Covidianes-19 (LIII) - Ostinato

I.

Wonderwall, en versió de Brad Mehldau Trio. En els primers compassos, fins al primer chorus, el contrabaix repeteix un motiu en ostinato a contratemps de la melodia

ostinato: frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical

Per sota de la melodia, la veu del baix murmura: Escolta’m

II.

Les nines russes, de Cédric Klapisch. El personatge interpretat per Romain Duris fa memòria del moment en què és abandonat per la seva amant en un pub de Moscú. “L’únic que record són els greus ressonant en els altaveus”, diu Romain Duris o el seu personatge

No escolta la música, que li queda gravada en l’inconscient, per dir-ho d’alguna manera

“L’únic que desitjam és vibrar”, diu a continuació

III.

El covid-19 es va esvaint dels titulars dels diaris. Poc a poc, es difumina la seva amenaça, que tanmateix, continua latent, com un baix en ostinato que subratlla totes i cadascuna de les nostres accions

La vida no és el mateix amb l’alè del covid-19 al clatell, penso. Amb el covid-19 murmurant-nos, a cau d’orella: No m’oblidis

Però hem de seguir ballant, maldament no ens agradi la música. Hem de continuar la dança de la vida, d’una manera forçada, com el pollastre de Stroszek

IV.

Des que vaig veure Romain Duris a Latcho Drom, de Tony Gatlif, sóc admirador del seu treball, per dir-ho d’alguna manera

A De battre mon cœur s'est arrêté, Romain Duris és un prometedor pianista que ha deixat de banda la carrera musical per fer de sicari a les ordres del seu pare. Anys després, reprèn els estudis i fa classes amb una professora xinesa. En la darrera escena de la pel·lícula, apallissa el mafiós rus que va assassinar son pare als banys de la sala de concerts on la professora xinesa, que és ara la seva dona, interpreta en un recital

Naturalment, continuo veient aquell Romain Duris desmanegat i vital – els ulls espurnejants, la mandíbula quadrada i el somriure salvatge - en totes i cadascuna de les seves interpretacions

V.

La música de Brad Mehldau Trio continua amb O Que serà

Escolto el tema original, de Chico Buarque, on és la melodia la que es repeteix en ostinato

La majoria dels versos comencen amb O que, o sigui, el que

        Què serà, què serà / el que no té certesa i mai en tendrà?

Hi ha música que sembla feta ex profeso per fer vibrar la nostra subjectivitat, en dies com avui en què tot el que demanem és estar mínimament en sintonia amb alguna cosa que ens faci creure, que ens mogui i ens faci vibrar

Covidianes-19 (LII) - La nova normalitat

Matí a la platja

Sobre l’arena, a la part més a prop del passeig, un grup de dotze o tretze dones practica uns exercicis, que consisteixen en colpejar rítmicament uns bastons a banda i banda del cos mentre es puja i baixa el tors, a compàs d’una música disco

Dins l’aigua, un grapat de practicants del paddle surf, que, de lluny, fan la impressió de caminar sobre la mar amb l'ajut d'un gaiato

A la dreta, una morena de pell blanquinosa i els pits com globus i un mascle d'uns quaranta-cinc anys fornit i atractiu, amb el cabell llustrós i impecablement pentinat d'un sicari de la màfia. Conversen  tombats d’espatlles a l’arena, amb els ulls fixos al respectius terminals mòbils

A l'esquerra, una dona prima, de la mateixa edat si fa no fa que el sicari, amb un tall de cabells que em fa recordar el flirt de Marcello en la festa del castell dels afores de Roma a La Dolce Vita. Somriu i s’abraça al seu estimat saltironejant com una adolescent

Pels carrers de la localitat costanera. Es diria un dia qualsevol d'estiu, si no fos per l’absència de turistes. La gent camina al seu aire, s’atura a conversar a la vorera, a les terrasses dels bars, circula amb els vehicles. Hi ha vianants que porten mascareta, però a part d'això, es comporten de manera completament normal, és a dir, com abans de la pandèmia. Els ancians són els únics que caminen previngudament, mirant-ho tot amb ulls d’artificier, com si les voreres fossin camps de mines

Un camió d’escombraries realitza vàries maniobres per girar la cantonada. Un clàxon sona regularment, alertant d’un estacionament inadequat

Tot fa l’aspecte de tornar ser com abans, per a decepció dels que esperaven el miracle d’una presa de consciència col·lectiva, d’un canvi total en la vida de la gent 

A la cafeteria, dues parelles de romanesos o albanesos conversen a crits, a dos pams de la cara. Dos joves italians abandonen la seva taula i la cambrera desinfecta les superfícies de taula i cadires amb un spray i un pedaç blanc, amb cura, com si netegés un sagrari

Sento una esgarrifança en fregar involuntàriament la part inferior de la cantonada de la meva taula

Un dels italians de la cafeteria, que porta una arracada amb una creu platejada a cada orella, surt de l’estanc, on ha entrat sense la mascareta. S’atura a la vorera, torna la salutatió a un conegut que passa en motocicleta, fa mitja volta i continua el seu camí

Covidiana-19 (LI) - Espectre

Covidiana-19 número cinquanta-un

Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament

youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment

Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"

Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar

Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí

Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla

En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor

Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso

Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front

El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta

Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”

Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs

Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber

Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin

Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 

(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times

Covidianes-19 (XLIX) - Confinat en un hotel

Noticia del New York Times de la setmana passada. L'hotel W. és un edifici en forma de vela de tres-cents vint-i-cinc metres d'alçada, situat en l’extrem d’una platja de Barcelona. Fa setmanes que hi ha un únic habitant en l’hotel W. És un enginyer industrial que s’encarrega del manteniment

Diu l’enginyer industrial que fa córrer l’aigua de cadascun de les mil quatre-centes aixetes de l’hotel durant cinc minuts cada cinc dies, per tal de prevenir, en el futur, infeccions per la bactèria Legionella. La Legionella causa una forma de pneumònia, coneguda amb el nom de malaltia dels legionaris (Legionnaires’ disease)

Diu l’enginyer industrial que fa deu setmanes que roman confinat en l’hotel W.

Hotel i confinament porten, naturalment, a pensar en el Overlook hotel de The Shining

Jack Torrace no era enginyer, sinó escriptor. En l'entrevista que li fan al principi de la pel·lícula, diu que en el passat havia treballat com a mestre d’escola. El manteniment que havia de fer Jack a l'hotel Overlook consistia en posar en marxa la caldera de tant en tant per encalentir diferents parts de l’edifici de forma rotatòria

L’hotel W. podria ser també, per què no, una mitja lluna de vidre caiguda del cel i clavada en el formigó

Com es ben sabut, en un moment donat, Jack Torrace embogeix i es passa el dia escrivint la mateixa frase amb la màquina d’escriure. (Escriure mil quatre-centes vegades la mateixa frase cada cinc dies surt a dos-centes vuitanta repeticions al dia)

Quan anava a l’escola, els mestres ens castigaven a repetir una frase a la pissarra. Un càstig, un ritual

Overlook significa mirador

Des de la seva habitació, en la planta vint i quatre, l’enginyer industrial pot contemplar els barris costers, la mar, la platja deserta i al fons, les muntanyes. En canvi, posa per al fotògraf del New York Times tombat en un sofà arrambat al finestral, llegint un novel·la – fingint que llegeix una novel·la

Overlook també significa passar per alt, negligir, no tenir en compte

L'hotel Overlook s’anomenava en realitat Timberly Logde i es troba a Clackamas County, Oregon.

A Oregon va néixer fa uns dies un moix amb dues cares. El moix de dues cares podia mamar amb una boca i miolar amb l’altra. Podia, en passat perquè ha mort

Segons els seus propietaris, el moix de dues cares orinava i defecava tot allò que bevia i menjava

Definició de supervivència en temps de consumisme: ingressar més del que es gasta. Gastar més del que s'ingressa significa, en canvi, perir

Diu Jack Torrace també en l'entrevista de treball que feia de mestre d'escola "to make ends meet", per a sobreviure

Calcular els litres d’aigua que es tuden en l’hotel W. de Barcelona cada cinc dies

Jack Torrace sofreix el que s’anomena comunament la “febre de la cabana”, un estat avançat d’irritabilitat i desassossec a causa del confinament, i acaba embogint i intentant assassinar la seva família

L’enginyer industrial de l'hotel W. ha programat els llums de les habitacions per a que les nits, es dibuixi un cor en la façana de l’hotel W. Una forma de connectar amb el que passa a fora, diu

Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?

Exorcisme (Bernhardiana nº 57)

En un moment de debilitat mentre conversava amb el matrimoni A. en el Prater, l’artista vienès havia acceptat en contra la seva voluntat la invitació dels seus antics amics i mecenes, el matrimoni A., a l’així anomenat per ells sopar de societat, que havien organitzat per a la flor i nata de la societat vienesa aquell vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Aquella tarda, en trobar-se casualment amb el matrimoni A. mentre passejava pel Prater l’artista vienès havia comès el terrible error de, en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni A. i en segon lloc, acceptar la invitació al sopar de societat doncs no podia suportar ja el matrimoni A. des de feia decennis i per això mateix els havia estat evitant durant vint anys fins al punt de, llavors ho havia descobert, haver emigrat a la Gran Bretanya i haver evitat durant dues dècades tornar a Àustria i a Viena a causa del matrimoni A.

No obstant això, a les quatre de la matinada d'aquell dia, després d’abandonar l’així anomenat sopar de societat - on havia arribat el primer de tots i on havia restat fins el final de la vetllada quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni A. i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador - mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi se li va fer clar de cop i volta, com una revelació, que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni A. havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni A. i de tot el relacionat amb el matrimoni A. i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i repugnància respecte del matrimoni A. i respecte de les vetllades anomenades sopar de societat almanco durant dos decennis més.

Aquella nit, en arribar al seu apartament, l’artista vienès va poder, finalment, després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, des que havia tornat a la seva pàtria, dormir com un innocent. 

Precocitat (Bernhardiana nº 56)

Un nen belga de nou anys d’edat ha abandonat els estudis d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat d’Eindhoven perquè la universitat d’Eindhoven no ha permès que el nen belga de nou anys es graduï en solament deu mesos en Enginyeria Elèctrica i estableixi, en conseqüència, un nou rècord guiness en precocitat en l’obtenció del títol universitari. 

Segons diu la notícia del diari, els professors universitaris del nen han recomanat els pares que el seu fill acabi els estudis de tres anys de duració en devuit mesos i no en deu, com proposaven inicialment els seus progenitors, de manera que, segons les seves pròpies paraules, el jove estudiant no se senti pressionat i d'aquesta manera tengui la possibilitat de desenvolupar aptituds intel·lectuals com “l'agudesa, creativitat i anàlisi crític” durant la darrera fase dels seus estudis universitaris en Enginyeria Elèctrica.

Per la seva banda, el nen belga de nou anys - a qui la seva mare anomena “el meu petit Einstein” - ha declarat en les així anomenades xarxes socials que en un futur no molt llunyà pretén dedicar-se 

a la fabricació d’òrgans humans artificials per a, segons les seves pròpies paraules, “estendre la vida”, i ha declarat també que se sent decebut per la decisió del professorat de la seva facultat i no només això, sinó que ha acusat el rectorat de la Universitat d’Eindhoven de mentir i i ha indicat que endarrerir la seva graduació vuit mesos és simplement inacceptable.

Covidianes-19 (XLVII) - Insospitada redempció

De fa uns quants dies que he deixat de seguir l’actualitat de la crisi sanitària. Ni tan sols consulto el diari digital de Gonçalo M Tavares, el sismògraf més fiable (i entretengut) de la situació en el món, no només perquè es subministri d'informacions d’arreu del globus que insereix com maons en l'atípic i sincopat discurs narratiu, sinó perquè Tavares transmet en la seva escriptura el pols de l’actualitat, com s’acostuma a dir, el zeitgeist - un buzzword que estalvia concretar i precisar i quedar la mar de modern, que és el mateix que dir per dir, o ja que hi som, escriure per escriure.

