16.40h. Les primeres setmanes de confinament vaig seguir sense falta el dietari online d’un novel·lista local. Aquest, uns dies enrere, va decidir interrompre’l perquè, deia, donat que l’estat d’alarma s’allargava indefinidament, no tenia sentit continuar.
La majoria s’imaginava que amb una quinzena bastaria per doblegar el virus. Enfocàvem el confinament com un repte, amb crides a la resistència i al coratge, com si es tractés de l’ascensió a la cara nord del K2. No obstant, la situació ha desbordat els límits inicials i encaram una interminable i incerta travessia pel desert.
Hi ha alguns per a qui l’enclaustrament indefinit representa poc menys que una tortura o una prova de fe. Més els hi valdria convertir-se a l'estoïcisme o com els primers romàntics, contemplar la vida durant aquestes setmanes com un aprenentatge de la dissort.
Per altra banda, els que d'habitud perceben, com Bernardo Soares, “no només la multitud de la qual són [part], sinó també els espais en blanc que hi ha al costat”, poden aprofitar per aprofundir en l’autoconeixement. Ni que sigui per estar entretenguts.
També n’hi ha que proven de continuar la seva vida com si no res, fent les adaptacions que convengui amb l’ajut d’utilitats tecnologies. I n’hi ha també, els manco imaginatius, que prefereixen, per costum o masoquisme, maldar en amargar-se la vida. Cadascun adopta el punt de vista que més li convé o que se li imposa per idiosincràsia o abúlia.
Jo em dic que més val seguir aquest pensament de Jack Gladney a White Noise: “Disfrutem mentre poguem d’aquests dies sense rumb, em vaig dir a mi mateix, tement la possibilitat d’una hàbil acceleració”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada