Covidianes-19 (XVI) - Crucifixió

El Papa ha impartit la benedicció urbi et orbi en una plaça de Sant Pere buida, d’aspecte lúgubre, sota un cel feixuc. Els creients han pogut seguir l’inèdit event via streaming.

Gràcies a la televisió i a Internet, als ordinadors i als mòbils, arribam, des del confinament, a qualsevol punt del món i el món arriba a nosaltres. No obstant, estam més sols que mai entre tanta multitud digital.

De dins la cripta estant, captam les ombres del món i a penes imaginam els que ens espera a fora quan poguem sortir. En passar la quarantena, tot haurà canviat per tal de seguir igual: els Pilats de fireta pontificant des dels trons, el capital desbocat a la caça del benefici immediat i nosaltres, carregant la creu.

Amén.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XV) - Guerra psicològica

Passen les hores, els dies se succeeixen i es converteixen en setmanes. Com reclusos a una presó, necessitam una rutina diària per no caure en el desànim i la deixadesa. Per no perdre el boll entre l’espai limitat del confinament i el rebombori il·limitat de les pantalles.

Com Travis, el protagonista de Taxi Driver, cal que ens organitzem, com més aviat millor. Enlloc de a la jungla urbana de la Nova York dels anys 70, hem d’adaptar-nos a romandre enclaustrats a dins de casa i aguantar tan temps com sigui necessari.

Al sud d’Itàlia, la gent comença a perdre la paciència amb els veïnats i amb els polítics. Ja gairebé ningú canta cançons patriòtiques des del balcó. Aviat ens arribarà. Són les conseqüències de la falta de llibertat i del desgast mental.

A fi de comptes, la guerra de la majoria no és contra un virus. És una guerra contra un mateix.

Covidianes-19 (XIV) - Temptativa d'esgotament d'un viatge fins el contenidor

Sents batre les ales de la mort per sobre del carrer desconsolat.

• A la mà, el pes de la bossa d’escombraries com un salconduit.
• En la distància, per sobre de la fosca dels camps, els fanals d’un camió passen com una esperança fugissera
• Aferrat en un pal, un paper amb la foto esvaïda d’un moix extraviat
• Al voltant, el silenci ominós dels arbres i dels gossos
• En tancar la tapa, el contenidor ressona com un taüt
• En el cel, un avió mut escarneix un estel fugaç
• Al final del carrer, el confí del món aquests dies, els fanals del passeig il·luminen la tensa espera
• Un senyal amb un cercle de leds vermells pipelleja al voltant d’un 40

I tota l’estona que ets dins la nit, les finestres enceses sotgen la teva angoixa.

Covidianes-19 (XIII) - Morts i presagis

El professor d’Anàlisi deia sovint, per encoratjar-nos davant un problema difícil, que tot a la vida té solució, manco la mort, la incògnita inabastable. Paradoxalment, en el ball de xifres en què vivim per la manca de proves a la població, sols una corba és fiable: la corba dels morts.

L’acumulació de decesos comença a ser obscena i el neguit que provoca només minva si el guarisme diari és inferior al d'ahir. Tanmateix, l’endemà l’increment es dispara de nou i la corba continua grimpant, imparable, cap el cel. I els morts s’amunteguen, en piles llunyanes i inodores des del confinament.

Ja són quinze jorns tancats. Amb les UCI saturades arreu, no es veu altra solució a aquesta equació funesta que el col·lapse del sistema. Mals presagis.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XII) - Tots som axolotl

Diuen que la tarda del dia que van assassinar l’arxiuduc Francesc Ferran, els vienesos, despreocupats, continuaven omplint els bars i escoltant música i bevent vi als bars com si allò no anés amb ells. Setmanes enrere, miràvem els vídeos dels xinesos cantant des de les finestres dels edificis de Wuhan amb una mescla d’estupor i compadiment distant. Ens semblava que allò no anava amb nosaltres, acostumats com estam que les desgràcies que assolen periòdicament l’altra banda del món - la misèria, la fam, les guerres, els naufragis dels migrants i altres epidèmies – no ens afectin més que el temps que tardam en canviar de canal.