I de fet, millor viure des-connectat de la realitat o més bé, viure-sense-estar-pendent, de forma intransitiva. Deixar d'espipellar a totes hores els diaris digitals amb la inconfessable esperança – per ingènua i compulsiva – que aparegui la insospitada notícia d’una solució miraculosa i definitiva, ja sigui una vacuna precoçment desenvolupada, un medicament màgic o la retirada inopinada del virus, com un enemic avergonyit o una bístia moribunda, a la selva o el laboratori d’on va sortir. 

Així doncs, més val evitar la realitat que fer-se falses il·lusions, en el sentit que val més recollir-se en l’existència individual i familiar, acompanyat d’alguns pocs llibres, unes quantes melodies fidels i tant silenci com sigui possible per dedicar-nos a ser de forma concentrada, intensa – o de la manera que ens roti – en aquesta condició redescoberta, fugint d’expectatives rutilants que pampalluguegen en la miríada de miralls de l’enganxifosa teranyina universal, que és el que significa, ni més ni manco, world wide web, un altre buzzword, sense trampa aquest cop.

O fabricar-te la teva pròpia constel·lació màgica en els nassos de l'apocalipsi, com el tippi de Justine en Melancholia de Lars Von Trier, mentre el món se’n va a norris, ja sigui per col·lapse o per una nova volta de rosca del sistema per obra i gràcia d'un efecte rebot, terminologia dels mercats financers que ens ve que ni pintat. Res més trendy que esperar la fi del món reclòs en el teu propi món, registrant aquest altre pols que donaves per perdut, com un record pouat de la memòria de la infància i redescobrint el poder redemptor de les misèries exposades al microscopi, les teves, no les d’un planeta de cada dia més agonitzant i aliè.

Covidianes-19 (XLVI) - L'absència

Sembla mentida que hagin passat nou setmanes completes des del començament del confinament. Avui, un altre dia insufrible - El gaucho insufrible, una novel·la o recull de contes de Roberto Bolaño. 

En un museu, una fotografia de Patti Smith de la cadira on treballava Roberto Bolaño es ven a quatre-mil euros. Una fotografia representa l’absència de l’escriptor. O l’absència, a seques.

Un epidemiòleg diu que el Covid-19 no desapareixerà mai. Que sempre serà amb nosaltres.

Penso que el virus, omnipresent i invisible, només pot ser representat com una absència pura; tots els estats d’ànim que genera en nosaltres durant totes aquestes setmanes són provocats per un buit al voltant d’un centre ubic.

“La veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, comença l’escriptura”, diu Barthes a “La mort de l’autor”.

Julio Anguita, Juan Genovés, morts de causa natural, sense que el covid-19 hi hagi intervingut - Un polític que semblava un artista, i un pintor que semblava un polític honest i compromès. 

Avui dia, la política, pura pantomima, ha perdut el seu centre; és finalitat pura i pura estètica; no importen els mitjans, ni l’ètica ni la moral.

El govern estatal - que sembla haver perdut el nord definitivament, i perpetua obscenament l’excepcionalitat del seu poder absolut - després de negar-se en primera instància, ha atorgat permís per a que els establiments comercials físics puguin celebrar rebaixes.

Les rebaixes com a cerimònia, com a ritual modern – una gernació acaramullant-se a la porta dels establiments minuts abans de l’hora i entrant com una manada de búfals en el moment d’obrir portes, llençant-se sobre les mercaderies en descompte amb un frenesí animal.

Diu Byung Chul Han a El Pais que els rituals han mort. Que els rituals impliquen repetició i que avui dia, la gent, o sigui, el consumidors, fugen de la repetició, que associen a una cosa avorrida i intranscendent, i busquen contínuament noves experiències i estímuls. 

Que el consum irrefrenable i la cerca continua d’estímuls és activada per la sensació de buit interior del consumidor.

Barthes deia que el centre de Paris era la torre Eiffel, i que era un centre buit. Deia Susan Sontag que com més buida i inútil trobava Barthes la torre Eiffel, més representativa li semblava com a signe, així com la literatura, com més inútil, més moralment útil li semblava que era.

Després de nou setmanes confinats i enganxats a les pantalles, la nostra natura política limitada al consum elèctric i alimentari, ens anam buidant per dins, com per obra d’un taxidermista; esdevenim de cada cop més transparents i aïllats; ens anam esvaint, com aquell personatge d’un capítol de Black Mirror. 

