1.
Els dies passen. Passen aviat o passen lentament? És mal de dir, anorreats com estam sota la monotonia sense contrastos de l'enclaustrament. Els titulars dels diaris, són diferents dels d'ahir o dels de la setmana passada? En el diari estatal més llegit, un epidemiòleg assevera que no es podrà tornar a la normalitat fins que no es trobi i es distribueixi massivament un vaccí. Un vaccí, segons el diccionari, és un preparat que estimula la formació d'anticossos per aconseguir la immunització contra diverses infeccions. O sigui, per induir el desplegament d'un exèrcit de microsoldats en el nostre interior.
2.
Intento posar-me en la pell- o com es diu ara, traduïnt una expressió anglesa, en les sabates - d'aquells que malviuen aquestes setmanes de confinament en apartaments foscos, dels immigrants que comparteixen habitacions sense finestres en pisos insalubres. Tracto de posar-me en la pell d'aquells als que se'ls hi acaben els diners, en la dels nens narcotitzats per la rutina i l'olor a reclosit, oiats de joguines i videojocs, que desitgen desesperadament sortir al carrer.
De passada, em fixo en la fotografia a contrallum de dos germans, un nen i una nena, asseguts amb les cames creuades enfront d'una finestra barrada arran del trespol. Donen l'espatlla a l'espectador, no els hi veim les cares, només el reflex del rostre de la nena en el vidre. Al cap d'un parell d'hores, me n'adono de que en aquella imatge hi ha un detall, un puntcum que em crida més l'atenció que els missatges més obvis, els nens empresonats o la sensació d'engabiament dels barrots: és la façana de l'enfront, coberta íntegrament per finestres. Són uns finestrals vulgars, sense ornamentació, que em retrotreuen a les galeries modernistes de La Corunya, que vaig descobrir en un programa de televisió que casualment vaig estar mirant la primera o segona nit de confinament. Acompanyada d'un guia turístic, la reportera caminava davant dels edificis modernistes i les vistoses galeries envidriades i record com en aquell moment em va punyir la impossibilitat no tan sols de viatjar, sinó fins i tot de sortir al carrer lliurement: el mateix desig impulsiu que expressen les espatlles encorbades i resignades dels dos nens.
3.
Mu mare em va explicar ahir que un home major que caminava pel carrer amb una barra del pa sota el braç va ser aturat per un policia local, que li va demanar el document d'identitat. Va resultar que l'home vivia a cinc quilòmetres d'aquell lloc. En descàrrec seu, l'home va explicar a l'agent, segons mu mare, que no suportava més estar tancat. El diario da Peste de Gonçalo M. Tavares acabava ahir precisament amb una frase similar: "Já não suportamos estar em casa." Com es combat aquesta desmoralització generalitzada, on es troben els anticossos per aquesta guerra casolana? No tenc altra resposta que aquesta, la més obvia: deixant passar el temps. Un dia més.. i van trenta-dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada