Covidiana-19 número cinquanta-un
Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament
youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment
Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"
Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar
Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí
Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla
En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor
Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso
Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front
El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta
Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”
Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs
Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber
Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada