoberta, fugint d’expectatives rutilants que pampalluguegen en la miríada de miralls de l’enganxifosa teranyina universal, que és el que significa, ni més ni manco, world wide web, un altre buzzword, sense trampa aquest cop.

O fabricar-te la teva pròpia constel·lació màgica en els nassos de l'apocalipsi, com el tippi de Justine en Melancholia de Lars Von Trier, mentre el món se’n va a norris, ja sigui per col·lapse o per una nova volta de rosca del sistema per obra i gràcia d'un efecte rebot, terminologia dels mercats financers que ens ve que ni pintat. Res més trendy que esperar la fi del món reclòs en el teu propi món, registrant aquest altre pols que donaves per perdut, com un record pouat de la memòria de la infància i redescobrint el poder redemptor de les misèries exposades al microscopi, les teves, no les d’un planeta de cada dia més agonitzant i aliè.

Covidianes-19 (XLIII) - Gonçalo M Tavares

Llegeixo una entrevista a Gonçalo M Tavares. Diu que ens hem d’acostumar de nou a la idea del límit, com els antics grecs. A conviure amb la mort, que, com a suprem límit, dóna sentit a l'existència. 

Diu Gonçalo M Tavares que durant totes aquestes setmanes de confinament no ha pogut escriure ficció. Acostumava a escriure unes tres hores al dia, segons deia a una entrevista pre-Covid. De forma ininterrompuda i a tota velocitat i sense repassar ni una línia. En acabar, imprimia totes les pàgines i les guardava a dins un calaix, on reposaven durant un parell d’anys. De tant en tant, extreia un dels munts del calaix, repassava i analitzava amb ull crític el seu propi text – com si fos d’un altre, deia – i si li semblava que valia la pena, llavors treballava el text com un diamant en brut, el polia i refinava fins que en sortia una novel·la. 

Des del vint-i-quatre de març, Gonçalo Tavares escriu una crònica diària al diari Expresso. Són cròniques succintes, directes, composades de multitud de frases separades per punts i apart, a estones sense connexió aparent les unes amb les altres. Una dosi d’immediatesa i pols de l’actualitat, i una altra d'aforismes urgents, versos esparsos, frases a l’atzar. Substantius i verbs, sobre tot. 

Una narrativa a salts, a estones indigesta, a estones tètricament divertida. Potser l’única narrativa, com diu ell, que es pot fer ara, en què la realitat s’ha convertit en la millor ficció. El dia a dia imprevisible en el què ens ha abocat aquesta crisi és més imperatiu que la sèrie més trepidant de Netflix.

Són mals temps per la cultura en general, i per la literatura i la música especialment, que semblen artificials, impostades al costat de la representació d’un món abocat a la resolució del seu propi absurd. Temps per escriptors com Tavares: intuitius, arriscats i viscerals.

Covidianes-19 (XVIII) - Já não suportamos estar em casa

1.
Els dies passen. Passen aviat o passen lentament? És mal de dir, anorreats com estam sota la monotonia sense contrastos de l'enclaustrament. Els titulars dels diaris, són diferents dels d'ahir o dels de la setmana passada? En el diari estatal més llegit, un epidemiòleg assevera que no es podrà tornar a la normalitat fins que no es trobi i es distribueixi massivament un vaccí. Un vaccí, segons el diccionari, és un preparat que estimula la formació d'anticossos per aconseguir la immunització contra diverses infeccions. O sigui, per induir el desplegament d'un exèrcit de microsoldats en el nostre interior.

2.
Intento posar-me en la pell- o com es diu ara, traduïnt una expressió anglesa, en les sabates - d'aquells que malviuen aquestes setmanes de confinament en apartaments foscos, dels immigrants que comparteixen habitacions sense finestres en pisos insalubres. Tracto de posar-me en la pell d'aquells als que se'ls hi acaben els diners, en la dels nens narcotitzats per la rutina i l'olor a reclosit, oiats de joguines i videojocs, que desitgen desesperadament sortir al carrer.

De passada, em fixo en la fotografia a contrallum de dos germans, un nen i una nena, asseguts amb les cames creuades enfront d'una finestra barrada arran del trespol. Donen l'espatlla a l'espectador, no els hi veim les cares, només el reflex del rostre de la nena en el vidre. Al cap d'un parell d'hores, me n'adono de que en aquella imatge hi ha un detall, un puntcum que em crida més l'atenció que els missatges més obvis, els nens empresonats o la sensació d'engabiament dels barrots: és la façana de l'enfront, coberta íntegrament per finestres. Són uns finestrals vulgars, sense ornamentació, que em retrotreuen a les galeries modernistes de La Corunya, que vaig descobrir en un programa de televisió que casualment vaig estar mirant la primera o segona nit de confinament. Acompanyada d'un guia turístic, la reportera caminava davant dels edificis modernistes i les vistoses galeries envidriades i record com en aquell moment em va punyir la impossibilitat no tan sols de viatjar, sinó fins i tot de sortir al carrer lliurement: el mateix desig impulsiu que expressen les espatlles encorbades i resignades dels dos nens.

3.
Mu mare em va explicar ahir que un home major que caminava pel carrer amb una barra del pa sota el braç va ser aturat per un policia local, que li va demanar el document d'identitat. Va resultar que l'home vivia a cinc quilòmetres d'aquell lloc. En descàrrec seu, l'home va explicar a l'agent, segons mu mare, que no suportava més estar tancat. El diario da Peste de Gonçalo M. Tavares acabava ahir precisament amb una frase similar: "Já não suportamos estar em casa." Com es combat aquesta desmoralització generalitzada, on es troben els anticossos per aquesta guerra casolana? No tenc altra resposta que aquesta, la més obvia: deixant passar el temps. Un dia més.. i van trenta-dos.

Covidianes-19 (XXII) - Inferno

18.15h. Ahir, passada la mitjanit, després d’una tarda i una nit angoixoses, saltant d’una web a una altra buscant algun indici de quan començarà l’així anomenat desconfinament de la població, em vaig dir que l’endemà només llegiria les notícies un cop, al migdia. Avui les 12 he fet una pausa en la feina i he fet una àvida i ràpida repassada dels diaris habituals (El Pais, Vilaweb, El Diario, The Guardian, Ara.cat, Ultima Hora, Diario Insular i el Diário da Peste de Gonçalo M Tavares al portuguès Expresso) i des de llavors – han passat ja sis hores i quinze minuts – he resistit la temptació.
Així doncs, aprofitant aquest temps que no passaré rebuscant entre els titulars renovats però tan similars als dels darrers dies i setmanes – tenc la impressió de viure, cada dia, dins una nova versió dels anteriors, substancialment indiferenciada de les altres – enumeraré les notícies que recordo del repàs del migdia:

   * una ministra ha dit el confinament s’allargarà fins dia vint-i-sis d’aquest mes i que a partir de llavors es començaran a implantar (implementar) unes mesures de desconfinament progressives o mesures de desescalat del confinament (preferesc aquesta denominació que relativitza el pes del mot confinament, que evoca la sonoritat del mot coffin, que en anglès significa taüt o fèretre - i que és aquest confinament, sinó un enterrament en vida però amb sobreabundància d’aliments al rebost i connexió de fibra òptica i envoltats de família i pantalles, però enterrament al cap i a la fi, no literal perquè no és sota terra però si circumscrit als límits infranquejables del pis o de la casa o de la propietat o de l’habitació, i que és aquesta manca de llibertat personal sinó una absència de vida, un simulacre de mort amb l’afegit que degut a la incertesa que tot ho amara, a estones ens falta l’aire, com si necessitessim nosaltres també, persones sanes o malalts així anomenats asimptomàtics de la Covid-19, un respirador d’aquests que escassegen, que són muntats a tota pressa en fàbriques de vehicles i d’electrodomèstics i fins i tot en cotxeries, no és la pneumònia incipient sinó l’angoixa que s'aferra al coll com una mà, que es pot combatre, crec haver llegit o m'imagino, caminant amunt i avall el passadís o sortint al balcó a cridar fill de puta! al veí que passeja amunt i avall del carrer amb el gos o fent push ups, que és una altra manera de dir flexions o empassant-se episodis d’una sitcom que és com s'anomena ara una sèrie televisiva, un episodi darrera l’altre, acció per expresar la qual ha estat creat ex-professo un verb anglès que ara mateix no record, per expressar l’empassolar-se capítols d’una sitcom com qui s’empassola galetes, videos de Youtube o els titulars insípids dels diaris digitals);

   * s’ha mort alguna personalitat il·lustre, un escriptor o un músic o un polític;

   * els morts diaris arriben a un rècord a la gran bretanya: vuit-cents i escaig;

i això es tot. Ara, deixar escórrer el temps fins a l’endemà, sense noticies ni novetats, sense falses esperances ni sobtades contrarietats, sense neguits que no porten enlloc.

Covidianes-19 (XXI) - vintidós

vint-i-dos dies.

en un vídeo, el cap d’estat major diu que els ciutadans són soldats (un periodista diu que ell és un periodista).

diu ramoneda que en les guerres hi ha dos bàndols oposats. diu ramoneda que l’estimació del nombre de baixes és cabdal en l’estratègia a seguir en les guerres.

un altre diari diu que l’estratègia del govern no és transparent (per tant, és opaca).

reclosa, la població aguanta estoicament el setge (tot i així, diu na J. que un malalt es va llençar per la finestra de l’habitació de l’hospital on estava ingressat – malgrat tot, a hores d’ara, com s’acostuma a dir, les evidències de desesperació ciutadana són mínimes).

en un poble, vessen un munt de terra a l’entrada per a que els estranys no hi entrin.

en un altre poble (o el mateix), multen un ancià per recollir una lletuga del seu hort.

a tots els diaris i informatius, epidemiòlegs asseveren que. sociòlegs opinen que. polítics afirmen que els experts asseveren que.

una infermera nord-americana plora d’impotència davant la càmara.

al diari espanyol de referència, una guia explica com fer-se una mascareta amb una samarreta de cotó i cintes elàstiques.

(totes) les meves camisetes venen d’àsia. i tots els meus pantalons. i tots els meus calcetins. i tots etc.

infermers mostren màscares noves de trinca fabricades amb caretes de busseig.

al diari portuguès de referència, un jove dibuixant diu que està passant un núvol negre per sobre nostre.

a wuhan, ahir o avui era o és el dia de difunts que no poden o no han pogut celebrar.

el nombre morts es esfereïdor, però baixa per segon dia consecutiu, a l’estat i a itàlia.

pel costat de casa, el capvespre, passa la policia local amb la música de the final countdown sonant pels altaveus.

tot anirà bé
(tot anirà)