Covidianes-19 (XX) - Kafka, qui si no?

Ara sabem que l’horror és això, un dia repetint l’anterior que repeteix l’anterior. Aquesta incertesa sense fi. Em dic que aquest confinament és el més semblant a un càncer que he patit mai. Una altra vegada: Em dic que aquest confinament és el més semblant a una història de Kafka que he viscut mai. En les tres setmanes que portam, no he vist l’adjectiu kafkià emprat en cap article, curiosament. Curiosament, perquè la situació actual té molts elements kafkians – la sensació continua de desorientació, d’estar visquent dins d'un somni, senyors instal·lats en llunyans castells  que pronuncien discursos incomprensibles que son interpretables de diferents maneres depenent de qui porta el missatge, de qui el llegeix, de qui l’interpreta, etc. Centenars d’intermediaris del poder, cadascun amb la seva versió personal de la veritat, pugnen per fer-se escoltar.

Alternança d’estats d’ànim. Esperances fútils que reemplacen desesperances casolanes que reemplacen esperances infundades. Alegries frívoles que trepitgen moments de desànim que substitueixen tendreses insofribles. Un dia i un altre dia i un altre. Despertar-se de nit i constatar amb espant que el malson és la vigília, no al revés. Kafka li va dir un cop a Brod que potser hi havia altres maneres d’escriure, però que ell només sabia fer-ho de nit, quan la por li impedia dormir-se. Llavors, insomne, creava la substància del malson en la què ara, com en una teranyina, estam enganxats tots.