La nina s'acosta a quatre grapes, treu el cap de sota la taula i emet un so onomatopeic amb la boca ben badada. A la ràdio, el locutor presenta el nou tema d'un grup indie i opina amb to que es pretén optimista, que no tot han estat males notícies en 2020. A continuació, un músic diu que ens ha tocat viure en una època molt estranya. Em recorda el darrer diàleg de Fight Club quan Edward Norton (o Tyler Durden) diu a Elena Bonham Carter (o Marla Singer) que you met me at a very strange time of my life i tot seguit presencien com s'esbuquen, un darrere l'altre, els imponents gratacels enmig de la negra nit.
Traslladada al context de l'illa, en la ficció serien hotels en primera línia de platja en lloc d'edificis de grans corporacions, bancs i companyies d'assegurances els que veuriem esfondrar-se. No obstant, en la realitat, l’esfondrament ha estat virtual i econòmic, no físic. Viatges en avió, reserves d'habitacions, d'excursions i esdeveniments d'oci cancel·lats. Aeroports, hotels, restaurants i discoteques tancats. En un obrir i tancar d'ulls, en el temps que tarda un infant en di ta i tomar d'una manotada un castell de cubs de cartró, s'ha vingut avall tota la així anomenada indústria turística.
A l'illa n'hi ha que som turistòfobs, com diria el poder i portam un Tyler Durden a dins contra el turisme. Diran que som uns privilegiats, que no depenem, almanco directament, dels ingressos d'aquesta activitat econòmica. Que som uns insensibles enfront el sofriment que la subseqüent crisi econòmica causarà entre les classes mitges i baixes.
No obstant, abans no érem així. No ens feien nosa, abans, els visitants. Érem tolerants i amables amb ells, abans no es metamorfoseessin en bitllets de cinquanta euros amb potes. Abans no s'allotgessin en les vivendes que els nostres conciutadans no poden pagar-se. Abans no envaïssin els carrers de les ciutats i les viles costaneres i provoquessin amb la seva presència i l’activitat immobiliària i de restauració associada al turisme, la conversió dels barris tradicionals en centres comercials. Quan eren simples visitants i no simples consumidors, quan nosaltres érem ciutadans i no locals, quan érem tolerants i hospitalaris amb ells i no se’ns acusava d'intolerants per desijar que el turisme ens deixés, simplement, viure d’una manera llunyanament similar a com ho hem fet sempre.
I ara, de cop i volta, tot s'ha ensorrat. L’eslògan de l’illa de calma s’ha fet realitat, com una irònica profecia. Party's over, mother fuckers es llegeix en una pintada en un carrer del centre.
It’s only after we’ve lost everything that we’re free to do anything, ens recorda, nietzscheà, Tyler Durden. Potser es trobaran - ells, els empresaris; ells, els polítics - amb una segona oportunitat per fer les coses d’una altra manera. Per diversificar l'economia, per crear un model econòmic i social sostenible. Tabula rasa. Com un infant, que sempre és a temps de recomençar el castell amb els cubs. El més probable, però, és que seguiran collant la gallina d'ous d'or fins que no doni més de si. Qui sap, potser, com diu Tyler, Maybe self-improvement isn’t the answer, maybe self-destruction is the answer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada