Covidianes-19 (LIII) - Ostinato

I.

Wonderwall, en versió de Brad Mehldau Trio. En els primers compassos, fins al primer chorus, el contrabaix repeteix un motiu en ostinato a contratemps de la melodia

ostinato: frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical

Per sota de la melodia, la veu del baix murmura: Escolta’m

II.

Les nines russes, de Cédric Klapisch. El personatge interpretat per Romain Duris fa memòria del moment en què és abandonat per la seva amant en un pub de Moscú. “L’únic que record són els greus ressonant en els altaveus”, diu Romain Duris o el seu personatge

No escolta la música, que li queda gravada en l’inconscient, per dir-ho d’alguna manera

“L’únic que desitjam és vibrar”, diu a continuació

III.

El covid-19 es va esvaint dels titulars dels diaris. Poc a poc, es difumina la seva amenaça, que tanmateix, continua latent, com un baix en ostinato que subratlla totes i cadascuna de les nostres accions

La vida no és el mateix amb l’alè del covid-19 al clatell, penso. Amb el covid-19 murmurant-nos, a cau d’orella: No m’oblidis

Però hem de seguir ballant, maldament no ens agradi la música. Hem de continuar la dança de la vida, d’una manera forçada, com el pollastre de Stroszek

IV.

Des que vaig veure Romain Duris a Latcho Drom, de Tony Gatlif, sóc admirador del seu treball, per dir-ho d’alguna manera

A De battre mon cœur s'est arrêté, Romain Duris és un prometedor pianista que ha deixat de banda la carrera musical per fer de sicari a les ordres del seu pare. Anys després, reprèn els estudis i fa classes amb una professora xinesa. En la darrera escena de la pel·lícula, apallissa el mafiós rus que va assassinar son pare als banys de la sala de concerts on la professora xinesa, que és ara la seva dona, interpreta en un recital

Naturalment, continuo veient aquell Romain Duris desmanegat i vital – els ulls espurnejants, la mandíbula quadrada i el somriure salvatge - en totes i cadascuna de les seves interpretacions

V.

La música de Brad Mehldau Trio continua amb O Que serà

Escolto el tema original, de Chico Buarque, on és la melodia la que es repeteix en ostinato

La majoria dels versos comencen amb O que, o sigui, el que

        Què serà, què serà / el que no té certesa i mai en tendrà?

Hi ha música que sembla feta ex profeso per fer vibrar la nostra subjectivitat, en dies com avui en què tot el que demanem és estar mínimament en sintonia amb alguna cosa que ens faci creure, que ens mogui i ens faci vibrar