I ara, en un gir inesperat, ens hem convertit en un d’aquells xinesos cantaires. Ens hem metamorfosat en el peix exòtic de l’altra banda del vidre de l’aquari, com en el conte de Julio Cortázar. Tots som axolotl. I, maldament ens resistim a acceptar-ho en l’isolament hipertecnològic en què vivim, “quelcom infinitament perdut i distant continua unint-nos”.

Covidianes-19 (XI) - Schopenhauer

Un microbi voluntariós ha irromput enmig de la pandèmia de postveritat i fake news i ens recorda la base de la nostra condició no és dialèctica, sinó material, biològica i química. De sobte, prioritzam de nou les necessitats bàsiques. Ahir omplíem compulsivament carretons al súper, avui esgotem les existències de medicaments genèrics de les farmàcies.

L’expansió universal de la Covid-19 fa resorgir en l’inconscient col·lectiu la memòria de les plagues medievals. Com en èpoques que pensàvem superades, la gent s’aferra irracionalment a allò que té més a mà, o sigui, la ignorància. Així, no és d’estranyar que aquí, rebin les ambulàncies dels malalts a pedrades, com als leprosos en l’antic testament i allà, es busqui la cura miraculosa en un líquid de neteja que conté cloroquina, un remei no confirmat al mal.

I és que ens aferram a la vida, i poca cosa més som.

Covidianes-19 (X) - Spleen

Confinament centrípet.
Pleonasme d’hores. Dies com a llonganisses, concèntriques i repetides.
Impressió d’haver sumit en un bucle del temps.
Desorientat en aquesta vida recaragolada en un mateix jorn repetit, igual a sí mateix.
Aliens a la varietat immanent a l’existència, resistim el desterrament interior.
Aclofats entre els murs d’aquest claustre odiós, el viure ens és aliè.
Em dic que l’esplín deu ser això.

Covidianes-19 (IX) - Que continuï l'espectacle

O Make me a mask - Dylan Thomas

Fa poques setmanes, quan la Història seguia encara el seu rumb aparentment inalterable, i tots feiem broma sobre l’ànsia d’alguns de proveir-se de paper higiènic, s’esgotaren les mascaretes en les farmàcies i només se’n trobaven a la revenda. Ara que (diuen que) arribam al pic de la pandèmia, no n’hi ha ni per als metges ni per a les infermeres ni per al personal assistencial de les residències d’ancians. En algunes d’aquestes, els virus ha causat massacres. S’han donat situacions macabres, amb residents compartint habitació amb cadàvers, com si d’una història escrita per Poe es tractés. I algun avi s’ha evadit per salvar la vida, emulant el protagonista d’aquell best-seller suec. Ja hauríem de saber, en aquestes alçades, que la realitat, si no la supera, almanco sí que imita força bé la ficció.

D’ara endavant, ens haurem d’avesar a portar-la a sobre de l’altra, tan necessària o més que la primera, en aquests anys de correcció política i intolerància a la dissensió. En la nova realitat profilàctica, viurem, encara més, parapetats rere les pantalles, en un món digital fet a mida, sense contradiccions, i a tota màquina: sobretot que no pari l’orquestra mentre no ens enfonsem del tot. I que continuï l’espectacle.

Covidianes-19 (VIII) - La vida recobrada

Avui em arribat al dia número 10. M’ha passat més poc a poc i m’he sentit més inquiet que els dies anteriors. Així que intento superar el desassossec pensant en positiu: mai més tornarem a respirar un aire més pur, aprofitem que el món s’ha aturat (gairebé).
Tanmateix, al poc temps començo a pensar que maldament hem avançat un bon tros, el que queda de camí sembla més dur que ascendir el Galibier amb tricicle. I si ho serà per a nosaltres, no em vull ni imaginar com passaran el tràngol les families nombroses o desestructurades, les parelles inestables i la gent anciana o solitària reclosa als seus apartaments, com rates de laboratori en gàbies. Si les mesures estrictes de confinament segueixen per més temps de l’establert, se’m fa difícil pensar que no es produeixin protestes i aldarulls. Ja ens podríem conformar amb que els veïnats dels edificis de ciutat exterioritzin la seva frustració com en aquella famosa escena de Network, de Sydney Lumet.
L’ànim dels primers dies i la motivació per a enfrontar-se a un repte insòlit semblen anar esvaint-se. Constato que la circulació de memes sobre el coronavirus ha minvat de forma exponencial, en direcció contrària a l’expansió de l’epidèmia i de l’angoixa. Imagino que el decreixement s’ha estès a una menor compartició de videos de gatets en situacions suposadament gracioses o de famosos llançant-se per sobre una galleda d’aigua suposadament gelada.
La venjança de la natura és semàntica, la paraula viral ha recuperat el seu significat primigeni. Trencant la hipòtesi misàntropa de que res es transmet més ràpidament que la ignorancia i la mala bava, aquest virus que no respecta fronteres, com el capital en l'època pre-Covid-19, continua extenent-se arreu i enclaustrant multituds al seu pas. Hi ha una certa bellesa en tot això, en l’exactitud de les ignorades prediccions matemàtiques, sempre i quan s’observi des d’una certa distància, com quan gaudeixes d’un partit vibrant maldament el teu equip acabi perdent.
De totes maneres, acabarem vencent el virus, l’espècie humana sobreviurà inevitablement a ell, en això no hi ha divergència possible entre els tweets dels epidemiòlegs. Al cap d’un cert temps recuperarem l’aire pol·luït, el soroll de les obres i els embussos, la tan enyorada normalitat, vaja. I l'estrès de la nostra vida recobrada no ens deixarà recordar, per sort, el neguit de les setmanes d’aquesta quarantena interminable.

Covidianes-19 (VII) - Mort i Coronat

A causa de la pandèmia que fa estralls a Europa, els hospitals vessen d’infectats i els morts s’acumulen en les estadístiques i desborden les morgues. En els recomptes, es distingeix escrupolosament entre els òbits sense o amb el virus. Els segons són distingits com a màrtirs del camp de batalla.
Seguint la narrativa bèl·lica que se’ns intenta imposar en aquesta lluita global, els sanitaris es juguen la pell en primera línia mentre poders fàctics, monarques i estrategues atribolats es projecten en milions de pantalles despullats i buits d’ànima, com els carrers callats a la força.
En aquesta guerra sense soldats, que només els morts siguin coronats.

Covidianes-19 (VI) - Per anant-nos preparant

Des que va començar el confinament, que porto la mateixa indumentària tot el dia, els pantalons de muntanya Qetchua i el forro polar prim de color beige, com un uniforme. A dins de les butxaques del forro hi guardo una llibreta malmesa, regalada per un sindicat educatiu i uns quants llàpissos de divers calibre i procedència. Així estic sempre a punt per anotar les idees que em passin pel cap. Penso que potser faria un fila més professional amb un guardapit amb butxaques, com un reporter de trinxera. No va dir anit el president del govern que estam en una guerra contra el virus? Hi ha una certa ironia en el fet que uns mesos enrere, escrigués jo un text sobre un escriptor que està cinquanta anys sense publicar des de l’èxit aclaparador de la primera novel·la, malgrat es passa el dia escrivint en les llibretes que té escampades per tota la casa. En aquest text, l’escriptor mor atropellat per una furgoneta de repartiment. En el món posterior al solc que deixarà el pas de la Covid-19, on previsiblement hom haurà de guardar la distància de seguretat durant un temps, el repartiment a domicili guanyarà un major protagonisme, així que els Gaudi del futur tendran moltíssimes més probabilitats de morir per l’impacte d’una furgoneta de SEUR que per un vehicle particular. El món de futur serà una altra història, que ara, en la treva que ens concedeixen els cels sense avions i els carrers sense sorolls ni pol·lució, és difícil d’imaginar, per molt que un s’hi escarrassi tot el dia mentre camina amunt i avall de la casa. Més val aprofitar per atipar-se de cinema distòpic. Per anar-nos preparant.

Covidianes-19 (V) Declaració de Guerra

El dijous de la setmana passada vam prendre consciència del que se’ns venia a sobre. Per la tarda, vaig portar la nena a nadar.

Covidianes-19 (IV) - A Bèrgamo

A Bèrgamo, diu la notícia d’un diari estatal, no donen l’abast amb la quantitat de morts que hi ha hagut aquesta setmana. La secció d’obituaris del diari local, L’Eco di Bergamo, ha passat de les dues pàgines habituals a onze, de manera que sembla més un butlletí de guerra, diu el director del diari local, que una secció d’obituari. Els taüts s’acumulen a les esglèsies i als cementeris, ja que els forns crematoris de la ciutat, segueix la notícia, només poden incinerar vint-i-cinc cossos per dia, i això que funcionen les vint-i-quatre hores, com les modernes màquines de vending que envaeixen els carrers del casc històric de les ciutats italianes. Finalment han hagut de recórrer als militars per a que reparteixin els taüts per les localitats veïnes, on de moment, dedueixo, encara sí hi ha la possibilitat d’incinerar-los, veurem fins quan.

Bérgamo, com Itàlia sencera, s’està quedant, poc a poc, sense ancians, i els seus difunts, no son objecte d’exèquies ni de funerals, a causa de la quarentena. Itàlia no és ja, lamentablement, un país per a vells.

Covidianes-19 (III)

Entrenament. Sempre que anam de viatge amb les nines, ja sigui al Pirineu com a Menorca, i ja sigui per deu dies o per dos, no puc evitar, al poc temps d’instal·lar-nos a l’habitació de l’hotel o al bungalow del camping, començar el compte enrere del temps que falta per tornar a casa - no per arribar a casa, sinó per a emprendre el viatge de tornada. Faig, doncs el compte enrere del temps que he de passar fora de casa, o sigui, en circumstàncies extraordinàries.

L’origen d’aquesta mania es troba, segurament, en el primer cop que vaig passar més de dos dies allunyat de la meva família, l'estiu que em van enviar al meu germà i a mi a un càmping a la costa per dues setmanes. A partir del segon dia, ho passava fatal, m’enyorava moltíssim i no podia evitar que unes càlides llàgrimes em rodessin per les infantils galtes cada cop que telefonava a casa. El matí del dissabte que vam tornar a casa, contemplava des de la finestra de l’autobús, amb un goig ingenu, com amaven quedant enrere els solcs oblicus dels sembrats.

Per això, sempre que som de vacances, porto impulsivament el compte tant els dies com les hores que falten per acabar el període excepcional. Penso ara en la ironia que aquesta mania personal, que a pesar de ser un inconvenient, em serveix per esmorteir el neguit que sempre em produeixen els viatges, m'hagi servit, durant dècades, d’entrenament per a aquesta quarantena, que si no dura ben bé quaranta dies - nou-centes seixanta hores - hi farà aprop.

Covidianes-19 (II)

22.40h. La quarentena deguda a l’assetjament del Covid-19 ha convertit el sempre aplaçable moment de sortir a llençar les escombreries en tota una aventura. Amb la bossa balancejant-se en una mà, com un sauf-conduit, volto pels carrers deserts, pendent de l’aparició sobtada dels fanals d’un vehicle de l’autoritat (la policia local, la guàrdia civil o fins i tot, en algunes ciutats espanyoles, una patrulla militar). L’objectiu d’aquesta aventura no és altre que caminar tantes passes com sigui possible - són un compulsiu comptador de passes - i capturar tants moments memorables com sigui possible - uns llums de nadal, com estrelles oblidades, en les branques nues d’un arbret: el silenci imposant dels carrers, o una pluja inesperada que maleïria en una altra ocasió i que he rebut com si d’aigua beneïda es tractés. Savorejo la llibertat i em permeto, fins i tot, durant uns metres la correguda alvoroçada d’un mosso que sap que comet una entramaliadura i frueix de la sensació inigualable d'una dosi d'adrenalina .
Vivim dies estranys.

Covidianes-19 (I)

De sobte, les paraules prenen cos, adquereixen gravetat, recuperen significacions prístines, que havien romàs ocultes durant decenis, esperant per un moment com aquest per a reeixir del seu amagatall. Enfront l’amenaça latent, les paraules recuperen la seva força oculta.

Consparanoies (Bernhardiana nº 53)

Un estatunidenc de 64 anys ha mort en estavellar-se el cohet en què viatjava, el qual havia fabricat ell mateix a casa seva amb l’ajut d’uns amics. L’home, que no va poder saltar en paracaigudes ja que aquest es va desprendre del coet durant l'enlairament, pretenia arribar fins els 5,000 peus per tal d’obtenir proves de què la terra és plana. El seu representant ha acusat l’FBI, la CIA i per extensió el govern dels Estats Units i la comunitat científica internacional d’estar darrere el sabotatge del coet del seu representat, qui ostentava, segons informa la premsa, el rècord Guiness de salt d’altura en limusina.