Esdevenim símbols de l’època que ens a tocat viure: de la pluralitat vana de l’aparença; de l’absència d’ànima com a símbol suprem.

Sincer i conseqüent (Bernhardiana nº 55)

L’altre dia, mentre caminava en direcció a l’oficina bancària i em trobava ja, de fet, a escassos deu metres de la porta de l’oficina bancària, vaig reconèixer un així anomenat antic amic, qui es dirigia precisament a la porta de la mateixa oficina bancària a la que em dirigia jo i com no podia ser d’altra manera, vaig decidir en aquell precís instant efectuar un gir de cent vuitanta graus, canviar el destí de les meves passes i entrar al supermercat (malgrat no tenia cap necessitat d’anar al supermercat) per tal d’evitar l’encontre i la inevitable conversa amb aquest antic amic, amb qui compartesc una diguem-ne situació incòmoda del passat, un diguem-ne enfrontament que em va portar a trencar relacions amb aquest antic amic i amb tot el grup de col·legues de la facultat.

En el cas d’haver-se produït l’encontre, la conversa s’hauria produït en els termes més cordials, com s’acostuma a dir, però hauria estat incòmoda de totes formes, ja que malgrat no haguéssim parlat de la situació del passat, la situació del passat hagués condicionat la conversa, estaria, per així dir-ho, giravoltant la conversa com un núvol tòxic, així com l’efecte més important d’aquella situació del passat, el meu distanciament del grup d’amics de la facultat, giravoltaria també la conversa amb major intensitat, malgrat no n’haguéssim fet referència durant la conversa.

Una conversa en la què, vaig pensar mentre esperava el meu torn a la carnisseria del supermercat, si tots fóssim sincers i conseqüents, li hauria d’agrair a aquest antic amic la situació del passat que em va portar a allunyar-me per sempre més d’uns individus la relació amb els quals obstaculitzava clarament, ara ho veig, el meu desenvolupament intel·lectual i humà, un grup humà d’individus que, vaig pensar, de no ser per aquest enfrontament i aquesta situació del passat, continuarien essent nocius pel meu desenvolupament i per dir-ho amb els temps que corren, tòxics per a mi i pel meu entorn i de fet, amb tota seguretat, haurien acabat amb mi, m’haurien, amb tota seguretat, anihilat.

Naturalment, vaig pensar en carregar les bosses amb les compres i sortir del supermercat per l’altra porta, la més allunyada de l’oficina bancària, ni en el cas d’haver-se produït la conversa i haver estat jo sincer i conseqüent, podria haver-li agraït suficientment a aquest antic amic el mal que em va fer. 

Covidianes-19 (XLV) - diu Miquel Barceló

(1)

diu l’artista Miquel Barceló (MB) a El País avui que el virus té una mirada global i nosaltres - la humanitat, s’entén – no

Pensar en el virus com quelcom que ens mira, com una obra d’art, però que no veim

diu MB que abans del confinament del Covid-19, va passar un mes confinat al sud de Tailàndia projectant un treball sobre La Il·liada

diu MB que no és optimista en general ni optimista amb el món de la cultura en particular. Compara el món de la cultura actual amb un cadàver

Tailàndia, 230.000 morts. tsunami

diu MB que d’un cadàver només surten coses dolentes – penso en el cadàver d’Hèctor, arrossegat per Aquil·les i en el cadàver de Pàtrocle, que va desencadenar la fúria homicida d’Aquil·les

(2)

diu MB que el confinament ha estat com la sensació càlida que se sent dins la casa amb el llum de les candeles després de l'apagada elèctrica provocada per una tempesta nocturna

A vegades, penso en la cultura com en una estança còmoda i solitària; com en una taula de salvació enmig del tsunami de la realitat 

diu MB que la cultura existeix per sobre d’aquells que decideixen si existeix o no

La cultura es indestructible i capaç de sobreviure a les pitjors hecatombes, deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que per què no legalitzar les drogues per tal de crear una nova indústria i fer front a la crisi econòmica

Les drogues: la fugida del jo. “Qui ets?”, demana el ciclop a Ulises a la Odissea. “No sóc ningú”.

diu MB que està acostumat a estar confinat, com els capellans

diu MB que ha passat el confinament a casa seva, enmig de la natura, amb animals i arbres i un turó enfront de la casa

Confinament i natura; confinament i platja al sud de Tailàndia; dues parelles de termes antitètics, penso

(3)

diu MB que espera que la gent guanyi en espiritualitat, que la gent es torni més espiritual – i que, per tant, deduesc, la gent sigui manco materialista

Qui parla de la gent, indistintament de l’adjectiu que li apliqui, és un humanista, penso. Creu en la humanitat com en una realitat

diu MB que quan tot això passi, el món no serà millor, ja que “els dolents no es tornaran bons”

Sovint, els bons tornen dolents, penso. Ara, els dolents només tornen bons a les pel·lícules de Disney.

diu MB que les paraules desconfinament i desescalada són espantoses. Que haurien de buscar algú que tries unes paraules més adequades

La paraula cultura només surt de la boca de la gent més ignorant, més estúpida i més perillosa. deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que no estam al final de res, sinó a l’inici d’una cosa

Una cosa que durarà molt.

Covidianes-19 (XLIV)

Després d'uns quants dies, els morts superen de nou els 200 a l’estat. A Portugal, 9 morts només. 

Fa setmanes que ens avisen l’única forma de tornar a la nostra forma de vida anterior és el descobriment i distribució universal d’una vacuna pel covid-19. 

Un article d’avui a The Guardian informa que la OMS diu que el covid-19 potser no desaparegui del tot, potser que romangui per sempre entre nosaltres. I que potser que desaparegui (Tautologia)

Diu la OMS també que s’acosta una crisi mundial de salut mental, conseqüència del confinament, de la por a infectar-se, de la incertesa generalitzada. Que hi haurà una crisi de salut mental sí o sí. 

Així doncs, en algun punt en el futur més immediat, convergiran tres crisis a l’hora: la sanitària, la psicològica i l’econòmica. Les dues darreres són conseqüència de la primera, i la segona, en part, conseqüència de la tercera – les crisis econòmiques sempre augmenten el consum d’ansiolítics i tranquil·litzants. I les dues darreres augmentaran la necessitat d’atenció mèdica i per tant incidiran en la crisi sanitària. Tres crisis íntimament relacionades. Una crisi sistèmica.

La paraula de 2021 serà, per força, resil·liència (La de 2020, està clar quina serà). Resiliència: capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. És la psique equiparable a un ecosistema? Potser més que metafòricament, tot i la dificultat d’establir que és exactament la psiqué. I l’ànima? Pot veure’s afectada per “pertorbacions o interferències”? 

El capitalisme no entra en crisi, de moment, resisteix al desplomament dels PIB i de les inversions, al descens de consum del combustible, als preus negatius del petroli. El capitalisme és resilient. És un organisme vacunat contra les crisis: disposa d’anticossos per combatre-les totes, manco una. Quan penso en un utòpic (però potser no tant) enfonsament del sistema capitalista, em ve al cap l’escena final de El Planeta dels Simis. O la Gedächtniskirche de Berlin, l’esglèsia del record.

L’així anomenada comunitat científica expressa dubtes sobre el procediment d’urgència per testar les vacunes en humans: inocular el virus en individus sans. Més de 120 vacunes en estudi en el món, he llegit, si no vaig equivocat, en diferents fases d’evolució. 

Però no hi ha immunitat ni vacuna possible enfront al desànim, la depressió i la pobresa. Com no sigui la mort. Pensar en la mort, acostumar-se a la mort per suportar el present, per valorar el que tenim enfront el que no tenim (una vacuna per la Covid-19, un futur mitjanament clar). Cal "recuperar l’estabilitat".

Covidianes-19 (XLIII) - Gonçalo M Tavares

Llegeixo una entrevista a Gonçalo M Tavares. Diu que ens hem d’acostumar de nou a la idea del límit, com els antics grecs. A conviure amb la mort, que, com a suprem límit, dóna sentit a l'existència. 

