Mu mare publica en una xarxa social el fotomontatge del primer pla d’un rostre femení amb llàgrimes als ulls i el següent text sobreimprès: “La vida no et demana si vols ser fort, la vida et fa ser fort”.
Was mich nicht umbringt macht mich stärker, diu Nietzsche al Crepuscle dels Idols. “El que no te fa perir, t’enforteix”.
Cada matí, el meu veïnat català surt a la terrassa de casa seva vestit d’excursionista. Pantalons curts, botes de muntanya i una jaqueta paravent sobre un forro polar. Motxilla a l’espatlla amb els bastons enganxats amb una cinta. Tresca per la terrassa, de la porxada a la tanca i de la tanca a la porxada, durant una hora o més.
En una entrevista recent, Emilio Lledó diu que es passa la jornada caminant per l’estudi, per a poder pensar amb claretat (per a poder pensar). Nietzsche era un gran caminador i les seves idees sorgien directament de seves llargues caminades.
El meu veinat català camina amb la vista fixa en la pantalla del terminal mòbil. Parla amb els seus socis, amb amics, amb familiars. Parla a la pantalla i camina, amunt i avall. Recorr quilòmetres amb la vista fixa al mòbil, sense sortir del estrictes límits de la seva propietat.
Emilio Lledó es va plantar amb 20 anys a Alemanya amb una maleta petita i sense parlar una paraula d’alemany. Devia saber, però què significava Was mich nicht umbringt macht mich stärker
Mumare és depressiva i durant anys es va penedir de tenir tants de fills.
El meu veïnat català té un aspecte envejable. Rostre bronzejat. Melucs vigorosos. Somriu en mirar la pantalla i quan no mira la pantalla també somriu. És un optimista de mena, penso, el meu veïnat català.
Emili Lledó és filòsof. Emilio Lledó té 92 anys. Emilio Lledó diu que no se’n penedeix de res del que ha fet a la seva vida.
Mon pare també camina durant vàries hores. De paret a paret del pati. És un pati petit, envoltat d’edificis. Mon pare no ha sortit de casa en tres setmanes i camina amunt i avall de la pati, com un presidiari.
“A la presó, o t’ensorres o t’enforteixes”, diu en una entrevista l’expresident del Barça empresonat per corrupció i alliberat recentment per falta de proves.
Que les àvies recorrin a frases de llibre d’autoajuda extretes de Nietzsche és un símptoma agut que la crisi que estam passant és molt seriosa.
El veïnat català, si plou, es posa un impermeable i cobreix la motxilla amb una funda groga. I continua parlant a la pantalla del mòbil.
“Sóc el mateix que era als 20 anys”, diu Emilio Lledó.
“Sóc el mateix que veis a través de la pantalla”, pensa el veí català quan parla amb els seus amics, els seus familiars i els seus socis.
Mon pare té 80 anys i no he parlat amb ell des què ha començat tot això.
L’expresident del Barça somriu a la càmera i és la viva imatge del patiment redimit.
Nietzsche va abraçar un cavall esbatussat pel seu amo i va embogir.
El meu veïnat és arquitecte, crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada