Covidianes-19 (IL) - No news

1.

La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement  està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar

La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.

Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.

La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment

2.

Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent  -,  l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.

Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.