Diu Gonçalo M Tavares que durant totes aquestes setmanes de confinament no ha pogut escriure ficció. Acostumava a escriure unes tres hores al dia, segons deia a una entrevista pre-Covid. De forma ininterrompuda i a tota velocitat i sense repassar ni una línia. En acabar, imprimia totes les pàgines i les guardava a dins un calaix, on reposaven durant un parell d’anys. De tant en tant, extreia un dels munts del calaix, repassava i analitzava amb ull crític el seu propi text – com si fos d’un altre, deia – i si li semblava que valia la pena, llavors treballava el text com un diamant en brut, el polia i refinava fins que en sortia una novel·la. 

Des del vint-i-quatre de març, Gonçalo Tavares escriu una crònica diària al diari Expresso. Són cròniques succintes, directes, composades de multitud de frases separades per punts i apart, a estones sense connexió aparent les unes amb les altres. Una dosi d’immediatesa i pols de l’actualitat, i una altra d'aforismes urgents, versos esparsos, frases a l’atzar. Substantius i verbs, sobre tot. 

Una narrativa a salts, a estones indigesta, a estones tètricament divertida. Potser l’única narrativa, com diu ell, que es pot fer ara, en què la realitat s’ha convertit en la millor ficció. El dia a dia imprevisible en el què ens ha abocat aquesta crisi és més imperatiu que la sèrie més trepidant de Netflix.

Són mals temps per la cultura en general, i per la literatura i la música especialment, que semblen artificials, impostades al costat de la representació d’un món abocat a la resolució del seu propi absurd. Temps per escriptors com Tavares: intuitius, arriscats i viscerals.

Covidianes-19 (XLII) - L'anormal normalitat

I.

La nova normalitat ja és aquí, i no em sento gent normal. Una sensació de desplaçament, de desubicació, de moure’m en una dimensió tot just descoberta, inaugurada ex profeso per a mi.

Imagino que així com no vaig arribar a acostumar-me a l’anormalitat de l’estat d’alarma, m’arribaré a acostumar, ni que sigui per la necessària successió dels mesos i la incapacitat humana de romandre a l’aguait massa temps seguit, a aquesta nova i anormal normalitat. 

Desconfinament, desescalada... antònims de confinament i escalada. Escalada: Successió d’accions encaminades a un mateix fi, cada una més intensa i arriscada que la precedent. El desmuntatge de les accions que s’han dut a terme per superar una situació que encara ho és, de crítica. Només que ha deixat d’empitjorar. 

El virus encara circula – com els vehicles que passen gairebé de forma ininterrompuda per davant ca meva, en aquest primer dia de la denominada Fase 1 – no ha desaparegut i per tant, la por no s’ha fet fonedissa, encara és present en les converses i latent en els pensaments, encara enfosqueix les nostres fràgils esperances, com un núvol que amenaça tempesta. Aquesta por amb la què coexistirem les properes setmanes i mesos, aquesta por que intentam exorcitzar i negar amb la pràctica de l'així anomenada distància social - les malalties incurables i els enemics invisibles no ho semblen tant si els posam un nom, diuen.

II.

Els propers mesos, viurem una vida paral·lela a la vida normal, a l’altra, la que ens ha furtat el virus, com una ombra que ressaltarà cadascuna de les nostres passes a partir d’ara. A partir d’avui, la vida serà quàntica i diferencial: de la distància entre el simulacre de vida i l’ombra d’aquella vida normal que tampoc ho era, de normal, per molt que hi estiguéssim avesats.

Viure alerta a no infectar-se. Viure atent a les noves restriccions. Viure amb l’altre lluny, a distància. Pantalles, projeccions. Ombres i presències espectrals.

Benvinguts a la nova normalitat, provisional, temible i espectral: la normalitat anormal.

Black Mirror (Bernhardiana nº 54)

He fet en aquesta vida alguna cosa millor que fracassar? Hi ha alguna cosa que se'm doni millor?, va demanar-se l'escriptor fracassat davant del mirall del quarto de bany. En aquell moment, va tenir la sensació de veure's a través del mirall i l'impuls de córrer a escriure a la seva Moleskine aquelles dues frases, que podrien ser el començament d'alguna història que valia la pena escriure, sí, finalment, alguna cosa que mereixia ser escrita per ell.