Covidianes-19 (XXXV) - Saba (experimental)

I.

És diumenge dematí i plou una pluja blana, insubstancial. A través dels vidres observo una alzina. L’oratge esvalota el seu fullatge (aquí un adjectiu).
M’aixeco de la cadira per obrir de bat a bat la finestra de l’estudi i contemplar la soca, les ramificacions, la cortiça, per tal d’intentar retenir en la memòria les nodositats, les fendidures i els abonyegaments, i les branques absents en els talls arran del tronc.
Miro l’arbre i m’esforç per per corporificar la seva percepció, per copsar l’arbre més enllà del que representa o significa.

Simultàniament, la música que surt de la pantalla reclama atenció. És un concert de jazz. Em fixo ara en els avantbraços de Chick Corea, les venes tibants que sobresurten en la pell bruna, els dits arrelats en el teclat.

II.

Ara miro un tall en el tronc de l'alzina. Per on circulava la saba? Quins canvis interns experimenta un arbre quan se li amputa una branca, quan una branca esdevé una absència?
El tall és un (aquí un substantiu) tumescent i esquerdat.

El percussionista agita un instrument fet d’enfilalls d’aglans mentre Corea, vinclat sobre els teclats, alterna dos acords. El vent udola a les planes, fa murmurar les fulles de l'alzina. (Quin temps feia que no escoltava el vent?)

III.

Les nostres vides han estat podades. Algunes branques de la nostra existència no brotaran pus, almanco no de la mateixa manera (Els dits de Corea degoten sobre les tecles i contrasten amb la tensió dels antebraços bruns. Els llavis desgranen un sortilegi o una lletania que sembla fluir del fons de la consciència).

IV.

Quina relació té la música amb el llenguatge (aquí un adjectiu) dels arbres, la pluja i el vent?