Covidianes-19 (XVII) - Untori

Des dels temps de Caín, sempre que els sobrevé un problema gros, els éssers humans cerquen primer el culpable i després la solució.
La pandèmia de la Covid-19 no n’és una excepció. A la Xina, els habitants d’altres regions acusaren als de Wuhan d’estendre la malaltia; els italians, per la seva banda, acusaren als xinesos, els espanyols als italians i els sud-americans, als espanyols. Tots ells, un cop trobat un cap de turc, es posaren a la feina. Tard i malament, això sí.
A nivell particular, molta gent, com que no pot culpar el govern – a fi de comptes, el confinament és un mal menor – vomita la seva ira per la finestra. Proliferen arreu els anomenats “policies de balcó”, que insulten qui passeja el gos massa estona o pitjor encara, els que acompanyen a fer un tomb el seu fill autista. A Itàlia està de moda amenaçar els que surten a córrer per espassar els nervis. Son, diu el diari, els nous Untori. Amb aquesta paraula es denominava els sospitosos de provocar voluntàriament contagis de pesta durant la edat mitjana.
La por irracional i injustificada a que els corredors escampin el virus pels carrers i acabin contagiant-nos és estúpida. Ni que expiressin radiació nuclear per la boca en lloc d’alè. Però la desinformació fa estralls, com els sorolls i els problemes de convivència als edificis de pisos. Al pas que anam, esclataran guerres civils a les comunitats.
Si alguna cosa es pot aprendre de l’Antic Testament, és que cal estar llest pel pitjor, sempre. Homo hominis lupus.