Cada vespre, prop de mitjanit, aprofito la visita diària al contenidor d'escombraries per vagarejar enfront de casa. A l’altra banda del carrer desert hi ha un coster poblat de pins, alzines i ullastres. A través de les branques, espurneja la munió de llums de la ciutat.
En el silenci guanyat als vehicles a motor i des de la penombra dels arbres hieràtics, avança implacable el brogit nocturn dels ocells i els animals nocturns. Un xivarri divers que un lector urbanita associaria a la fressa que esfereeix Bardamu en les nits selvàtiques de Viatge al fons de la nit de Céline. Xiscles estridents i murmuris semihumans, güells sagaços i esgarips regulars. Per uns breus instants, la consciència s’endinsa en una dimensió primitiva, ignota.
Tant ens hem allunyat de la natura?
Cioran considerava la desaparició del silenci (o l’omnipresència del soroll antropogènic) com un dels símptomes del final de la humanitat. Menys apocalípticament, sentim a dir amb freqüència que el silenci és un privilegi. Com així? Per a què serveix, el silenci? Doncs per a endinsar-se en la jungla de la pròpia consciència o en la dels altres – em revé mentre escric això aquest breu diàleg de La Grande Bellezza de Sorrentino: - Perchè non parla mai? - Perchè lui ascolta . O per a percebre el brogit de les profunditats que clama per reconquerir el seu antic espai. O, simplement, per parar atenció a la ressonància interior del soroll inextingible que ens envolta i ens defineix, d'aquest “rugit sord i il·localitzable com el que produiria certa forma multitudinària de vida immune a l’aprehensió humana”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada